Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: arxiu Kenneth Perdigón.

Aquesta història és la continuació de

  1. El meu Romanç amb el Zorba
  2. Sentinelles d’una Mar Immensa i
  3. Cabrera és…
El Zorba a Cabrera. Foto: arxiu Kenneth Perdigón.

Cabrera és un obsequi per als ulls, pensava contemplant a vista de falcó el magnífic i acollidor port natural i els turons que l’envolten, des de la torre de la petita fortalesa que corona el penya-segat. Allà a baix, a la càlida claror d’aquell horabaixa de primavera, el Zorba, solitari sobre el refulgent mirall líquid, al contrallum del sol ponent, m’evocava les pel·lícules de pirates, vaixells d’època, illes del tresor i països de pus-mai-més que m’havien fascinat d’infant.

Havíem arribat al port devers les sis i mitja. Mentre en Lluis acostava el veler, ja amb el gènova replegat i la major arriada, a la boia més propera al moll, en Pep i n’Orestes havien pescat amb el bitxero el boiarí, del que penjava una feixuga amarra subjecta a la boia gran, amb una gassa al seu extrem; havien passat el cap d’una amarra fermada a la bita d’estribord per dins la gassa i, cobrant d’ella fins aconseguir la tensió volguda, l’havien fet ferma a la bita de babord.

En aquell moment, no havia donat importància a la senzilla maniobra, semblant a la que ajudava a fer a mumpare quan amarràvem l’Atlàntida al moll de Cala Gamba. Veient la facilitat amb què els dos mariners havien enllestit aqueixa maniobra, no imaginava com de complicat podria arribar a ser amarrar a una boia de Cabrera amb fosca negra i amb ratxes atemporaladas de força 8. Tres anys més tard, ja com a mariner del Zorba, ho sabria i en patiria les conseqüències.

Ancorades al fons, al port natural de Cabrera hi suren 50 boies d’amarratge. Cabrera és parc natural d’ençà de 1991 i, per tal de protegir les praderies de posidònia de l’indiscriminat fondeig massiu que pateix aquest fràgil ecosistema que envolta el litoral mediterrani i l’omple de vida, està vedat amollar l’àncora en tot l’arxipèlag… amb comptades excepcions.

A finals dels anys 90, la família reial espanyola ho feia a l’ampla per tot arreu, però amb religiosa i fidel devoció per la reserva integral de Cala Santa Maria, on els monarques i els seus convidats quedaven estalvis de mirades indiscretes i d’objectius fotogràfics. La reserva integral esdevenia així, cada mes d’agost per art de màgia, reserva reial. Tortugues i vells marins haurien d’esperar qualque cosa més dràstica que una simple declaració de parc nacional per recuperar el seu paradís perdut.

El Zorba també gaudia d’un petit privilegi, no tan afortunat com el del Fortuna. Tenia permís per fondejar, sempre sobre fons arenosos, a es Burrí, una cala al llevant de l’illa, i desembarcar-hi per netejar les platges de plàstics i altres immundícies. Aquest indret té mal accés per terra i les autoritats del parc estaven encantades de que qualcú se’n dugués la porqueria humana que els temporals de llevant hi aboquen cada any com si Posidó ens digués als homes: Jau! Tot això és vostre!

Port de Cabrera. Foto: arxiu Kenneth Perdigón.

No havia començat encara la temporada turística ni era cap de setmana i havíem trobat deserta la rada del port de Cabrera. Els mariners havien botat el dingui, la petita llanxa pneumàtica auxiliar, i en dues tongades ens havien passat a terra. Al moll, un únic llaüt, el Tres hermanos, compartia amb les llanxes dels guardes i del Seprona, el privilegi de reposar els seus nedants en aquelles diàfanes aigües que mostraven un fons incòlume. Sobre l’arena immaculada esquitada de mates de posidònia, s’arrossegava amb peresosa parsimònia, vermella com un pebre de cirereta de cinc puntes, una esvelta estrella de mar.

Aquella onírica visió me dugué a la memòria el record molt llunyà d’haver contemplat amb ulls d’infant una escena semblant des dels molls de Cala Gamba, abans que l’abocament d’olis i carburants i la podridura convertís l’alga, que altre temps entapissava el fons del petit port de pescadors, en un llim pútrid i llefiscós que havia fet aquella dàrsena mereixedora del nom de merdera. Sobre el moll, les gavines ignoraven impassibles el nostre desembarcament, convençudes de que allò no hauria de pertorbar la seva plàcida existència; no ens va ser gens mal de fer identificar les elegants gavines corses de bec vermell, que ens havia descrit na Magdalena.

Els guardes ens havien acollit encantats de la nostra arribada. Gairebé cada setmana, el Zorba visitava el parc i allò els trencava la monotonia. Els agradava poder mostrar el seu petit paradís i explicar la seva feina a persones que duien al front l’etiqueta d’ecologista i als ulls la fam d’aprendre coses noves. Un grapat de soldats mal uniformats, asseguts a l’ombra de la porxada de canyís que protegia l’entrada d’un edifici de dues plantes amb l’emblanquinat descloscat, que per força havia de ser la cantina, ens observaven avorrits; per a ells, l’estada a aquell virginal edèn era un malson del que no veien el moment de despertar.

Després d’una curta ascensió havíem arribat, escortats per un exèrcit de curioses i silencioses sargantanes, a la imponent mola del castell. I allà estava jo, deixant anar embadalit els meus pensaments mentre contemplava l’evocadora estampa del Zorba surant sobre la superfície d’aquella magnífica dàrsena salvatge.

Castell i port de Cabrera. Foto: arxiu Kenneth Perdigón.

El castell de Cabrera, construït per primer cop el segle XIV, però esbucat i reedificat un grapat de vegades, no és més que una torre hexagonal, sense altra fortificació que els seus propis murs, el petit cingle que el limita per un costat  i l’empinat coster que l’envolta per l’altra. Aquesta intricada ubicació, a dalt de l’abrupte promontori que domina el port, més que protegir-lo, devia tallar qualsevol possibilitat de retirada als seus defensors. Imaginant ser un dels malaurats torrers, condemnats a protegir-lo dels freqüents atacs de corsaris berbers, veient fondejar-hi un xabec amb bandera sarraïna, me vengué al ventre una sensació de pànic i desesperança. Vaig pensar si tal vegada l’única finalitat de mantenir un destacament d’homes en aquell desert i agrest illot no seria la d’alertar de la invasió, fent una bona fogatera visible des de l’atalaia més propera de la costa mallorquina.

El sol enrogia i es colgava fatigat per darrera del Cap Llebeig tenyint de malva el cel de Cabrera. Començava a ser hora de tornar. Abans d’embarcar, però, no podíem deixar de fer una ullada a la cantina. L’any 96, aquell racó ombrívol conservava encara l’encant decadent i malsà de qualsevol cantina destinada a la tropa de l’exercit espanyol amb l’agreujant que li atorgava l’aïllament i les poques probabilitats de ser objecte d’una revista inesperada.

Tan sols entrar-hi, abans de que els nostres ulls s’haguessin avesat a la fresca foscor d’aquell antre, els nostres nassos s’estamparen contra una sòlida atmosfera carregada de fum, aromatitzada amb ferum de llosca mal apagada, amb traces de cervesa rància i amb l’exquisit bouquet de l’acre olor corporal d’un grupet de soldats orfes d’higiene que, asseguts al voltant d’una taula, mataven el temps jugant a cartes. Una vistosa sanefa rojigualda decorava les quatre parets de l’estança i un gran rètol amb la consabuda consigna “TODO POR LA PATRIA” recordava a l’ociosa soldadesca el motiu de la seva presència a l’illa.

Fins que l’any 91 l’arxipèlag de Cabrera fos declarat parc nacional i des de que, durant la Primera Guerra Mundial, l’albirament d’un submarí en recomanàs l’expropiació pel seu alt valor geoestratègic, havia estat destinat a l’ús militar. Això havia preservat Cabrera i els illots veïns de l’explotació turística i l’especulació immobiliària, però no del foc d’artilleriaCabrera era el parc temàtic dels senyors de la guerra.

Entre 1973 i 1986, tot aquell paradís insular esdevingué un immens camp de maniobres terrestres i navalsSense respectar l’època de cria, qualque illot desemparat esdevenia l’objectiu militar d’un conflicte bèl·lic fictici destinat a prevenir una hipotètica invasió dels enemics de la pàtria. La pressió del moviment ecologista acabà per aconseguir guanyar-li la batalla a l’exèrcit; els obusos callaren i les soles de les negres botes deixaren d’alçar pols, capolar la flora i espantar la fauna autòctona. Ara, una petita dotació militar cultivava el dòmino, el mus i la brisca a la cantina i transmetia a les successives generacions de soldats el llegat d’una història paral·lela de Cabrera: la de les llegendes.

Tomba de Johannes Böckler al petit cementiri de Cabrera – Carlos Garrido. Font: abc.es/cultura

Una d’aquelles llegendes, segurament elucubrada per qualque veterà avorrit i més creatiu que la resta per tal d’acollonir els reclutes, ens la varen explicar els guardes mentre refrescàvem la gola. Era la història del Lapa i estava basada en un fet real. El Lapa havia estat un aviador alemany que morí quan el seu avió s’estavellà en aigües de Cabrera durant la Segona Guerra Mundial. El seu cos va ser enterrat al petit cementiri de l’illa devora la tomba d’un pescador local. Posteriorment, les seves despulles foren exhumades i traslladades a un cementiri militar alemany a la província de Càceres. Fins aquí els fets; ara el mite.

Contaven els soldats que qui el va desenterrar s’errà de tomba i enviaren cap a Càceres els ossos del pescador mallorquí. Des d’aleshores, l’ànima en pena de Johannes Böckler, el Lapa, vaga de nit per l’illa tocant l’espatlla dels desprevinguts soldats de guàrdia i els condemnava a, com ell, no deixar mai Cabrera. Ningú semblava preocupar-se massa però per l’esperit de l’infortunat pescador, enterrat terra endins, lluny de la seva mar i envoltat de soldats alemanys, demanant a qui el volgués escoltar: que hi ha qualcú em puga dir per on s’hi va a Cabrera? M’estim més no pensar-hi.

Començava a fosquejar i tornàrem al Zorba.

CONTINUARÀ

Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius; i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

Salut i bon vent.

Share