Disponible en: Spanish

Share

Avui fa dos anys que se’n va anar mumpare i ho volia compartir recordant allò que vaig escriure aquell dia.

No espereu veure’m trist per la mort de mumpare. No avui. No encara. Avui és per a mi un dia de consol; d’alleujament; de pau.

He estat trist aquests darrers mesos, de veure’l apagat, sense forces i encara lluitant contra allò que ja era inevitable. He estat trist de veure com deixava de venir a veure’m de mal que li feia aquesta mala ferida que congriava el seu cos i que l’anava desfent mica a mica per dedins, sense llevar-li, emperò, les ganes de prendre els atapins, d’agafar la barca i sortir a pescar. Encara en feia comptes, fa dos dies, al llit de la clínica. 

Però no és així com el recordarem, veritat? Recordau-lo cadascú tal com l’heu conegut: viu i amb ganes de viure; perquè així ha estat fins al darrer moment. Jo el recordaré de moltes maneres: deixant-me menar el timó de l’Atlàntida, desembullant el meu volantí, fent les seves paelles, ballant a les festes del Club però, sobretot, fent-me companyia aquests ja gairebé quatre darrers anys. Cada dia el vaig tenir el meu costat a Sant Joan de Déu. Quina estampa! Dos traqueotomitzats malsofrits -un d’ells, a més, baldat- sense res de nou que contar-se ni gairebé veu per fer-ho. Però no fallava. Devora jo, en silenci fins que deia: “Bé! Aniré una estoneta fins es Club. Vols res?”. “No”, contestava jo i un dia vaig afegir (em va sortir així): “jo quedaré una estoneta més aquí”, i el vaig fer riure, sorprès pel meu sarcasme. Així el vull recordar.

Avui és un dia de consol, d’alleujament i de pau, perquè no l’hem vist patir més d’allò que ha estat inevitable però, sobretot, perquè l’he vist morir, com és llei de vida que un fill enterri son pare i no a la contra; perquè si d’una cosa he tengut por aquests darrers anys que l’he vista tan d’aprop, la mort, ha estat de partir abans que ell; de fer-lo passar pel mal tràngol d’haver de dir allò que vaig sentir del meu padrí el dia que partí mumare: “Un pare no hauria de veure enterrar els seus fills”. No ha estat així. Els tres germans hem dit adéu a mumpare, l’enterrarem i el plorarem, com ha de ser, com és llei de vida.

I això ho vaig escriure dos dies més tard.

Mumpare, el meu germà Tomeu i jo a la cotxera del Coll den Rabassa

Vos vull donar a tots les gràcies pel vostre condol i dir-vos que, finalment, no me veureu al funeral de mumpare. Però no penseu per això que no em trob bé. No diré tampoc que estic com un gra d’all, però la meva salut no hi té res a veure. És més per una qüestió de comoditat, meva i vostra.

Quan tomben les vuit, ja me costa mantenir el coll i el cos drets i seria un passar pena, tant per mi com per vosaltres, que me veuríeu arrossegant la closca i fent esforços per fer-vos cas a tots com voldria i, el dia del funeral de mumpare, no es qüestió de llevar-li el protagonisme.

Digau-me egoista si ho trobau però, si un avantatge tenim els baldats, és que ens podem permetre el luxe de ser-ho i, com que supòs que m’ho consentireu, em donaré per perdonat.

Salut i gràcies a tots de bell nou.

Share