Share

Ben trobats de bell nou, estimats trapencs, al nostre racó virtual, tan proper i tan llunyà alhora.

Així ret! Una cinquantena de voluntaris diumenge passat a la Trapa. No vint ni trenta. Cinquanta!  Molta gent i molta feina, com veureu, i saba nova, que bé l’hem de menester, ja sia sang o reïna. I molt bon temps un altre cop. La Trapa ens perdonà la mandra que, quinze dies enrere, ens va fer romandre a cases i ens convidà a visitar-la , per enèsima vegada, amb aquest sol i aquest paisatge que tan sols ella ens sap donar.

Moltes foren les tasques escomeses i moltes lletres hauria de menester per contar-vos-les totes. Avui no hi haurà lloc, idò, per a floretes. A la Trapa, com sabeu, hi ha feina de tota casta i per a tota gruixa de braços. Ningú no hi és mai de més. Qui no pot traginar pedra enquitrana garrots, per tal de guarir-los de la podridura, i qui té por de sollar-se pot plantar-los enterra a cop de manuella. Seixanta quedaren posats a lloc, que es diu aviat.

Al marge també li dàrem una bona empenta. Ja gairebé és nostre. Si el voleu veure coronar, ja sabeu què heu de fer diumenge. I no passeu pena  si trobau que la pedra novella hi desdiu vora l’antiga. Tota nafra fa crostera ans de sanar.  Ben igual que les ferides deixen taques a la pell i les lluïm amb l’orgull de qui ha patit i s’ha fet fort, també els marges mostren la seva història escrita a cop de picassó sobre el llenç blanquinós i serà el temps, curander implacable, qui enfosquirà la pedra clara i posarà, com ha fet sempre i fins avui, les coses al seu lloc.

I mentre que uns suen i s’embruten, ni ha d’altres que, absorts en els seus quaderns de camp, semblen passejar embadalits, aliens a l’esforç dels companys de diada. No penseu que baden, no. Són els geògrafs -que no geòlegs, com vaig dir errat un dia- que compten i mesuren l’immens llegat que ens ha deixat com a penyora la Història i que tenim el deure de guarir.

Per acabar, una feina més. La que sempre ha sabut fer tan bé la Trapa. La que molts, en arribar-hi per primera vegada tenguérem la sort de gaudir. Parl d’aquella que empra l’eina més poderosa, la paraula, amb la qual, aquell qui coneix millor que tots els secrets de la Vall de Sant Josep els transmet, generós, als nouvinguts . No en diré el nom perquè sé que ell no ho voldria i perquè tots sabeu ja qui és. I si no, si encara no l’heu sentit parlar del vell monestir, del molí de sang, de les fonts de mina i de tants de tresors que vos esperen allà dalt, no espereu pus. Diumenge que ve, dia 16 de febrer, a les 9:00, a l’aparcament de Mediamarkt, a l’Ocimax o, si no, al bar es Molí de Sant Elm a les 10:00. Sí mentaré emperò na Núria qui, coixa d’un peu i tot, no es volgué perdre la trobada. Que es posi bé aviat aquesta cama i que prest te vegem botar de roca en roca.

Com he dit primer, no hi ha hagut temps avui de parlar d’herbes i matolls, però he faltat a la veritat prometent-vos no parlar de flors, perquè  no puc acabar aquesta crònica, que cada pic me surt més llarga, sense dir que ja es febrer i que el nostre estimat ametler, a qui no pogueren llepar  l’escorxa les flames, llueix ja tot florit el seu vestit de novia. No cauré, però en el tòpic d’exagerar-ne els encants. Ja els han cantat prou, glosadors i poetes de tots temps. Sols contemplau-ne l’estampa i ensumau-ne l’aroma, vosaltres que podeu.

Au idò, trapencs, fins en tornar, que ja serà un altre dia.

Aquí hi pots veure les fotos de la jornada.

Share