Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: Port de Cabrera, per Josep Maria Rigo. Wikimedia Commons

Això és la continuació de

  1. El meu Romanç amb el Zorba i
  2. Sentinelles d’una Mar Immensa

Què et podria contar de Cabrera?, deia…

Cabrera és… una pedra, una fulla, un misteri sagrat 1; un promontori de pedres, un oceà de fulles, un illot inculte ple d’història i d’històries; de cada pedra, cada fulla, cada història, se’n desprèn l’essència de la Mediterrània; una mescladissa de perfums sacsejats per l’embat i pels vuit vents del món; olor a terra banyada, a còdol calcari abrasat per la canícula, a pi, llentiscle, fonoll i romaní; la mateixa que deia reconèixer Bonaparte amb els seus regis narius, milles abans de besllumar la seva Còrsega natal.

Cabrera és un mosaic d’esquitxos vegetals sobre un àrid i arrugat llenç rocallós; una amalgama, sobre l’ocre terrenal, de totes les tonalitats imaginables de verd; el de les savines, llampúdols, arboceres… el del càrritx, lluent i traïdorenc i dels endèmics gatovells, que guarneixen els cims com a aspres coixinets de monja; i de groc; el la flor de la ginesta, l’estepa joana, l’argelaga… de la canyaferla, alçant-se esponerosa sobre les formes arrodonides que entapissen el coster; i el de les lletreres en primavera, abans que la letargia estival les faci enrogir esquitant la màquia de corbes estructures sanguínies que, en perdre la fulla, esdevindran funestos cadàvers i sembraran la garriga de grisos esquelets semiesfèrics, que reviscolaran amb les primeres tempestes d’agost. Vestiran aleshores les seves llenyoses tiges d’un intens escarlata fosc, just abans de brostar les primeres fulles novelles, d’un pàl·lid verd vellutat. Arbust caducifoli estival, l’Euphorbia dendroides és el paradigma viu de la intel·ligència vegetal: dorm a l’estiu quan l’astre rei allibera tot el seu poder aclaparador; no es sotmet a la seva tirania ni la combat; tan sols la ignora, sumint-se en una llarga i dolça sesta estiuenca.

Cabrera és una sargantana, una gavina, una baldritja; un exèrcit de sargantanes; foscos i minúsculs dracs, fugissers i atrevits alhora, perfectes amfitrions dels hostes que arriben a l’illa, als qui s’atraquen encuriosits, a l’aguait de qualque recompensa que dur-se al barram; un eixam de gavines, de bec i potes grocs les més comunes i renoueres, de bec vermell i fosques potes verdes les elegants i fràgils gavines corses, que troben a l’arxipèlag la fortalesa perfecta, compartida amb els virots; i amb la baldritja, gran viatgera i hàbil nedadora, però maldestra i vulnerable a terra ferma, on tan sols gosa aterrar-hi per a la posta. Endèmica i fidel al seu origen, no nia més que en terres balears i és aquí, als illots de Cabrera, on ho fa més a plaer, lluny de rates, moixos i turistes.

Cabrera és un corb marí solitari posat sobre un escull costaner que, vigilant com una esfinx negra l’accés al port, alça impúdic la coa i saluda els visitants cagant en l’aire desvergonyit davant els seus nassos atònits. Cabrera és un estol d’aucells migradors, golosos convidats al gran banquet de la garriga, a taula sempre parada, que escampen les llavors de tot allò que engoleixen; disseminadors de vida sobre un paratge inhòspit on la vida és en sí un miracle.

Cabrera és un falcó marí niant tardà al penya-segat en tombar la tardor, sabedor de que és aleshores quan arriben els petits comensals viatgers, famolencs i cansats pel llarg trajecte, i els dona caça al vol per tal d’omplir els paps de les cries amb les preuades vísceres fresques, encara calentes per la sang que vessen. Els convidats a taula esdevenen el menú d’aquest astut predador, dit falcó de la reina en honor a la culta i bella Elionor d’Arborea, reina catalana de Sardenya que el protegí per llei allà pel segle XIV. Cabrera és una àguila peixatera que planeja immòbil com un espectre en blanc i negre contra el firmament blau, es deixa caure en silenciós picat sobre les netes aigües i alça de nou el vol, batent majestuosa les ales amb un malaurat peix enganxat a les urpes mentre s’espolsa l’aigua del bell plomatge.

Cabrera és una cova a ran de mar, antic bastió del vell marí, que espera enamorada la mirada de l’ardent estimat per vestir-se, enlluernada per la llum del candent estel groc, cada horabaixa de blau; dels seus llavis, brollen aleshores reflexos de topazi, aiguamarina, turquesa i de tots els blaus somiables. Davant tanta bellesa, l’astre rei es ruboritza i s’amaga empegueït per ponent mentre el cel enrogeix furiós de gelosia.

Cabrera és una praderia de posidònia; insòlit i fèrtil bosc submergit, últim refugi de nacres, eriçons i cavallets de mar, font de vida condemnada a mort per la desmesurada gola humana que li rapinya miserablement el jaç a la recerca dels mengívols tresors que amaga; víctima de la follia del tot s’hi val, del febril “passau-vos-ho bé” amb que es convida cada estiu les legions de visitants amb gorra de capità de iot que no saben ni els importa on no han d’amollar l’àncora;un laberint de fulles d’alga -nom ancestral de la posidònia que li pertany per dret mil·lenari i designi dels antics llatins, però proscrit ara pels botànics moderns- engronsades melòdicament al ritme del cant de les nimfes marines que tan sols elles, les algues, escolten i entenen sense embogir.

Cabrera és un gra d’arena, una fulla d’alga, un ritual atàvic; d’un gra d’arena, d’una fulla d’alga, d’un ritual atàvic neixen i creixen els vastos arenals mediterranis. Serralades d’alga humida rostint-se a vorera de mar depositen dia a dia, any rere any, segle per segle, miríades de cornets, closques i copinyes, futurs grans d’arena; buides morades d’invertebrades bestioles marines que arriben a terra ferma arrossegades per les fulles caduques de posidònia en un desembarcament silenciós, desordenat, infinit, suïcida, per anar-hi a morir socarrades pel sol i regalar els seus calcaris refugis desnonats a l’arenal. Alga i arena acompleixen un pacte tan antic com el món. Si la posidònia viu, la platja viu; si la posidònia mor, la platja és morta.

Cabrera és l’Ítaca d’Ulisses, la Creta de Minos, l’illot de Montecristo; illa del tresor, anhel d’indòmits corsaris, sudari cruel de milers de soldats francesos que pagaren amb la vida els pecats dels seus infames i insaciables generals; diuen que tant va plorar per ells l’illa que les seves llàgrimes salaren la mar que l’envolta. Cabrera és un castell que emergeix sobre un turó rocallós com una floració del penya-segat que l’empara; el llenyam d’una nau romana naufragada que reposa davall d’una escampadissa d’àmfores vessades, oblidada sobre l’arenós fondal que l’engoleix; un monestir soterrat a ran de mar, morada d’adoradors d’un Crist primitiu, soscavat ara pels moderns valedors de tot allò que és antic i que cal preservar de l’oblid.

Aquesta és la meva Cabrera, malgrat n’hi ha d’altres. Tantes cabreres hi ha com ànimes inquietes han petjat la seva pols, solcat les seves llàgrimes, explorat els seus fondals; homes i dones, amants luxuriosos que hem desitjat, desitjam i desitjarem eternament posseir-la, mentre ella, dolça donzella d’arrodonits i exuberants pits, d’humits i recòndits secrets, reposa postrada sobre les ones, mirant al cel silenciosa, sabedora de que, per més que l’estimem, no assolirem mai arrabassar-li l’enigmàtic encís, la virginal virtut, el seu sagrat misteri.

 

Cabrera és un obsequi per als ulls. Això pensava jo contemplant el magnífic i acollidor port natural i els turons que l’envolten des de dalt de la torre del castell…

CONTINUA LLEGINT

  1. Paràfrasi de les primeres línies de Look Homeward, Angel de Thomas Wolfe: “… a stone, a leaf, an unfound door; of a stone, a leaf, a door. And of all the forgotten faces.” He elaborat Cabrera és… manllevant aquesta senzilla i bella estructura gramatical del genial novel·lista nord-americà. Torna al text ->

 

Si t’ha agradat i trobes que ho paga, comparteix això a les teves xarxes socials.

També ens pots parlar a tots de la teva Cabrera deixant un comentari aquí a baix.

Salut i que tenguis un bon dia.

Share