Share

Ben trobats de bell nou, estimats trapencs, dins aquest redol de la xarxa, tn proper i tan llunyà alhora.

Gentada no: gernació! que diria el meu padrí si fos viu -que ho va ser i molt- i pogués veure la cotxada de manobres que desembarcà diumenge passat per devers Can Tomeví, disposats a envestir, una vegada més, el rost del caminoi que, enfilant-se arran dels penya-segats, mena cada dos diumenges les nostres passes des de l’ampit del Puig de ses Basses fins al llindar de la Vall de Sant Josep, que a nosaltres ens agrada anomenar la Trapa.

Devers cent ànimes, àvides de baratar fred per suor, feren possible donar bona empenta a tres de les tasques més gruixades que ens han tengut enfeinats d’ençà que l’oratge de la tardor se’n dugué,  ben enfora i per molt de temps facem comptes, l’amarga ferum de socarrim. Comptàrem, tot s’ha de dir, amb la presència inestimable de la gent de Leroy Merlin.  Devers setanta devien esser. Cent quaranta braços, colze amunt, colze avall. Però no n’hi va haver cap, com ara vos contaré, que se’n tornàs a cases amb les mans netes. Tres-cents cinquanta pals dels cinc-cents que ens va donar la dita empresa, foren embetumats amb quitrà i una bona partida més quedaren posats a lloc. Ben aviat podrem tensar-hi ja la reixeta.

N’hi va haver d’altres que es decantaren per la dolça olor de l’oli de lli i, amb aquest preat liniment, deixaren el llenyam del molí de sang lluent com una patena. Mentrestant, els geògrafs, plagueta amb mà, prengueren les darreres dades abans de asseure’s a posar-les en ordre. Comptades les pedres, és hora de fer servir les paraules.

Pel seu caire, na Núria, guarnida amb el seu parell de crosses, despatxava quatre camisetes a l’hora que recollia firmes per mirar d’aturar els peus a aquest manat de banastres que ens volen emmerdar la mar i, a força de barrobins,  deixar-nos sords els peixos per devers Eivissa; i perdonau-me  companys si, amb la mala llet que m’ha entrat de cop, he sollat aquest escrit amb paraules indignes d’un cronista que per tal se tengui.

I ja per mi que sols em queda parlar del marge que ja tenim anivellat. Culminada la rasant, resta només la corona o filada de dalt, que diria un solleric. S’ha acabat ja el tragí de reble. Les picasses i picassons deixaran pas als martells de punta. Ara, i això és feina de mestres, convé donar-li a l’obra l’acabat airós que distingeix els marges de la Trapa. Primer s’hauran de triar bé les pedres, car no totes valen per a aquest menester. Llavors, cop a cop i amb molta cura, els margers les hauran adobar per tal de dar-les forma i mesura com només ells saben fer-ho.

Així, feina conclosa, podrem dir que haurem vençut al temps. A tots dos. Al que fa córrer mesos al calendari i al que ens amenaça cada setmana amb l’arribada de la punyetera ciclogènesi explosiva dels orgues -que si no ho amoll, rebent- i perdonau-me de bell nou la flastomia però, de tant colpir-me les orelles i el cervell, havia de sortir per qualque banda la paraulona dels nassos. Res li faria més mal ara a la encara fosca terra cremada que un d’aquells arruixats que assolen aquests dies els països atlàntics. Per això els marges. Per guarir la terra de les empentes de la Natura, gran aliada però, de vegades, enemiga terrible i gens pietosa.

I, ja que l’he anomenada, no acabaré aquesta crònica sense mentar qualcuna de les seves obres, com les lluentes fulles de l’ullastre, que es va fer el mort, tot fent creure al foc que l’havia vençut, i ara rebrosta xalest, animat per aquesta primavera primerenca que sembla no acabar mai. Per no parlar de la flor del romaní. Una de les poques que vesteix la garriga a l’hivern i que ens fa sospitar que per ventura qualque abella despistada gosarà arribar fins a la Trapa i, lluny dels verins que, per tot arreu, estan delmant aquest petit artesà, començarà de bell nou la seva tasca creadora de dolces menjues, tot i que és prest, emperò encara, per pensar amb eixams i caseres. O la rapa que, previsora exagerada, ja s’ha assajat la caperutxa com si passat demà fos Pasqua.

I ja n’hi ha prou per avui de dir dois, que ja és dilluns. Volia tenir la feina acabada per ahir, però se’m va tòrcer el diumenge i he fet tard a la nostra trobada quinzenal. No faceu tard vosaltres diumenge que ve, que ja serà dos de març, a les 9:00, a l’aparcament de Mediamarkt, a l’Ocimax o, si no, al bar es Molí de Sant Elm a les 10:00, ben cordades les botes, parades les mans i valenta l’ànima.

Au idò, trapencs, fins en tornar, que ja serà un altre dia.

Pots veure les fotos de la jornada aquí.

Share