Seuen a la taula de sempre del cafè Algèria. Ell la mira amb el somriure plàcid forjat a força d’anys d’escoltar-la. Ella té la paraula.
Category Archive el Dia a Dia d’en Rafel Jaume
Un home malalt degeneratiu rep com cada dijous la visita d’una voluntària que el treu a passejar. Mentre surten de l’hospital, ell du un estrany recompte que acaba dient: deu a u, i es ca no compta.
Tres pams tibats de cadena lligaven el coll de l’animal a l’entreforc d’un ametler. Tota la seva llargària no li bastava per ajeure’s en terra sense que les baules de ferro li escanyassin el coll. Així, potes tortes, costelles marcades, cara poruga, el vaig veure per primer pic, l’hivern de 2008…
Una lenta cadència in crescendo de tocs secs, compassats, trenca la fosca freda i humida que adorm el carrer. Una farola vessa una llum tèrbola al voltant d’un caixer automàtic. Una ombra menuda i feixuga esdevé, a mesura que entra en escena a cops de bastó, un home encongit pel pes de molts d’hiverns.
Divendres dia 8 de novembre va tenir lloc al Club Nàutic Cala Gamba la presentació de Ca la Infància, el darrer llibre del meu amic Bernat Oliver. Vaig ser convidat per l’autor a dir-ne unes paraules i, després de la introducció den Toni Estades, també amic nostre i president del Club, més o manco vaig dir això:
Dues dècades després, el Zorba ha tornat solcar les ones balears; aquesta vegada, però, les radiofòniques, per obra i gràcia de la tripulació del programa Balears fa Ciència, d’ IB3 Ràdio, hàbilment pilotat per un antic zorbaire, n’Enric Culat.
Avui és un dia molt trist i he volgut dedicar-lo a tenir un pensament per a tots els animals morts al foc d’Andratx i Estellencs. I per a totes les alzines, pins, ullastres, garrovers, arboceres, ginebrons, mates, llampúdols, aladerns, garballons, olivelles i demés sers anònims que ja no verdegen aquest bocí de la nostra serra.
Les llengües neixen, creixen, competeixen, s’ajunten, procreen, envelleixen i moren, com qualsevol ens viu, dins el medi de la comunicació humana i per mitjans diversos. Però ¿com, en un món sense mass media, algunes llengües de l’antiguitat s’imposaren sobre les veïnes i arribaren gairebé intactes fins avui?
Com ja et vaig contar l’altre dia de pagès, durant el primer semestre del curs 2016-17, vaig fer l’assignatura Llengua,…
El primer semestre del curs 2016-17, vaig cursar l’assignatura Llengua, cultura i societat a la UOC. El primer treball consistia…
La pitjor cosa per a un tetraplègic no és, com podria semblar, la immobilitat, beneït repòs. Hi ha coses pitjors.…
A aquests herois amb peus de plom, llastats per la ignomínia d’una societat escrupolosa que els tolera però que no els vol massa a prop, menyspreats per una administració que evita orejar-los més del que és políticament correcte, capaços de córrer sense vista, nedar sense cames, marcar d’oïda, colcar sense mans, driblar d’asseguts, de trobar-li sentit a la vida quan aquesta els ha donat l’esquena, se’ls nega la dignitat que s’atorga als campions. Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
Haurem d’esperar els tetraplègics que els paraplègics caminin per poder rentar-nos les mans i oferir-li la dreta a un amic? Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
Callat, una mica reservat i amb cara de somiar despert; En Susso era el company amable i tranquil amb qui feia bon conversar i devora qui feia bon estar.
Pel gener de 2013, en plena crisi, el programa de radio independent Carne Cruda, integrat actualment al diari digital www.eldiario.es,…
D’ençà que l’home occidental pren consciència de la seva condició animal, s’ha obsedit en establir quin és el tret substancial que el distingeix de la resta dels éssers del regne, per tal d’identificar la baula perduda;” dit d’una altra manera, ¿a quin moment històric un homínid va merèixer ser anomenat home per la seva futura nissaga?…
Avui fa 2 anys de la primera gran massacre a Gaza. 2 dies més tard, vaig llegir aquesta Carta d’un…
Hi ha coses que el cervell es nega a recordar. Què n’és de savi! Sap que val més no obrir aqueixa porta de la memòria; no deixar sortir els dimonis que amaga.
La cultura d’un poble es transmet en igual grau a les seves cuines que des dels seves aules, i s’assimila tant pel paladar com per l’oïda i la vista. La cuina fou el setè art molt abans que ho fos el cinema.
Una bona sessió nocturna de cinema anit passada Els Llavis d’ Angelina Per començar, una altra genialitat d’aquell pistoler que era…
