Unes horetes més tard, al moll, coneixíem el batle de Cabrera. Així en deien d’en Joan, el pagès. També deien d’ell que comandava més que el capità general. En Joan, la seva dona, na Maria, i les seves dues filles eren els únics residents civils de l’illa.
Arxius d'en Rafel
Dues dècades després, el Zorba ha tornat solcar les ones balears; aquesta vegada, però, les radiofòniques, per obra i gràcia de la tripulació del programa Balears fa Ciència, d’ IB3 Ràdio, hàbilment pilotat per un antic zorbaire, n’Enric Culat.
La nit resplendia diàfana. Sense lluna, el cel nocturn espirejava esmaltat d’estels. La absència de contaminació lumínica fa de les nits de Cabrera un espectacle per a la vista i la imaginació.
Avui és un dia molt trist i he volgut dedicar-lo a tenir un pensament per a tots els animals morts al foc d’Andratx i Estellencs. I per a totes les alzines, pins, ullastres, garrovers, arboceres, ginebrons, mates, llampúdols, aladerns, garballons, olivelles i demés sers anònims que ja no verdegen aquest bocí de la nostra serra.
Cabrera és un obsequi per als ulls, pensava contemplant a vista de falcó el magnífic i acollidor port natural i els turons que l’envolten, des de la torre de la petita fortalesa que corona el penya-segat. Allà a baix, a la càlida claror d’aquell horabaixa de primavera, el Zorba…
Cabrera és… una pedra, una fulla, un misteri sagrat; un promontori de pedres, un oceà de fulles, un illot inculte ple d’història i d’històries; de cada pedra, cada fulla, cada història, se’n desprèn l’essència de la Mediterrània.
Com a sentinelles d’una mar immensa, fitàvem la infinita planícia blava a l’aguait de qualsevol ombra que torbàs aquella tensa quietud. Asseguts a la banyera, havíem conegut les espècies de cetacis que poblen la Mediterrània. Gens podíem sospitar la macabra troballa que dies més tard ens depararia Neptú.
Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.
Diuen que la segona cosa que perdem és la memòria, però com que no record quina és la primera, no seguiré per aquí. Provaré una altra cosa. Diuen que pensar no és saber…
Així comença el capítol 2 del viatge iniciàtic cap a terres del nord d’en Bernat Oliver i en Rafel Jaume.
Aquestes són les 12 fotografies més passables d’entre les que vaig fer durant la meva curta estada a Copenhaguen el…
Les llengües neixen, creixen, competeixen, s’ajunten, procreen, envelleixen i moren, com qualsevol ens viu, dins el medi de la comunicació humana i per mitjans diversos. Però ¿com, en un món sense mass media, algunes llengües de l’antiguitat s’imposaren sobre les veïnes i arribaren gairebé intactes fins avui?
Com ja et vaig contar l’altre dia de pagès, durant el primer semestre del curs 2016-17, vaig fer l’assignatura Llengua,…
El primer semestre del curs 2016-17, vaig cursar l’assignatura Llengua, cultura i societat a la UOC. El primer treball consistia…
Aquest és el capítol 1 d’aquesta aventura, però no n’és el primer. Si vols posar-te en situació, hauràs de llegir…
Definició de la paraula tarat segons el Diccionari català – valencià – balear de l’Editorial Moll de Palma de Mallorca.
Aquestes són les 12 fotografies que vaig fer a París l’hivern de 1987, de passada cap a les terres del…
A les acaballes dels anys 90, duia jo la curolla d’estudiar, contemplar i retratar les plantes autòctones de Mallorca. Un…
Una de les curolles que més m’engrescaren de jove va ser el bàsquet. Tot i haver estat mumpare jugador i…
Un dels insults mallorquins d’infant i de jovenot més divertits i descriptius que record és bàmbol. No el fèiem servir,…
La pitjor cosa per a un tetraplègic no és, com podria semblar, la immobilitat, beneït repòs. Hi ha coses pitjors.…