Disponible en: Spanish

Share

Vaig escriure aquest breu relat l’octubre de 2019 com a primera activitat del curs Conte I de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Havíem de construir un conte, amb una extensió màxima de 5.000 caràcters, a partir de tres paraules clau: llamàntol, lampista i epiteli. Posteriorment, vaig canviar la paraula lampista per llanterner, sinònim emprat a Mallorca. La cosa va quedar així:


Al·lèrgia

Seuen a la taula de sempre del cafè Algèria. Ell la mira amb el somriure plàcid forjat a força d’anys d’escoltar-la. Ella té la paraula.

—… i em convida a un arròs amb llamàntol. T’ho pots creure? I jo que no sé dir que no. I mira que és lleig, pobret, vaig pensar; però em va fer pena. I allà me tens, tota mudada esperant-lo, i se presenta, no t’ho creuràs, amb una furgoneta! Una pudor de ca…!

Res no ha canviat a l’Algèria, llevat del fum que ella ja no li bufa a la cara ni pertorba l’intens aroma de cafè i licor que inunda el local; llevat dels llums, que ja no són grocs sinó blancs i dels noms dels cambrers, que conserven en canvi el to de lletania —dos tallats, un amb llet freda i un amb sacarina!— amb què declamen el seu etern guió. Tu sí, que has canviat, Greta. O són les teves històries que ja no m’esmicolen l’estimera? El meu gran amor? Allò no era amor; religió, potser? Tu eres l’oracle; jo el devot feligrès, cèlibe i màrtir.

—… unes mans de picapedrer amb uns dits com a botifarres; i unes ungles… Mare de Déu quines ungles! Ni que hagués rapinyat carbó…

—Un cafè amb gel i un te amb llimona!

Els ulls d’ell van dels ulls a la boca d’ella, sense poder mantenir més d’una estona la mirada en cap dels dos punts. Què t’hi has fet als morros? No tenies prou glamur, que te’ls havies d’embotir com a llonganisses? I aquest color? No has trobat cap vermell més estrident?

—N’has menjat mai, de llamàntol? És com sa llagosta, però més… no ho sé… No hi ha massa diferència. Te diuen arròs amb llamàntol i t’imagines… què t’he de dir?… Tampoc m’esperava un dues estrelles, però hauries d’haver vist quin antre. I ell? Déu meuet, quina planta! Pareixia que més que menjar-los, els havia d’anar a pescar, es llamàntols. I jo tota mudada…

—Un cafè irlandès i un Baileys!

Tal com els anys han anat despullant les capes del tarannà d’ella, la bena dels ulls d’ell s’ha esfilagarsat fins arribar a esvair-ne el misteri. Acaba amb això, Xim. Què hi fas encara, escoltant els seus romanços?

—… m’agafa una mà, amb aquelles grapes aspres com a pedra pómex, i li deman que de què fa feina i saps què me diu? Que de llanterner, que arregla canonades, que si en tenc cap per desembossar. T’ho pots creure? Llanterner! Ni en es més eròtic des meus somnis! I li deman si per això té ses mans tan rudes. Rudes, mare del cel!, no sé d’on me va sortir aquesta paraula. I ell, que són es productes químics que fa servir. I jo, ah! pensava si no seria d’estrènyer femelles amb sa clau anglesa. T’ho pots creure?, amb sa clau anglesa! Ha, ha, ha!

—Una camamil·la!

El somriure enigmàtic d’en Xim amaga potser tolerància, cinisme, indiferència? N’és la màscara que el permet aïllar-se de la xerrameca d’ella i submergir-se en els propis pensaments. Els millors anys tudats esperant, oint-li les aventures amb pèls i senyals, com si t’hagués d’importar què li havien fet; com si el relat del seu plaer t’hagués d’omplir la buidor i satisfer els instints. Que no n’eres digne, de merèixer-la?, de tocar-la?, d’estimar-la? No, Xim. Som amics. No ho espenyis, deies; però bé que m’explicaves les magrejades dels altres.

—… dins sa furgoneta! T’ho pots creure? En es seient de darrera!  Com si tenguéssim vint anys. Va ser total, explosiu, salvatge…

—Unes herbes dolces i unes de seques amb gel!

Venga, Greta! No et tallis. Digues-ho: ja podríeu…

—Ja podríeu tenir quatre mans, ets homos.

I ara arrodoneix-ho: O vuit…

—O vuit! Com es pops!

Gràcies, Greta. La vetlada hauria quedat coixa sense això.

—… i a l’endemà… M’hauries d’haver vista. Tota vermella de dalt a baix, per davant i per darrera, i una picor… Rabiosa, estava. I jo venga gratar, i allò que com més gratava més s’encenia i jo més rabiosa encara. Res; que vaig haver d’anar a urgències. No sé ni com hi vaig arribar…

En cotxe, supòs. Però què hi fas encara aquí, Xim?

—… i me demana es metge si he menjat res fora de lo normal, i jo, que havia sopat d’arròs amb llamàntol. Res. Un antihistamínic i llestos. T’ho pots creure? Al·lèrgica a n’es llamàntol…

Tu tens al·lèrgia al llamàntol i jo a les cigales que m’has retratat a cada una de les teves històries d’alcova.

—I no li digueres res de l’aventura amb el llanterner?

—Ha, ha! Molt sarcàstic.

—No. Ho dic de ver. Hi ha molta gent al·lèrgica a l’epiteli dels cans i… —la cara d’ella diu que no l’ha entès—. Epiteli… teixit epitelial… pell…

—Jesús, Ximet! Per què has de xerrar així? Ni que fossis dermatòleg?

—Perquè som… filòleg?

—Digues pell, si vols dir pell! Saps què n’ets, d’estirat, per l’amor de Déu! No m’estranya que hagis mullat tan poc.

—Un rebentat de rom!

—No crec que l’amor de Déu tengui res a veure amb la meva… minsa promiscuïtat. —Ella calcula si també s’ha de prendre això com un sarcasme; ell aprofita el silenci per sospesar les properes paraules—. Saps, Greta? Tot i no ser dermatòleg, no crec que siguis al·lèrgica al llamàntol. Més aviat diria que la teva… pell… és sensible als llanterners rudes que no fan neta la furgoneta ni se renten les mans abans d’anar a pegar un pinyol.

Fi


I això ha estat tot.

Si t’ha agradat:

  1. Deixa’m un comentari.
  2. Comparteix-ho per les xarxes.
  3. Llegeix

Salut i que tenguis un bon dia.

Share