Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: archivo Kenneth Perdigón. Photoshop: Rafel Jaume. 

Aquesta història és la continuació de

  1. El meu Romanç amb el Zorba
  2. Sentinelles d’una Mar Immensa
  3. Cabrera és…
  4. Cabrera a Vista de Falcó

 

… davant l’hule de quadres vermells i blancs que protegia la fosca i lluenta caoba… (La imatge és de maig del 98 i les mans, òbviament, no són les de n’Elsa, sinó les d’en Carlos Rodríguez, un altre gran cuiner.) Foto: Mercedes Alba.

Començava a fosquejar i tornàrem al Zorba. N’Elsa ja ens tenia parat el sopar. Un deliciós aroma especiat inundava la cabina. En un no-res érem tots asseguts a taula, disposats a recobrar forces, davant l’hule de quadres vermells i blancs que protegia la fosca i lluenta caoba dels inevitables vessaments accidentals. Havent acabat, mentre el pinxe de torn -cada dia, un de nosaltres ajudava a cuina- recollia la taula i escurava els plats, la resta passàrem a la banyera.

La nit resplendia diàfana. Sense lluna, el cel nocturn espirejava esmaltat d’estels. La absència de contaminació lumínica fa de les nits de Cabrera un espectacle per a la vista i la imaginació. Tot i que no entrava dins el temari d’aquell curset avançat i intensiu d’ecologista, amb l’ajuda d’un planisferi celeste, ens posàrem a identificar estels, constel·lacions i planetes.

L’univers brillava en estàtica agitació per damunt les nostres dilatades pupil·les. Venus, deessa de l’amor, l’astre més resplendent de la nit quan no hi és la lluna, travessant incansable el firmament de ponent a llevant; Cassiopea, vanitosa reina etíop castigada per Posidó a romandre eternament asseguda al cel nocturn, rotant sobre sí mateixa; Orió, caçador d’estreta cintura, amb Rigel brillant amb força al seu peu esquerre; no tant com ho fa Sírius, l’estel més lluent quan el sol dorm, ornant el pit del major dels seus dos llebrers; els bessons Càstor i Pòl·lux, senyorejant la constel·lació de Gèminis… i, presidint el magnífic espectacle celeste, l’Ossa Menor, amb l’estel Polar, gravitant immòbil al nord, mentre els altres dansen en torn seu.

La nit era esplèndida, els estels infinits i es feia impossible copsar-los tots. La curiositat humana és mala d’aplacar, però la capacitat d’assimilar coneixements no és il·limitada. Els ulls començaven a fer-nos bellumes i les cervicals ens deien que ja n’hi havia prou de mirar cap a dalt. Era el moment de contar històries i de conèixer millor els companys de travessia. I va ser aquí on la personalitat aclaparadora de n’Orestes s’elevà per damunt les demés.

N’Orestes explicant una de les seves vivències a n’Elsa. Foto: Rafel Jaume.

Ja m’havia sorprès el caràcter extravertit d’aquell vigorós campaner. Tot i que les seves tasques de mariner l’havien tengut una mica al marge, havia estat impossible no sentir-lo en un moment o un altre contant qualque cosa divertida que li hagués passat. No era el típic contador d’acudits capaç d’arruïnar-te les vacacions convençut del seu salero. N’Orestes no contava acudits; explicava les seves vivències com si la seva existència fos tota ella una gran comèdia, amb un no sé què que enganxava l’oient i contagiava les rialles. Reia mentre pensava allò que havia de contar, reia mentre ho contava i era impossible no riure amb ell, malgrat el final de la història no tengués la gràcia esperada, d’ençà que obria la boca fins que qualcú altre prenia la paraula. Aleshores, el seu semblant i la seva actitud canviaven; obria els ulls com a plats i obsequiava el seu interlocutor amb tota la atenció de que ell havia estat beneficiari.

Marger de professió i vocació, vivia a salt de mata, alternant les feines que li sortien practicant el noble ofici de treballar la pedra amb les més freqüents i ingrates de picapedrer. Aquest modus vivendi el privava de l’estabilitat econòmica de que jo gaudia, però li donava la llibertat que jo tant anhelava. Solia recollir amb una gorra de llana o amb un turbant una cabellera llarga i ondulada que, amb la  barba atapeïda i encrespada, li donava un aire salvatge i bohemi que s’avenia perfectament amb la seva manera d’entendre la vida. Si en Pinxo em semblava un esperit lliure, n’Orestes exhalava llibertat d’esperit per tots els porus.

… exhalava llibertat d’esperit per tots els porus. Foto: Rafel Jaume.

Sempre que podia, s’enrolava com a mariner voluntari en el Zorba i n’era un dels més assidus. També solia donar una mà en les tasques de manteniment els dies que el veler era a port i els mesos que romania en dic sec. Després d’aquella setmana, vàrem ser bons amics, coincidírem en la creació del grup de suport de Greenpeace i, més d’una vegada, a la Trapa com a voluntaris del GOB.

De sobte, una pau sepulcral ens sorprengué a tots i va fer emmudir fins i tot n’Orestes. El generador que alimentava les instal·lacions de l’illa havia callat. Cada nit a les dotze l’apagaven i el port de Cabrera quedava en silenci i, ara sí, a les fosques. Fins aquell moment, les nostres oïdes s’havien avesat a aquell tremolor llunyà que ens arribava entre gemecs de gavines i se confonia amb la remor de la mar i el murmuri del fullam dels pins ballant al so de l’oratge. Ara, la veu de la natura ens arribava nítida com un bàlsam que tot ho cura. El debat sorgí inevitable. Per què un lloc com aquell, declarat parc nacional cinc anys enrere, no s’alimentava encara amb energia fotovoltaica?

La quietud convidava a qualque cosa més que contar històries i acudits i no vaig tardar a sentir l’esperada petició. -Per què no ens toques qualque cosa amb la guitarra?- No em vaig fer pregar gens. Si l’havia duita no era sols per repetir fins a l’extenuació arpegis i frasejos de Bach, Sor o Llobet. Sempre m’havia agradat tocar i cantar per als amics. D’ençà d’aquelles nits d’estiu a la rotonda de l’escollera, als bancs del passeig o a les roques de Cala Gamba, m’havia acostumat a vèncer la meva innata timidesa convertint-me per uns moments en el centre d’atenció a base d’acords i cançons apreses a mitges en anglès.

D’aquell temps ençà, a força de classes i hores de pràctica, la meva tècnica havia millorat, tot i que no tant com havia previst al dotze anys, quan somiava escriure qualque dia una pàgina de la història del rock, cantant o tocant la guitarra a l’ombra de qualque banda important. Malgrat els meus esforços, m’havia faltat talent i ambició  per assolir el meu somni i em vaig quedar en simple animador de festes i vetlades d’amics. Dominava la pua, el finger picking, l’harmonia de jazz i aquells darrers anys havia afegit la tècnica clàssica al meu bagatge.

També havia ampliat el meu repertori i m’havia après de memòria un bon grapat de lletres; a més a més, els meus tres anys a la Coral Universitària havien millorat la meva tècnica de cant, no tant com per fer el do de pit a la novena simfonia de Beethoven, però sí per entonar prou dignament A witer shade of pale de Procol Harum. Feia anys que no tenia l’ocasió de tocar i cantar davant ningú, llevat de qualque bauxa esporàdica amb els amics calagambers; i ja n’anava essent hora.

… entre acords i tonades i glopets d’herbes dolces i rom, se’ns va anar escolant la nit… Foto: arxiu Rafel Jaume. 1999.

Norwegian wood, Blackbird, Just like a woman, Wish you were here, entre d’altres, s’anaren succeint, sense oblidar el Viatge a Ítaca de Llach i Una de piratas de Serrat, ineludibles a bord d’un veler. Layla i Tears in Heaven, de l’Unplugged de Clapton, molt de moda aleshores, posaven la cirera al meu petit recital. Tampoc va faltar, en una nit estrellada com la que ens envoltava, Space Oditty de Bowie. “Ground control to major Tom…” sonà més misteriós i l’odissea del flipat astronauta ionqui semblà més creïble que mai baix aquell infinit firmament esquitxat de minúscules llumetes que il·luminaven tènuement el meu improvisat escenari flotant.

Així, entre acords i tonades i glopets d’herbes dolces i rom, se’ns va anar escolant la nit fins que els badalls començaren a sortir a escena i a robar-me a poc a poc l’auditori. Un per un, els tripulants anaren fent mutis pel tambutxo fins que els més vetladors trobàrem que també havíem de fer-ho.

Aquella nit vaig somiar, bressolat pel subtil vaivé del Zorba, que bussejava per daurats fondals arenosos, entapissats de frondosos boscs de posidònia farcits de vermelles estrelles de mar. M’atrevia a agafar-ne una quan, de sobte, l’arena semblava cobrar vida davall la meva mà. Una bestiola marina sorgia enfurismada del fons envoltada d’una polseguera d’arena, amb unes ganyes enormes obertes com a dos esperons, l’aleta dorsal hissada com una vela i una cara de mala llet que coneixia bé. N’havia vistes moltes com aquella i n’havia pescada més d’una a bord de l’Atlàntida. També havia vist mumare escatar-les, amb molta cura de tallar primer de tot les perilloses pues enverinades.

En qüestió de mil·lèsimes, aqueixes imatges passaven pel meu cap i no em costava gens identificar la feréstega aranya de cap negre que atacava implacable la meva mà incauta, però no era a temps d’esquivar-la. Una fiblada recorria de dalt a baix el meu sistema nerviós com una descàrrega elèctrica que em deixava enrampat i immòbil del coll fins als dits dels peus. Per més que mirava de remenar-me, em resultava impossible, com si m’haguessin tallat totes les connexions entre el cervell i els muscles. Em vaig despertar angoixat i, comprovant que em podia moure i que tot havia estat un malson, em vaig fer la volta dins el sac de dormir i vaig seguir somiant.

CONTINUA LLEGINT

El Batle de Cabrera i la Paradoxa de Teseu

La fosca és absoluta. El vent bufa amb ràbia, com no record haver-lo vist mai. L’eixàrcia del Zorba està posseïda

 

Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius; i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

 

Salut i i… Tan de bo fossis aquí (Wish you were here)… tan de bo fóssim allà. 

Share