Disponible en: Spanish

Share

Imatge de portada: Rafel Jaume


Aquesta història forma part del relat El meu romanç amb el Zorba i és la continuació d’Assegut al Bauprès, Cavalc sobre les Ones


Duet de guitarres amb n’Emili a la navegació de maig del 98, la més divertida i gamberra de les meves eixides. Foto: arxiu Rafel Jaume

Degué ser a la darreria de l’estiu de 1998 que n’Emili em va convèncer per acompanyar-lo en aquella descervellada aventura de la que no hi ha gaire cosa que contar, llevat que, duent el timó, em va venir d’un pèl no rebentar el casc d’aquella closca d’ou que semblava feta de paper de fumar. La maregassa —ones de 2,5 a 4 metres— no suposa gaire dificultat a l’Atlàntic, on les onades venen prou distanciades i són bones de solcar, però al Mare Nostrum les punyeteres pareix que s’encalcen i deixen molt poc espai entre l’una i l’altra per maniobrar. En paraules d’en Kenneth, amic i assessor en matèria nàutica d’aquest relat, “la Mediterrània, amb més de maregassa, és un mur. Més val mostrar-li la popa”. Jo no sé si tenia davant onades de 3, 4 o 5 metres; no tenia temps ni eima per mesurar-les. Tan sols record que et feien perdre el món de vista i que fins que no eres sobre la cresta d’una, no veies la que li venia al darrera.

En paraules d’en Kenneth, amic i assessor en matèria nàutica d’aquest relat, “la Mediterrània, amb més de maregassa, és un mur. Més val mostrar-li la popa”. Foto: arxiu Rafel Jaume

Després d’hores d’obrir una vegada i una altra la proa al vent per remuntar una rera l’altra les onades, orsant tot seguit a cop de timó per davallar-les, com havia après a fer de nin, amb ones molt més amables, al timó de l’Atlàntida, després d’un interminable navegar amunt i avall i en ziga-zaga com un cavallet de fira desbocat sense cap incident, no vaig aconseguir oferir l’amura  a una onota massa aferrada a l’anterior i la vaig escometre de proa. El veler, el nom del qual ni el sé ni el vull recordar, s’alçà majestuós sobre la cresta mostrant impúdicament dos terços de l’obra viva. De la pantocada que va fotre aquella clovella de fibra de vidre en caure de ple contra la dura superfície de l’enfurismada Mediterrània, n’Emili, que en aquell moment era a la cabina amb n’Helena, intentant recuperar-se tots dos d’una inoportuna indisposició, va sortir com ànima a qui encalça el dimoni, pensant si no hauria arribat la fi del món o, si més no, el punt i final de la nostra aventura. No va ser ni una cosa ni l’altra, però tenc per segur que els símptomes de la indisposició li degueren fugir de cop.

Finalment, arribàrem sans i estalvis a port, però encara ens esperava una darrera sorpresa. Al moment d’amarrar el veler, no trobàrem a bord ni un sol cap prou llarg com per merèixer el nom d’amarra. No record com ens en vàrem sortir però deixàrem aquell vaixell sense cap sentiment ni un d’enyorança i no crec que n’Emili acceptàs cap altre encàrrec més del seu propietari.

El Sirius posava rumb a la costa valenciana… Foto: Rafel Jaume

En canvi, la primera de les meves dues travessies a Barcelona fou una experiència d’aquelles que fan currículum i mereixen ser recordades. El mes de maig de 1997 el Sirius, aleshores buc insígnia de Greenpeace Holanda (Wikipedia), posava rumb a la costa valenciana amb la intenció de documentar i denunciar les males pràctiques de la flota pesquera d’arrossegament, per llavors virar a estribord i anar a recalar al port de Barcelona.

El Sirius, com tots els vaixells de Greenpeace que vaig poder visitar al port de Palma, semblava un museu flotant. Tant la coberta com qualsevol racó de l’interior estaven en tot moment en perfecte estat de revista. L’ordre i la netedat a bord em varen semblar gairebé malaltissos, com si una passa de trastorn obsessiu compulsiu s’hagués ensenyorit dels membres d’aquella tripulació d’aspecte desarrapat, que més aviat semblaven integrants d’una comuna hippy que allò que en realitat eren: una tropa disciplinada i disposada a enfrontar-se pacíficament a forces més poderoses en nombre, mitjans i pressupost.

Vaig córrer a agafar la meva Minolta X-300 i em vaig dedicar a immortalitzar el moment. Foto: Rafel Jaume

La jornada a bord, començava prest. A les vuit, havent berenat, tothom estava enfeinat fins les dotze, quan s’aturava l’activitat una hora per dinar. A la una es reprenien les feines fins les cinc de l’horabaixa. Als voluntaris ens comanaren diverses tasques de manteniment; bàsicament, donar capes de pintura per tot allà on el rovell devorava l’acer del venerable navili. Aquell dia, però, en divisar la flota pesquera, se’ns permeté interrompre la feina. Vaig córrer a agafar la meva Minolta X-300 i em vaig dedicar a immortalitzar el moment. Fruit d’aquell febril atac d’entusiasme documentalista tenc un bon grapat de fotos de pesquers valencians de les que no sé que n’he de fer.

Un dels pesquers valencians immortalitzats per la meva Minolta. Foto: Rafel Jaume.

Mentre feia les meves pràctiques de reporter gràfic, em varen dir que en Xavier em requeria al pont. Estranyat, m’hi vaig presentar a l’acte demanant-me què devia voler de mi el director executiu de Greenpeace. El vaig trobar parlant per ràdio amb els pescadors. Els informava educadament de la prohibició de pescar amb ormejos d’arrossegament en aquella àrea i els comminava a deixar d’incomplir la legislació vigent, una exigència que, per suposat, sabia ben cert que els destinataris se passarien pels dallons, però que formava part del protocol de Greenpeace: informar l’infractor, documentar el fet i denunciar-lo a les autoritats.

En Pinxo i dos tripulants al pont del Sirius. Foto: Rafel Jaume.

Per la ràdio, s’escoltava els pescadors contestar de males maneres i xerrar entre ells en un idiolecte del valencià que no hi havia cristo que l’entengués. Per això m’havia enviat a demanar en Xavier, per veure si jo em veuria amb cor de fer-los de traductor. Tot i l’interès que ja professava aleshores pels dialectes del català i tot i entendre perfectament el valencià, una parla que em resulta especialment agradable a l’oïda, aquella catefa d’insults, flastomies i paraules grolleres, pronunciades a una velocitat vertiginosa i amb una voracitat fonètica que deixava el discurs reduït a un vòmit de lladrucs, renills i brams impropis de qualsevol llengua moderna amb vocació de perdurar, em va resultar del tot indesxifrable. Aquells homes no parlaven; mutilaven l’idioma.

De les converses entre els pescadors, que era allò que més interessava descodificar, tan sols en vaig poder copsar qualcuns vocables esparsos amb els que vaig ser incapaç de compondre cap frase amb un mínim de coherència. Vaig fracassar en la missió encomanada, però vaig tenir el privilegi de fruir d’una vista incomparable de l’espectacle. Tanmateix, tothom al pont intuïa el leitmotiv de tota aquella xerrameca: que ens podíem anar a prendre pels darreres.

Tres tripulants del Sirius de bon rollo. Foto: Rafel Jaume.

Les hores de lleure les vaig dedicar a deixar constància fotogràfica, en blanc i negre i en color, de l’experiència i a relacionar-me amb la tripulació. D’aquells moments i d’aquelles persones, de tan diversos orígens, races, religions i costums, conserv una sensació de concòrdia i bon rollo com a pocs llocs he trobat. Després de sopar, el capità, en Peter Schwarz, un suís cepat, barbut i callat que durant el dia s’havia mostrat seriós i distant, es mostrava de prou millor tarannà i semblava sentir un plaer especial per convidar a qui el volgués tastar a un espès i deliciós cafè turc que preparava ell mateix tassa per tassa. El vaig degustar i puc testificar que encoratjava l’ànima i enderrocava la son.

En Peter Schwarz, capità del Sirius. Foto: Rafel Jaume.

Arribant al port de Barcelona, em varen donar una enorme defensa esfèrica i em feren prendre posició en un punt de la borda de babord. El Sirius iniciava la maniobra d’amarratge per quedar abarloat. La meva tasca era molt simple: havia de deixar penjant aquell enorme baló vermell entre l’acer del casc i el ciment del moll i sostenir-lo per la corda a la que estava fermat. Però, arribat el moment en què el buc s’atracava implacablement a terra, el capità, que supervisava la maniobra des de coberta, se’m va palplantar just darrera observant fixament la meva defensa. La imaginació em començà a fer la punyeta. Col·locaria la bolla en el punt i el moment precís? Me fallarien les mans i la deixaria caure? La posaria massa amunt i sortiria disparada cap al cel obert com l’aeròstat de Puget de la Sauvage?

Autoretrat a bord del Sirius. Port de Barcelona, 1998. Foto: Rafel Jaume (amb temporitzador).

Arribà el moment crític. El motor del Sirius rugia a tota màquina marxa enrere per tal de minorar l’envestida i feia bullir les olioses i fosques aigües del port de Barcelona. Amb la incòmoda i severa presència d’en Peter fent-me pessigolles al clatell, vaig deixar suspesa entre el casc i el moll —mira tu quina proesa— la gran pilota de plàstic, que s’esclafà fins a l’impossible baix l’enorme pressió de la topada, com si hagués de rebentar. En aquell moment, vaig sentir, com un murmuri al meu darrera, —I like this, —i el capità seguí tranquil·lament la seva ronda. No som tan pur de creure que amb aquell comentari, aquell home pretengués lloar la meva perícia col·locant la defensa. En Peter devia parlar en veu alta pensant que li agradava com estava anant la maniobra en general, però vaig quedar conhortat d’almanco no haver-la cagada davant dels seus helvètics nassos.

Llàstima de no haver viscut a bord del Sirius una acció d’aquelles amb llanxes pneumàtiques a tota velocitat portant pancartes, a les que Greenpeace ens tenia avesats. Més endavant tendria l’ocasió de participar per dues vegades com a fotògraf en petites accions locals, una amb pancartes a es Trenc i l’altra a bord d’una llanxa, de nit, al port de Palma.

N’Elsa asseguda al bauprès del Zorba. Foto: Rafel Jaume.

Però això són altres històries que tal vegada un dia et contaré. Ara em vull quedar una estona més assegut aquí, al bauprès del Zorba, on no hi ha maldecaps, ni dolor, ni rampes, ni espasmes musculars, ni úlceres per pressió, ni infeccions d’orina; on el meu cos es mou lliure i no necessita les mans dels altres; on les cames se m’engronsen sobre l’aigua, on puc obrir els braços i planejar com un virot sobre les ones i sentir com el vent juga amb els meus dits, perquè aquí, al bauprès del Zorba, la meva pell és sensible al plaer; tots els meus sentits ho són i em conviden a quedar-m’hi.


CONTINUARÀ


Per acabar, aquesta vegada te deix dos vídeos:

  1. Una petita història de les accions més espectaculars del Sirius i una bona notícia:
  2. El Sirius no va ser finalment desballestat i roman actualment al port d’Amsterdam. L’any 2014, el projecte Save the Sirius demanava ajuda per restaurar-lo.


Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et ve de talent; escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

Salut i que tenguis un bon dia.

Share