Disponible en: Spanish
Avui fa dos anys que se’n va anar mumpare i ho volia compartir recordant allò que vaig escriure aquell dia.
No espereu veure’m trist per la mort de mumpare. No avui. No encara. Avui és per a mi un dia de consol; d’alleujament; de pau.
He estat trist aquests darrers mesos, de veure’l apagat, sense forces i encara lluitant contra allò que ja era inevitable. He estat trist de veure com deixava de venir a veure’m de mal que li feia aquesta mala ferida que congriava el seu cos i que l’anava desfent mica a mica per dedins, sense llevar-li, emperò, les ganes de prendre els atapins, d’agafar la barca i sortir a pescar. Encara en feia comptes, fa dos dies, al llit de la clínica.
Però no és així com el recordarem, veritat? Recordau-lo cadascú tal com l’heu conegut: viu i amb ganes de viure; perquè així ha estat fins al darrer moment. Jo el recordaré de moltes maneres: deixant-me menar el timó de l’Atlàntida, desembullant el meu volantí, fent les seves paelles, ballant a les festes del Club però, sobretot, fent-me companyia aquests ja gairebé quatre darrers anys. Cada dia el vaig tenir el meu costat a Sant Joan de Déu. Quina estampa! Dos traqueotomitzats malsofrits -un d’ells, a més, baldat- sense res de nou que contar-se ni gairebé veu per fer-ho. Però no fallava. Devora jo, en silenci fins que deia: “Bé! Aniré una estoneta fins es Club. Vols res?”. “No”, contestava jo i un dia vaig afegir (em va sortir així): “jo quedaré una estoneta més aquí”, i el vaig fer riure, sorprès pel meu sarcasme. Així el vull recordar.
Avui és un dia de consol, d’alleujament i de pau, perquè no l’hem vist patir més d’allò que ha estat inevitable però, sobretot, perquè l’he vist morir, com és llei de vida que un fill enterri son pare i no a la contra; perquè si d’una cosa he tengut por aquests darrers anys que l’he vista tan d’aprop, la mort, ha estat de partir abans que ell; de fer-lo passar pel mal tràngol d’haver de dir allò que vaig sentir del meu padrí el dia que partí mumare: “Un pare no hauria de veure enterrar els seus fills”. No ha estat així. Els tres germans hem dit adéu a mumpare, l’enterrarem i el plorarem, com ha de ser, com és llei de vida.
I això ho vaig escriure dos dies més tard.
Vos vull donar a tots les gràcies pel vostre condol i dir-vos que, finalment, no me veureu al funeral de mumpare. Però no penseu per això que no em trob bé. No diré tampoc que estic com un gra d’all, però la meva salut no hi té res a veure. És més per una qüestió de comoditat, meva i vostra.
Quan tomben les vuit, ja me costa mantenir el coll i el cos drets i seria un passar pena, tant per mi com per vosaltres, que me veuríeu arrossegant la closca i fent esforços per fer-vos cas a tots com voldria i, el dia del funeral de mumpare, no es qüestió de llevar-li el protagonisme.
Digau-me egoista si ho trobau però, si un avantatge tenim els baldats, és que ens podem permetre el luxe de ser-ho i, com que supòs que m’ho consentireu, em donaré per perdonat.
Salut i gràcies a tots de bell nou.
7 comments
Arrib dos, tres o més anys tard en aquestes paraules, però com que munpare va morir fa menys de dos mesos les he sentides molt vives. Només que encara no puc tombar en allò d’alegrar-me pel temps qui ho fou en lloc de lamentar-ne l’absència. Però entenc q arribarà. És bo compartir els sentiments, que al cap i la fi són els mateixos per tothom.
Tornar avui a llegir les paraules de comiat dedicades al teu pare, m’emocionen tan com fa dos anys.
Jo no hi havia tingut relació amb ell, pero me queda el record, de les trucades que li feia per sebre de tu, (el temps que estares ingressat a Barcelona), i malgrat les males noticies que hi havia, i tot el mal que li devien fer, ell, amb amabilitat i carinyo m’explicava.
El teu padrí va dir una gran veritat. Hi ha un poema de Amalia Bautista (Madrid 1962), que m’agrada especialment, “Al Cabo”, aquí el deixo :
“Al cabo, son muy pocas las palabras
que de verdad nos duelen, y muy pocas
las que consiguen alegrar el alma.
Y son también muy pocas las personas
que mueven nuestro corazón, y menos
aún las que lo mueven mucho tiempo.
Al cabo, son poquísimas las cosas
que de verdad importan en la vida:
poder querer a alguien, que nos quieran
y no morir después que nuestros hijos”.
Que sempre siguem capaços de recordar els bons moments viscuts amb els que ja ens han deixat, és la millor manera de tenir-los present. Una forta abraçada Rafel,
Tu n’has dita una altra, de gran veritat, Antònia. Solem plorar massa temps l’absència quan allò que hauríem de fer és celebrar el temps que hem gaudit de la presència dels éssers estimats. El dia que som capaços de fer aquest canvi de xip feim que aquests éssers recobrin la vida dins la nostra memòria.
Salut i empenta, i una aferrada forta, Antònia.
Esperava que fos un des qui mos hem curat des càncer; i que poguessim seguir xerrant de sa barca, de pescar i d’altres coses, es dilluns i es dijous a s’hora que mos reunim uns quants de mutilats de veu. No va ser així. I encara amb sap greu.
I molt de gust que passava, mumpare, d’aquelles converses. Que les puguis seguir fent molts d’anys més, Pep Maria, i que el poguem recordar també molts d’anys aferrat al timó de n’Atlàntida.
Salut i empenta, Pep Maria.
Havia llegit les paraules que dedicares al vostre pare. Em vàrem semblar precioses. Tant de bo jo haguès pogut dedicar-les al meu. I ara que he tengut l’oportunitat de saber el què escrivires després , sé com d’afortunat era de tenir un fill com tu. Allà on sigui , es deu sentir orgullós.
Segur que ton pare també està orgullós de tu i content de que el recordis. Saber expressar amb més o manco traça aquest record no deixa de ser una manifestació artística no exenta d’una certa vanitat. Allò que importa és com conservam aquest record dins la memòria i les sensacions que ens provoca cada vegada que el deixam aflorar.
Gràcies pel teu comentari. Esper que no sigui el darrer.
Salut i empenta, Susana.