Seuen a la taula de sempre del cafè Algèria. Ell la mira amb el somriure plàcid forjat a força d’anys d’escoltar-la. Ella té la paraula.
Category Archive els Escrits d’en Rafel Jaume
Un home malalt degeneratiu rep com cada dijous la visita d’una voluntària que el treu a passejar. Mentre surten de l’hospital, ell du un estrany recompte que acaba dient: deu a u, i es ca no compta.
Subscriu-te al butlletí del meu blog, Quadern d’un tarat, sobre experiències personals i relats de ficció. Salut i que tenguis…
En Blai sempre es queixava de no tenir mai temps per pensar.
Li agradava molt, asseure’s a pensar. Pensar en coses que havia fet, que hauria de fer, que li agradaria fer; en coses que mai faria… Podia passar-s’hi hores, quan era fadrí i tenia poques feines, pensant i pensant. De vegades ho feia al sofà, però li agradava sobretot pensar d’assegut.
La mar, enfurismada, és un vòmit que et vol treure la freixura per la boca. El vent, quan s’emprenya, fa tap i no la deixa sortir. Assegut sobre coberta, aferrat al guardamà de sotavent, mentre em passen pel cap aquests coverbos sense caps ni peus, mir de veure si una mica d’oratge fresc a la cara em farà espassar el me-meu que he aplegat. És humiliant, però ho he de reconèixer: m’he marejat. Jo. A la mar.
Tres pams tibats de cadena lligaven el coll de l’animal a l’entreforc d’un ametler. Tota la seva llargària no li bastava per ajeure’s en terra sense que les baules de ferro li escanyassin el coll. Així, potes tortes, costelles marcades, cara poruga, el vaig veure per primer pic, l’hivern de 2008…
Cala Pi és la desembocadura del torrent homònim que flueix entre dos espadats a la banda de llevant del Migjorn mallorquí. La cala no està urbanitzada més que dalt del promontori que dona a nord. Una escala de pedra comunica la urbanització on era l’hotel amb la platja. Pujar-hi la brutor devia sortir prou més car i feixuc que traginar-la torrent endins. Greenpeace volia aprofitar les càmeres per denunciar aquest atemptat contra el medi natural i contra el paisatge. I per fer-ho, m’havien designat a mi.
Una lenta cadència in crescendo de tocs secs, compassats, trenca la fosca freda i humida que adorm el carrer. Una farola vessa una llum tèrbola al voltant d’un caixer automàtic. Una ombra menuda i feixuga esdevé, a mesura que entra en escena a cops de bastó, un home encongit pel pes de molts d’hiverns.
A simple vista, la brutor sembla sorgir de davall dels còdols arrodonits que conformen la platja, com efervescències emanades del subsol. Però sabem que no és així. La mare terra no ens fa aquesta casta de presents.
Vidres, metalls, plàstics, morques i demés immundícies són aquí per obra i gràcia de qui diu ser la criatura més intel·ligent del planeta…
El Zorba s’allunya de Formentor i com més s’allunya, amb més alegria l’acomboia el llevant.
—Rafel? Has d’anar a popa. Virem en rodó —una veu plàcida, gairebé un murmuri, amb accent de Girona sona darrera meu. És en Pep, el mariner silenciós, l’antítesi de n’Orestes. Igual d’esforçat i eficient, però callat, assossegat, sempre feinejant impassible, escoltant amatent, deliberant circumspecte amb el seu món interior o les tres coses a la vegada. Volt el cap i veig tothom ja a la banyera. No em faig esperar…
El Sirius posava rumb a la costa valenciana amb la intenció de documentar i denunciar les males pràctiques de la flota pesquera d’arrossegament, per llavors virar a estribord i anar a recalar al port de Barcelona.
Assegut al bauprès, cavalc sobre les ones. A la proa del Zorba no hi ha maldecaps ni telèfons ni clients descontents, ni calculadores ni caixes fortes, ni feixos de bitllets sollats de passar d’unes mans, no sempre netes, a altres i de pagar negocis de vegades tèrbols; no hi ha ordinadors ni claus secretes ni números de compte, ni saldos ni rebuts domiciliats que no hi ha manera de que vagin al compte que els pertoca; ni xecs ni pagarés ni canvis de divisa; aquí no hi ha caixes que no quadren ni rellotges que et diuen que avui tornaràs dinar a la mala hora. Aquí tan sols hi ha silenci, pau, vent, sol i saladina.
Dos anys i busques abans, el Zorba salpava a primera hora del dematí d’es Caló, entre el Cap Ferrutx i Betlem, a l’extrem oriental de la badia d’Alcúdia, rumb al Cap de Formentor. La nit ens havia fet oblidar per unes hores la dramàtica mort dels dos dofins. Començava un nou dia. Berenar, xafarranxo, xerrada sobre alguna campanya de Greenpeace i a vigilar les ones per torns s’ha dit.
… De vegades, enlloc de sortir a la terrassa a veure passar guiris, m’estimava més seure al replà de darrera i fruir de l’alegra i molt més harmoniosa companyia d’un grapat de mèl·leres que piulaven de cap a cap d’any, però amb especial dedicació en primavera, entre el brancam del minso reducte de pins supervivents i d’una parella de puputs que venien a niar cada temporada dins una encletxa entre els maresos de la paret de veïnat. Així, quan el professor de llengua ens va comanar escriure un conte, aquells dos aucells tan diferents me serviren d’inspiració. Les meves conviccions ecologistes varen fer la resta.
L’embat jugava dolçament amb les ones, les donava forma, les arrodonia, les feia totes semblants però peculiars alhora, sense permetre que cap d’elles gosàs rivalitzar amb les demés.
Unes horetes més tard, al moll, coneixíem el batle de Cabrera. Així en deien d’en Joan, el pagès. També deien d’ell que comandava més que el capità general. En Joan, la seva dona, na Maria, i les seves dues filles eren els únics residents civils de l’illa.
Dues dècades després, el Zorba ha tornat solcar les ones balears; aquesta vegada, però, les radiofòniques, per obra i gràcia de la tripulació del programa Balears fa Ciència, d’ IB3 Ràdio, hàbilment pilotat per un antic zorbaire, n’Enric Culat.
La nit resplendia diàfana. Sense lluna, el cel nocturn espirejava esmaltat d’estels. La absència de contaminació lumínica fa de les nits de Cabrera un espectacle per a la vista i la imaginació.
Avui és un dia molt trist i he volgut dedicar-lo a tenir un pensament per a tots els animals morts al foc d’Andratx i Estellencs. I per a totes les alzines, pins, ullastres, garrovers, arboceres, ginebrons, mates, llampúdols, aladerns, garballons, olivelles i demés sers anònims que ja no verdegen aquest bocí de la nostra serra.
Cabrera és un obsequi per als ulls, pensava contemplant a vista de falcó el magnífic i acollidor port natural i els turons que l’envolten, des de la torre de la petita fortalesa que corona el penya-segat. Allà a baix, a la càlida claror d’aquell horabaixa de primavera, el Zorba…
