Disponible en: Spanish
Tupada a les anques -a Mallorca, Menorca i Eivissa -i supòs que també a Formentera-.
Font:
Diccionari català-valencià-balear
Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll
Editorial Mollhttp://dcvb.iecat.net/default.asp
Tres dotzenes d’anys, sí. Dit així se diu aviat però, si et faig el favor d’estalviar-te el càlcul -que el teu capet ja sé que no és el que era- i et dic que 3 dotzenes són 36 anys, per ventura t’escarrufaràs i me diràs que no eres nat, que te donaven de menjar a la boca o que duies calçons curts i rebies baticuls.
Si ets dels que encara rebérem baticuls, ho pots recordar, si no et fa vessa, afegint un comentari al final d’aquesta entrada. Jo tenc record d’haver-ne rebut pocs; curiosament, record millor els que vaig veure subministrar qualque vegada al meu germà gran, gairebé sempre a mans de mumare i fent servir un xoquí, per no fer-se mal a la mà. Supòs que quan em tocava a mi, el meu cervellet entrava en modo “això no ho direm a ningú”.
Avui per a mi que ja no s’usa massa ni la paraula baticul ni tupar -bona paraula, també aquesta- els infants per les anques. No sé sí això és bo o dolent. Per una banda, no hauríem de perdre un mot tan descriptiu, però per l’altra crec que els nins i les nines d’avui i els del demà agrairan de bon de veres que caigui en desús la pràctica d’aplicar tupades a les seves tendres natges. Si tens o fas comptes tenir infants, deix al teu parer una decisió que jo, tant per mancança de nissaga com per incapacitat física de posar-la en pràctica, me n’afluix de prendre.
En qualsevol cas i arribat el dia de la caiguda en desús del baticul definit a les accepcions 4a i 5a del Diccionari Alcover – Moll, sempre ens quedaran els brusquers dels cavalls i els de la vela llatina per seguir enganxant baticuls els uns i amarrant-los els altres. Només faltarà que els anomenin pel nom que els pertoca i no per un de manllevat. També ens podrien quedar els mestres d’obres de Palma, si hem de fer cas a l’accepció 3a, però em permetreu que dubti de l’interès d’aquest gremi per la lexicografia catalana.
Si ets mestre d’obres i et sents ofès perquè encara poses baticuls a les cornises, balcons i botafores de Ciutat, res me farà més feliç que llegir un comentari teu dient-me que vaig errat. Vagi per endavant la meva sincera i respectuosa disculpa. També me’l pots deixar si ets cavallista o navegant de barques de fusta per fer-me saber si fas servir quan pertoca la paraula baticul.
Qui segur que el duu ben aparellat, el baticul, és el Callao, tot i que el seu patró, en Bernat, m’ha fet saber que al seu parer, la paraula baticul es fa servir a Mallorca com a sinònim de botafora, això vol dir: perxa cilíndrica que va col·locada horitzontalment a la popa d’un llaüt o barca costanera i que surt fora del codastre, a la qual s’hi enganxa l’escota de la vela mitjana. El Callao és un bot mallorquí del segle XIX que el meu amic coral Bernat Oliver, arqueòleg, poeta i investigador de la vela llatina a Mallorca, autor juntament amb el meu també bon amic Bartomeu Homar de “El llaüt. La barca de la Mediterrània” (2016), va salvar del foc i va fer restaurar per devers els anys 80.
Te convid a embarcar-te a bord del Callao i a navegar una estoneta per davant Cala Gamba amb en Bernat Oliver, en Vicenç Pieras, qui maniobra el timó, en Pau Genestra qui enregistra les imatges i la veu de n’Aina Zanoguera qui hi posa la banda sonora, tots ells calagambers. Un altre calagamber, el meu germà Tomeu, m’acaba d’enviar aquest vídeo i m’ha vengut clavat per concloure aquest escrit, amb el teu permís, Pau.
Bon vent i bona mar.
14 comments
Jo en vaig rebre. I som de 1988!
És bo saber que conservam encara aquesta paraula, Marina. Supòs que tu no hi estaves molt d’acord quan els rebies. Esper que almanco els baticuls fossin aguantadors.
Gràcies per la teva aportació. Quedes afegida al club de lectors comentaristes del Quadern d’un Tarat. T’aniré avisant a mesura que publiqui coses noves, llevat que t’estimis més no rebre els avisos i visitar el meu Quadern quan a tu et vengui bé.
Aprofit per deixar-te el meu darrer escrit: Herois amb Peus de Plom: http://rafeljaume.com/herois-amb-peus-de-plom/
Rep una aferrada meva.
Jo en vaig rebre pocs de baticuls, perque segons deien, de petita era molt “bona nina” i de gran, quan ja vaig tornar “dolenta”, devien trobar que ja no era hora….Record molt bé, però, una frase de mumare que deia “un bon baticul a temps…..” sempre deixava la frase en suspensiu, ara me deman si n’havia d’haver rebut algun mes.
Jo com a mare n’he repartit pocs, molt pocs, però algún si que li va caure a la meva filla i no em sap gens de greu…..
Boníssima l’anècdota de Pere Coll, sort que devíeu viure a un primer o segon pis, (ho dic pels 38 escalons), que si arribeu a viure a un àtic de “Torre-Mallorca”!!!!!…..ja plany a la teva germana…..Aprofito per enviar-te Pere una abraçada!.
Segurament en vares rebre més dels que recordes, Antònia. Els baticuls pegats a temps i amb amor maternal els recordam entre rialles o senzillament no els recordam. Tant l’una com l’altra cosa són bones. La primera ens duu a la memòria a la nostra mare; la segona ens evita recordar d’ella els mals moments.
No crec que mereixessis més baticuls dels que vares rebre, Antònia. Una aferrada.
I tant que en vaig rebre de baticuls, ja fos amb sa mà o amb s’espardenya i crec que me varen fer molt de bé.
Gairebé ja no me’n recordava, però aquest escrit m’ha permès recordar-ne uns quants
Crec que a ningú ens fa mal recordar els baticuls que rebérem de nins i fins i tot les galtades. Jo només en record una i no em fa gens de mal. Llavors sí que me’n va fer!
Una aferrada. Mateu i gràcies per compartir els teus records.
Qui mes qui manco se na duit qualqun de baticul. Avui ja es com un pecat mortal, no susa. Però jo som dels que creuen que, un baticul a temps, pot ser de lo mes profitos.
I tant. I qualque galtada o becollada a temps també, si està ben pegada. La vida ens n’arria de més fortes. Aquestes fan mal.
M’alegra seguir llegint els teus comentaris.
Una aferrada, Tomàs.
Jo com tú vaig veura més a n’es meu germà gran rebent carícies de ma mare que jo mateix, i també record que quan ho feia a tot dos sa cansaba de veure com a n es final reiem…cosses de nins.. Ara bé, només record una vegada de mon pare…una i prou…va bastar. I crec que hi ha vegades que fa falta, a jo pus mai més me va fer falta entendre que fa falta una mica de respecte a s’autoritat, avui en dia no existeix gairabé, els pares volen esser amics dels fills, i això els deixa horfes… BN i Bon cap de setmana a tot hom
Me passa talment que a tu. Els baticuls de mumare me fan gràcia, però la galtada -l’única- que em va fotre mumpare al replà de la planta baixa, davant l’ascensor, un vespre que vaig arribar tard sense avisar, després d’una excursió amb l’escola… aquesta me les va llevar aviat, les rialles.
De més gran, però, les coses canviaren Me’n record d’un diumenge de matinada que, tornant de marxa me’l vaig trobar que se n’anava a pescar. Em va dir bon dia i li vaig contestar bona nit.
Bon diumenge, Ronald.
Benvolgut Rafel, realment la paraula baticul ha perdut vigència, però en altre temps era molt utilitzada (no la paraula, sinó el fet) per moltes de mares, entre elles la meva. Personalment, no vaig ser un gran receptor de “baticuls”, però la meva germana si. Record un dia de molta pluja que mumare la ve fer pujar els 38 escalons de ca nostra, a baticul per escaló. Un record que ens fa riure, als 3 germans, avui encara, casi 45 anys després recordam el succés.
Sí, Pere
Un baticul no era la pitjor cosa que li podia passar a un infant als anys 60 i 70. Record un galtada que em va envergar mumpare per arribar tard a ca nostra després d’haver anat d’excursió amb l’escola. Allò sí que em va fer mal. Però és l’única que record. Una galtada o un baticul ben pegat a temps pot arreglar moltes coses. La vida te’n pega de més fortes.
Una aferrada, Pere.
Jo en vaig pega molts i tenbe en vaig rebre .es vídeo fabulos
I sé cert que els teus fills, com jo, ni se’n recorden, dels teus baticuls, i si ho fan, és per fer una rialla. També supòs, però, que als nets no n’hi deus donar. Els nets son una altra cosa. Quants en tens? Jo en sé dels 2 den Biel i n’Irina. En tens cap més?
Jo també el trob fantàstic, el vídeo; massa curt. Podria haver durat mitja hora bona que no m’hauria cansat de mirar-lo.
Una aferrada, Antònia.