Disponible en: Spanish

Share

Tupada a les anques -a Mallorca, Menorca i Eivissa -i supòs que també a Formentera-.

Font:
Diccionari català-valencià-balear
Antoni Maria AlcoverFrancesc de Borja Moll
Editorial  Moll

http://dcvb.iecat.net/default.asp

Tres dotzenes d’anys, sí. Dit així se diu aviat però, si et faig el favor d’estalviar-te el càlcul -que el teu capet ja sé que no és el que era- i et dic que 3 dotzenes són 36 anys, per ventura t’escarrufaràs i me diràs que no eres nat, que te donaven de menjar a la boca o que duies calçons curts i rebies baticuls.

Si ets dels que encara rebérem baticuls, ho pots recordar, si no et fa vessa, afegint un comentari al final d’aquesta entrada. Jo tenc record d’haver-ne rebut pocs; curiosament, record millor els que vaig veure subministrar qualque vegada al meu germà gran, gairebé sempre a mans de mumare i fent servir un xoquí, per no fer-se mal a la mà. Supòs que quan em tocava a mi, el meu cervellet entrava en modo “això no ho direm a ningú”.

Avui per a mi que ja no s’usa massa ni la paraula baticul ni tupar -bona paraula, també aquesta- els infants per les anques. No sé sí això és bo o dolent. Per una banda, no hauríem de perdre un mot tan descriptiu, però per l’altra crec que els nins i les nines d’avui i els del demà agrairan de bon de veres que caigui en desús la pràctica d’aplicar tupades a les seves tendres natges. Si tens o fas comptes tenir infants, deix al teu parer una decisió que jo, tant per mancança de nissaga com per incapacitat física de posar-la en pràctica, me n’afluix de prendre.

En qualsevol cas i arribat el dia de la caiguda en desús del baticul definit a les accepcions 4a i 5a del Diccionari Alcover – Moll, sempre ens quedaran els brusquers dels cavalls i els de la vela llatina per seguir enganxant baticuls els uns i amarrant-los els altres. Només faltarà que els anomenin pel nom que els pertoca i no per un de manllevat. També ens podrien quedar els mestres d’obres de Palma, si hem de fer cas a l’accepció 3a, però em permetreu que dubti de l’interès d’aquest gremi per la lexicografia catalana.

Si ets mestre d’obres i et sents ofès perquè encara poses baticuls a les cornises, balcons i botafores de Ciutat, res me farà més feliç que llegir un comentari teu dient-me que vaig errat. Vagi per endavant la meva sincera i respectuosa disculpa. També me’l pots deixar si ets cavallista o navegant de barques de fusta per fer-me saber si fas servir quan pertoca la paraula baticul.

Qui segur que el duu ben aparellat, el baticul, és el Callao, tot i que el seu patró, en Bernat, m’ha fet saber que al seu parer, la paraula baticul es fa servir a Mallorca com a sinònim de botafora, això vol dir: perxa cilíndrica que va col·locada horitzontalment a la popa d’un llaüt o barca costanera i que surt fora del codastre, a la qual s’hi enganxa l’escota de la vela mitjana. El Callao és un bot mallorquí del segle XIX que el meu amic coral Bernat Oliver, arqueòleg, poeta i investigador de la vela llatina a Mallorca, autor juntament amb el meu també bon amic Bartomeu Homar de “El llaüt. La barca de la Mediterrània” (2016), va salvar del foc i va fer restaurar per devers els anys 80. 

Te convid a embarcar-te a bord del Callao i a navegar una estoneta per davant Cala Gamba amb en Bernat Oliver, en Vicenç Pieras, qui maniobra el timó, en Pau Genestra qui enregistra les imatges i la veu de n’Aina Zanoguera qui hi posa la banda sonora, tots ells calagambers. Un altre calagamber, el meu germà Tomeu, m’acaba d’enviar aquest vídeo i m’ha vengut clavat per concloure aquest escrit, amb el teu permís, Pau.

Bon vent i bona mar.

              

Share