Disponible en: Spanish

Share

El tercer conte del curs Conte I de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, havia d’estar ambientat en els voltants d’una granja i havia de versar sobre un pare o una mare que té un fill a la guerra, però no podíem emprar cap de les paraules fill, guerra ni mort. En qualque moment, el pare o la mare havia de recordar una escena de la infantesa del fill. No podíem superar els cinc mil caràcters. Vaig optar per ambientar el relat en una era de batre i posar la veu del narrador en boca de la mare parlant en segona persona al seu fill. I així em va sortir la cosa:

Aquells homes

Érem tots tres a l’era quan vengueren aquells homes. Tu menaves la somera. N’Andreu i jo, mans a les forques, ventàvem les garbes. Era un migdia de juliol. Queia una solana que esberlava les pedres. Sols sentien el trull del carretó batent el blat i els rebufs de la bístia. Record la roba humida aferrada al cos, i la pell de la cara i dels braços arrebossada de boll, polsim i brins de palla. Ho record bé perquè, en veure’ls d’enfora arribar pel camí de Vila, amb els canons guaitant a l’esquena, la suor se’m va gebrar davall la roba i se’m va gelar la sang. Les temples, per contra, em cremaven i tamborinaven desbocades.

Vaig ser la primera en deixar de ventar i quedar plantada mirant-los atracar-se. N’Andreu em va veure i recolzà les mans sobre el mànec de la forca, les punxes clavades en terra. Em va demanar si sabia qui eren aquells homes. Jo, esguardant la innocència que li traspuava la cara rodona i encesa, vaig témer que aquella dolçor d’esperit es pogués trencar de cop per sempre més, em vaig encomanar a l’Esperit Sant i vaig mentir que no ho sabia.

Aquells homes em demanaren on era ton pare i jo els vaig dir que ens havia deixat just no feia un any. Que si hi vivia qualcú més a sa casa, i jo, que no; que éreu tot quant tenia. Un des dos se’n ve amb noltros!, m’etzibà el qui semblava comandar. Em va venir una buidor al ventre, un tremolor a les cames, un esbaldrec al cervell. Els vaig pregar, tu ho sentires, per l’amor de Déu i Maria santíssima, que éreu dos infants encara, que vos havia de menester a tots dos per conrear ses terres, que si me’n prenien un, em xaparien s’ànima en dues. Em volien fer triar i no en vaig tenir prou cor.

Sempre fores més valent que el teu germà gran, poruc i delicat com ell tot sol. Recordes quan ton pare el volgué ensenyar a caçar? Tu en tenies deu i ell dotze. No hi havies d’anar, eres molt menut, però t’hi encaparrotares i t’hi va haver de dur.

—No pegaràs cap tro, però. Sols miraràs. Has de menjar moltes sopes, encara.

N’Andreu ja havia fet l’estirada i ton pare el volia deixondir. Va tornar fet un nero, flastomant improperis. Que no en faríem mai un home, que enlloc de collons hi tenia cireres, que jo en tenia la culpa per haver-lo viciat… N’Andreu no havia gosat disparar. Els trons li feien por.

—Se tapava ses orelles amb ses dues mans —va dir— com un puta marieta.

Quan ton pare li havia donat l’escopeta, l’havia agafada com bé havia pogut i havia apuntat. Aquella llebre era ben a tir, havia dit ton pare, però el teu germà no havia volgut matar-la. Ton pare deia que havia tossit a posta per tal d’espantar-la. Dispara, collonera!, que encara et fugirà! Li va prendre l’escopeta i li girà la cara d’una galtada. Així m’ho contà ell entre plors. Tu hi eres davant i ho sabràs més bé que no jo.

L’endemà a trenc d’alba no hi eres. Havies partit fosca negra. On és s’escopeta?! Qui ha agafat s’escopeta?! Ton pare sortí esperitat i a mig vestir de ca nostra. Al cap d’una hora, vares comparèixer pel camí de la garriga, arrossegant l’escopeta amb una mà i amb una llebre a l’altra. Ton pare et va castigar fora dinar, però no et va tocar ni un pel. No podia amagar-se de bavar per tu.

—Aquest sí que serà un homo amb lo que han de tenir a s’entrecuix —va dir davant n’Andreu mentre dinàvem— i no es bàmbol des seu germà gran.

—Qui és es major? —deixà caure com una destral el qui comandava aquells homes. Vaig veure defallir n’Andreu. Tu havies fet aturar la somera. Els meus ulls humits et cercaren. Els teus, mig clucs, em fitaven sense entendre què en volia de tu. Els obrires de sobte. El dubte mudà en estupor; l’estupor, en despit. Ta mare carregava sobre el teu coratge tot el pes del seu trasbals. Et condemnava, et suplicava enfilar el camí del cadafal. Pensaries que, dels dos fruits del meu ventre, encomanava a l’infern el més tendre per salvar-ne el més estimat; però tu saps, no ho neguis, que hi enviava l’únic que en sabria tornar.

Digueres que havies d’agafar l’escopeta de ton pare. Un d’aquells homes renillà que ara hauries de caçar peces més grosses que no llebres ni perdius. Ja et donarien un fusell de matar rojos. Un buf calent de llebeig te’n dugué pel camí de Vila, enmig d’una boira de polsim, palla i boll. Et vaig seguir amb la mirada, esperant un gest, un adeu, un senyal de perdó, però ja no et tornaria veure la cara…. fins avui. I ara ets aquí, Miquel. M’has pogut perdonar?

No saps com em dol no tenir-te a ca nostra. N’Andreu és casat, ara, i esperam un infant. Si és nin, durà el teu nom. Has trobat bo el llit? L’he fet vestir de gasa i vellut blanc, perquè hi estiguis a pler. Seràs a un no-res de ca nostra i et vendré a veure sovint perquè em contis coses. En sé tan poques, de tu… Et varen tractar bé, aquells homes?

—Ja el podeu davallar, al·lots. Mirau de no engronsar massa la caixa.

Fi


I això ha estat tot. Si t’ha agradat:

  1. Subscriu-te al meu butlletí.
  2. Deixa’m un comentari.
  3. Comparteix-ho per les xarxes.
  4. Llegeix

Salut i que tenguis un bon dia.

Share