Unes horetes més tard, al moll, coneixíem el batle de Cabrera. Així en deien d’en Joan, el pagès. També deien d’ell que comandava més que el capità general. En Joan, la seva dona, na Maria, i les seves dues filles eren els únics residents civils de l’illa.
Dues dècades després, el Zorba ha tornat solcar les ones balears; aquesta vegada, però, les radiofòniques, per obra i gràcia de la tripulació del programa Balears fa Ciència, d’ IB3 Ràdio, hàbilment pilotat per un antic zorbaire, n’Enric Culat.
La nit resplendia diàfana. Sense lluna, el cel nocturn espirejava esmaltat d’estels. La absència de contaminació lumínica fa de les nits de Cabrera un espectacle per a la vista i la imaginació.
Cabrera és un obsequi per als ulls, pensava contemplant a vista de falcó el magnífic i acollidor port natural i els turons que l’envolten, des de la torre de la petita fortalesa que corona el penya-segat. Allà a baix, a la càlida claror d’aquell horabaixa de primavera, el Zorba…
Cabrera és… una pedra, una fulla, un misteri sagrat; un promontori de pedres, un oceà de fulles, un illot inculte ple d’història i d’històries; de cada pedra, cada fulla, cada història, se’n desprèn l’essència de la Mediterrània.
Com a sentinelles d’una mar immensa, fitàvem la infinita planícia blava a l’aguait de qualsevol ombra que torbàs aquella tensa quietud. Asseguts a la banyera, havíem conegut les espècies de cetacis que poblen la Mediterrània. Gens podíem sospitar la macabra troballa que dies més tard ens depararia Neptú.
Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.
Les llengües neixen, creixen, competeixen, s’ajunten, procreen, envelleixen i moren, com qualsevol ens viu, dins el medi de la comunicació humana i per mitjans diversos. Però ¿com, en un món sense mass media, algunes llengües de l’antiguitat s’imposaren sobre les veïnes i arribaren gairebé intactes fins avui?
Com ja et vaig contar l’altre dia de pagès, durant el primer semestre del curs 2016-17, vaig fer l’assignatura Llengua,…
El primer semestre del curs 2016-17, vaig cursar l’assignatura Llengua, cultura i societat a la UOC. El primer treball consistia…
Definició de la paraula tarat segons el Diccionari català – valencià – balear de l’Editorial Moll de Palma de Mallorca.
Un dels insults mallorquins d’infant i de jovenot més divertits i descriptius que record és bàmbol. No el fèiem servir,…
Foto de capçalera: Fragment de l’Atles Català del cartògraf mallorquí Cresques Abraham, s. XIV. Font: La Velleta Verda. Mediterrani. …
Aquest és, revisat i una mica millorat, el 3r dels 4 treballs presentats a l’assignatura Història I del grau d’Humanitats…
Aquest és el segon d’un conjunt de 4 treballs que vaig escriure i presentar durant el primer semestre del curs…
Traducció actualitzada de l’article publicat al Diario de Mallorca el 7 de gener de 2015. Ciutat de Mallorca, 2 de…
Com anar tirant quan no hi ha esperança? La resposta és ben simple. Basta acceptar que, per dolent que sigui l’avui i per més que desitgis no despertar pus mai més, el demà és inevitable i ningú et pot prometre que no serà pitjor. Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
A aquests herois amb peus de plom, llastats per la ignomínia d’una societat escrupolosa que els tolera però que no els vol massa a prop, menyspreats per una administració que evita orejar-los més del que és políticament correcte, capaços de córrer sense vista, nedar sense cames, marcar d’oïda, colcar sense mans, driblar d’asseguts, de trobar-li sentit a la vida quan aquesta els ha donat l’esquena, se’ls nega la dignitat que s’atorga als campions. Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
Haurem d’esperar els tetraplègics que els paraplègics caminin per poder rentar-nos les mans i oferir-li la dreta a un amic? Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
Callat, una mica reservat i amb cara de somiar despert; En Susso era el company amable i tranquil amb qui feia bon conversar i devora qui feia bon estar.
