Disponible en: Spanish

Share

Imatge de portada: Sobre el bauprès del Zorba. Foto: arxiu Rafel Jaume.


Aquesta història forma part del relat El meu romanç amb el Zorba i és la continuació d’Un Nus Infame i un Arbre Sublim.


Na Magdalena, n’Orestes i una de les sòcies participants en el projecte. A babord, la vessant nord de la serra de Tramuntana. Foto: Rafel Jaume

El Zorba sobrepassa Formentor i un nou escenari s’obri a la nostra vista. A proa, la mar gran, suggeridora d’aventures majors que més endavant hauré de tastar; a babord, l’escarpada, arcana i inhòspita vessant nord de la serra de Tramuntana. A mesura que la nau s’endinsa mar enllà, aquella abrupta teringa d’altius promontoris i recòndits redossos s’obri com un ventall de timbes, cingles i espadats; grisos, groguencs i esquitats de verd els mes propers, blavosos, imprecisos i enterbolits per la llunyania i la calitja a mesura que s’allunyen i defugen la nostra mirada.

Aqueixa murada ciclòpia, que sembla emergir d’una mar que un dia la maltracta i l’atupa amb tota la fúria del mestral o la tramuntana, com si volgués corcar-ne els ciments i esbucar-la de soca-rel, i a l’altre la bressola, l’agombola i la besa amorosida, com si volgués encobeir-la, quan és el llevant o el xaloc qui bufa de l’altra banda de l’illa, aqueixa paret esquerpa, rocallosa i gegantina amaga més tresors que no en mostra.

Amb n’Orestes, en un descans del camí a Sóller. Foto: Rafel Jaume.

D’una banda, la intricada xarxa de valls, comellars i planícies que, custodiats per muntanyes, esquinçats per torrenteres i entrecreuats d’una teranyina infinita de caminals, camins de carro i caminois, l’omplen de verd de cap a cap. Mentre vaig conservar l’ús de cames i braços, vaig escodrinyar aquest petit país muntanyenc tant com vaig poder. Va ser amb n’Orestes, quatre anys més tard d’haver navegat amb ell a bord del Zorba, amb qui hi vaig fer la més llarga de les meves caminades, entre Pollença i Sóller, tira a tira i fora frissar, en tres profitoses i terapèutiques jornades.

A les acaballes de l’any 2000, vaig anar a viure amb na Carme a Tramuntana, a una casa de muntanya a Puigpunyent, el meu enyorat paradís perdut. Allà dalt, passàrem un grapat d’anys fent i desfent, amunt i avall amb els nostres estimats cans, sa Nena, n’Ombra, en Bru i na Menta, el tirany que s’enfila al Galatzó i trescant pels camins de carboner que envolten l’imponent cimal ponentí. Deu anys més tard i durant els dos anys i mig que hi vaig romandre ingressat, hauria de contemplar la meva muntanya sagrada des de la llunyania, assegut a una cadira de rodes, baldat de coll per avall i malalt de nostàlgia, a través d’un finestral de l’Hospital Sant Joan de Déu, a Cala Gamba.

A la proa del Zorba no hi ha maldecaps… Foto: arxiu Rafel Jaume.

A l’altra vessant de la serralada, tot un univers vertical, ignot i recòndit, farcit de vida i de colors humits, s’enfonsa dins l’abisme marí, sostret de l’esguard i de la mà de l’home, que fins avui no ha gosat o no ha sabut com espoliar-lo; i que per molts d’anys sia així.

Assegut al bauprès, cavalc sobre les ones. A la proa del Zorba no hi ha maldecaps ni telèfons ni clients descontents, ni calculadores ni caixes fortes, ni feixos de bitllets sollats de passar d’unes mans, no sempre netes, a altres i de pagar negocis de vegades tèrbols; no hi ha ordinadors ni claus secretes ni números de compte, ni saldos ni rebuts domiciliats que no hi ha manera de que vagin al compte que els pertoca; ni xecs ni pagarés ni canvis de divisa; aquí no hi ha caixes que no quadren ni rellotges que et diuen que avui tornaràs dinar a la mala hora. Aquí tan sols hi ha silenci, pau, vent, sol i saladina.

Però, què passa? No viram? El Zorba es fa mar amunt; s’allunya de sa Roqueta rumb nord-oest, com si a en Lluis li hagués sobrevengut un sobtat atac d’enyorança i volgués anar a reveure les costes de ca seva. No seria mala idea fer una escapadeta a Barcelona. L’amatent llevant convida a fer-ho, però això no estava inclòs al programa.

… com si a en Lluis li hagués sobrevengut un sobtat atac d’enyorança… Foto: Rafel Jaume.

Aleshores encara no ho sé. El meu romanç amb el Zorba tot just ha començat i no em sembla que hagi d’anar més enllà de tantes altres brusques com he tengut. Un mes de vacacions a l’any no dona per a molt i l’hem d’aprofitar bé. Fins aquell moment, el solia repartir en dos viatges a l’any. Encara no sé, assegut al bauprès del Zorba, que aquell mateix estiu m’hi tornaré enrolar i l’any que ve i l’altre i l’altre;  ni sé encara que durant els quatre anys venidors la meva vida haurà de transcórrer al voltant d’aquelles quaranta tones de fustes nobles, quatre veles, bona gent i catefes d’històries. Encara no sé que rera aquell projecte hi ha una gran família que creix a cada amollada d’amarres, amb cada nova fornada de tripulants. Una família a la que, com a totes, hi ha amistats i desavinences, gent que s’agrada, gent que es fa nosa, gent que s’estima, gent que deixa d’estimar-se, gent que s’escolta, gent que es fa escoltar i també de tant en tant qualcú més pesat que un sac de ploms, però a qui paga la pena riure les gràcies o fer com que n’escoltes els discursos per tal de ser un més dins aquesta congregació tan diversa com enriquidora.

Acaronant el timó del Zorba. Foto: arxiu Rafel Jaume.

Aleshores no sé encara que a bord del Zorba descobriré racons impensables de Mallorca, atracaré a l’un temps inexpugnable port natural de Mao, travessaré el canal que ens agermana amb les Pitiüses per vorejar Eivissa, fondejar a s’Espalmador i tocar port a la Savina, a Formentera; aprendré a maniobrar en situacions de mala mar, a fer nusos a contra-rellotge, veuré de ben a prop dofins, caps d’olla i tortugues

I no, no hi arribaré a anar, a Barcelona amb el Zorba, encara que sí en faré el camí de tornada a la que serà, no la millor ni la més divertida, però sí la travessia de record més entranyable: aquella en què acompanyaré, acaronant el timó en hores de nit i silenci, un bosc de planta autòctona mallorquina, germinada als vivers Bioriza de Girona, per reforestar la finca de la Trapa. Un bosc al que em sentiré molt lligat, del que en faré el seguiment durant dos anys, anotant sobre uns plànols, que jo mateix hauré dibuixat, la ubicació i l’estat de salut de cada plançó; uns plançons que visitaré tan sovint com podré, que veuré de vegades morir socarrats pel sol i la sequera i d’altres  verdejar a força de revinclar dins la inhòspita terra de la vall de Sant Josep les seves esquifides arrelones; uns plançons als que ploraré amb amargor, impotència i ràbia quan, ja assegut al meu etern setial sobre rodes, llegeixi com esdevenen fum i cendra per mor del maleït gran foc de juliol del 2013.

Però sí navegaré de Mallorca a Barcelona, dues vegades i a bord d’altres vaixells, a rel de la meva experiència zòrbica.

… a bord del Sirius, el veterà vaixell de campanya de Greenpeace. Foto: Rafel Jaume.

La primera, com a voluntari a bord del Sirius, el veterà vaixell de campanya de Greenpeace, poc abans del seu desballestament, gràcies a la mediació d’en Medhi, un tripulant tunisià que havia conegut al port i amb qui havia fet amistat, i gràcies sobretot, al vist i plau que em va donar en Xavier Pastor -gràcies, Xavier!- aleshores director executiu de Greenpeace, no sense fer-me saber abans que m’havia botat tots els protocols i havia passat l’arada davant de treballadors i voluntaris molt més veterans que jo i amb més dret a aquell privilegi.

La segona, com a mariner amb els meus amics Emili i Helena, traslladant-hi un veleret de mel i sucre, pèssimament equipat, des del port de Bonaire, a la badia de Pollença, amb una maregassa de mil dimonis; el primer encàrrec que havia rebut n’Emili com a patró i una de les locures més desbaratades que he comès a la vida, de la que encara em faig creus d’haver-ne sortit ben parat. N’Emili ho explica així: “Eren els temps en què començàvem i, si havíem de travessar un barco tal dia, tal dia ho fèiem i no miràvem ni la meteo. La ignorància és molt atrevida!” N’Emili, el meu mentor i company de marineria a la navegació de maig del 98 -la més divertida i gamberra de les meves eixides-, gran animador de festes, bauxes i disbauxes i millor mariner i amic, seria més endavant patró del Zorba, d’on faria el salt a la flota de campanya de Greenpeace, per arribar a ser primer oficial del Rainbow Warrior i després de l’Esperanza.

D’aquesta travessia, poca cosa que contar, llevat que, estant al timó, em va venir d’un pèl no rebentar el casc d’aquella closca d’ou, que semblava feta de paper de fumar…

CONTINUARÀ

En aquest vídeo, podreu escoltar en Mario Rodríguez, aleshores cap de campanya de boscos, explicant el projecte de reforestació de la Trapa, en Pepe Céspedes impartint una petita master class sobre el funcionament del Zorba, fareu una petita visita virtual a l’interior del veler i ens veureu a na Gemma, responsable de que el Zorba no navegàs mai buit, en Peru, el patró, i a mi, amb una elegant camiseta carabassa, estibant els plançons dins els camarots del Zorba. En Peru tanca el vídeo explicant la planificació de la travessia de tornada a Palma.


Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et ve de talent; escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

Salut i que tenguis un bon dia.

Share