Author Archive Rafel

La mar enfurismada

La mar, enfurismada, és un vòmit que et vol treure la freixura per la boca. El vent, quan s’emprenya, fa tap i no la deixa sortir. Assegut sobre coberta, aferrat al guardamà de sotavent, mentre em passen pel cap aquests coverbos sense caps ni peus, mir de veure si una mica d’oratge fresc a la cara em farà espassar el me-meu que he aplegat. És humiliant, però ho he de reconèixer: m’he marejat. Jo. A la mar.

Guardapits de cotó a Cala Pi

Cala Pi és la desembocadura del torrent homònim que flueix entre dos espadats a la banda de llevant del Migjorn mallorquí. La cala no està urbanitzada més que dalt del promontori que dona a nord. Una escala de pedra comunica la urbanització on era l’hotel amb la platja. Pujar-hi la brutor devia sortir prou més car i feixuc que traginar-la torrent endins. Greenpeace volia aprofitar les càmeres per denunciar aquest atemptat contra el medi natural i contra el paisatge. I per fer-ho, m’havien designat a mi.

Un crac o un pringat

Una lenta cadència in crescendo de tocs secs, compassats, trenca la fosca freda i humida que adorm el carrer. Una farola vessa una llum tèrbola al voltant d’un caixer automàtic. Una ombra menuda i feixuga esdevé, a mesura que entra en escena a cops de bastó, un home encongit pel pes de molts d’hiverns.

Presentació de Ca la Infància

Divendres dia 8 de novembre va tenir lloc al Club Nàutic Cala Gamba la presentació de Ca la Infància, el darrer llibre del meu amic Bernat Oliver. Vaig ser convidat per l’autor a dir-ne unes paraules i, després de la introducció den Toni Estades, també amic nostre i president del Club, més o manco vaig dir això:

Fematers de l’Arc del Cel

A simple vista, la brutor sembla sorgir de davall dels còdols arrodonits que conformen la platja, com efervescències emanades del subsol. Però sabem que no és així. La mare terra no ens fa aquesta casta de presents.
Vidres, metalls, plàstics, morques i demés immundícies són aquí per obra i gràcia de qui diu ser la criatura més intel·ligent del planeta…

El Zorba Vira en Rodó

El Zorba s’allunya de Formentor i com més s’allunya, amb més alegria l’acomboia el llevant.
—Rafel? Has d’anar a popa. Virem en rodó —una veu plàcida, gairebé un murmuri, amb accent de Girona sona darrera meu. És en Pep, el mariner silenciós, l’antítesi de n’Orestes. Igual d’esforçat i eficient, però callat, assossegat, sempre feinejant impassible, escoltant amatent, deliberant circumspecte amb el seu món interior o les tres coses a la vegada. Volt el cap i  veig tothom ja a la banyera. No em faig esperar…

El Sirius a Tot Color

Maig de 1997. El MV Sirius, vaixell de la flota de Greenpeace, salpa del port de Palma rumb a la costa valenciana amb la intenció de documentar i denunciar les males pràctiques de la flota pesquera d’arrossegament, per llavors virar a estribord i anar a recalar al port de Barcelona. Aquest és el meu reportatge fotogràfic a color d’aquella singladura.

El Sirius en Blanc i Negre

El mes de maig de 1997, el MV Sirius, aleshores buc insígnia de Greenpeace (Wikipedia), salpava del port de Palma rumb a la costa valenciana per tal de documentar i denunciar la flota pesquera d’arrossegament i virar llavors a estribord  per anar a recalar al port de Barcelona. Aquest és el meu reportatge fotogràfic en blanc i negre d’aquella singladura.

Assegut al Bauprès, Cavalc sobre les Ones

Assegut al bauprès, cavalc sobre les ones. A la proa del Zorba no hi ha maldecaps ni telèfons ni clients descontents, ni calculadores ni caixes fortes, ni feixos de bitllets sollats de passar d’unes mans, no sempre netes, a altres i de pagar negocis de vegades tèrbols; no hi ha ordinadors ni claus secretes ni números de compte, ni saldos ni rebuts domiciliats que no hi ha manera de que vagin al compte que els pertoca; ni xecs ni pagarés ni canvis de divisa; aquí no hi ha caixes que no quadren ni rellotges que et diuen que avui tornaràs dinar a la mala hora. Aquí tan sols hi ha silenci, pau, vent, sol i saladina.

Un Nus Infame i un Arbre Sublim

Dos anys i busques abans, el Zorba salpava a primera hora del dematí d’es Caló, entre el Cap Ferrutx i Betlem, a l’extrem oriental de la badia d’Alcúdia, rumb al Cap de Formentor. La nit ens havia fet oblidar per unes hores la dramàtica mort dels dos dofins. Començava un nou dia. Berenar, xafarranxo, xerrada sobre alguna campanya de Greenpeace i a vigilar les ones per torns s’ha dit.

La Mèl·lera i el Puput

… De vegades, enlloc de sortir a la terrassa a veure passar guiris, m’estimava més seure al replà de darrera i fruir de l’alegra i molt més harmoniosa companyia d’un grapat de mèl·leres que piulaven de cap a cap d’any, però amb especial dedicació en primavera, entre el brancam del minso reducte de pins supervivents i d’una parella de puputs que venien a niar cada temporada dins una encletxa entre els maresos de la paret de veïnat. Així, quan el professor de llengua ens va comanar escriure un conte, aquells dos aucells tan diferents me serviren d’inspiració. Les meves conviccions ecologistes varen fer la resta.

Share
Share