Category Archive la Memòria d’en Rafel Jaume

Assegut al Bauprès, Cavalc sobre les Ones

Assegut al bauprès, cavalc sobre les ones. A la proa del Zorba no hi ha maldecaps ni telèfons ni clients descontents, ni calculadores ni caixes fortes, ni feixos de bitllets sollats de passar d’unes mans, no sempre netes, a altres i de pagar negocis de vegades tèrbols; no hi ha ordinadors ni claus secretes ni números de compte, ni saldos ni rebuts domiciliats que no hi ha manera de que vagin al compte que els pertoca; ni xecs ni pagarés ni canvis de divisa; aquí no hi ha caixes que no quadren ni rellotges que et diuen que avui tornaràs dinar a la mala hora. Aquí tan sols hi ha silenci, pau, vent, sol i saladina.

Un Nus Infame i un Arbre Sublim

Dos anys i busques abans, el Zorba salpava a primera hora del dematí d’es Caló, entre el Cap Ferrutx i Betlem, a l’extrem oriental de la badia d’Alcúdia, rumb al Cap de Formentor. La nit ens havia fet oblidar per unes hores la dramàtica mort dels dos dofins. Començava un nou dia. Berenar, xafarranxo, xerrada sobre alguna campanya de Greenpeace i a vigilar les ones per torns s’ha dit.

La Mèl·lera i el Puput

… De vegades, enlloc de sortir a la terrassa a veure passar guiris, m’estimava més seure al replà de darrera i fruir de l’alegra i molt més harmoniosa companyia d’un grapat de mèl·leres que piulaven de cap a cap d’any, però amb especial dedicació en primavera, entre el brancam del minso reducte de pins supervivents i d’una parella de puputs que venien a niar cada temporada dins una encletxa entre els maresos de la paret de veïnat. Així, quan el professor de llengua ens va comanar escriure un conte, aquells dos aucells tan diferents me serviren d’inspiració. Les meves conviccions ecologistes varen fer la resta.

El meu Romanç amb el Zorba

Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.

De sa Fuita d’en Bernat i en Rafel cap a Terres del Nord – Capítol 2: Copenhaguen

Diuen que la segona cosa que perdem és la memòria, però com que no record quina és la primera, no seguiré per aquí. Provaré una altra cosa. Diuen que pensar no és saber. Diuen que pensar no és saber.
Així comença el capítol 2 del viatge iniciàtic cap a terres del nord d’en Bernat Oliver i en Rafel Jaume.

Share
Share