Disponible en: Spanish

Share

Un cagalló de boc al moll de l’os

Si t’he de dir la veritat, no sé ni com ni per on començar, però ja és ben hora em sembla a mi de parlar de l’Infern; del meu infern particular; aquell que vaig visitar sense haver-ne demanat cita prèvia el primer dia d’agost de 2010. Però si no n’estàs al dia, d’allò que em va passar ara fa 6 anys, primer te’n faré cinc cèntims. Miraré de no fer-me feixuc, perquè si no, això se pot fer molt llarg i no és qüestió d’anar perdent els pocs lectors que tenc. Idò això em va passar.

Casa de campo en Puigpunyent, Mallorca.
Ca meva a Puigpunyent

“Foren unes bones vacacions que vaig aprofitar, bon temps com va fer, per romandre a ca meva, a Puigpunyent, amb na Clara i n’Àngel”

Devers el mes de març d’aquell mal any, me trobaren per devers el clotell una bolla com una avellana ben enmig del moll de l’os. Ependimoma va tenir per nom la criatura. D’aquí me venia aquella micona de rampa als dos dits petits de les mans. Ja podia prémer ja, el fisioterapeuta, que no era cosa de contractures, no; era el puta ependimoma dels co… del coll, volia dir. Parlant clar: un càncer com un cagalló de boc a la medul·la espinal.

Res; que m’havien d’operar d’urgència… bé, de tot d’una havia de ser d’urgència; pareixia que m’havia de morir allà mateix, si no. Al mateix despatx del metge me varen prendre una via, perquè no pogués sortir corrensos, supòs, i me feren quedar. A l’endemà però, com que no tenien les eines a punt i les havien de rebre de Madrid, me deixaren partir cap a cases.

Una primavera i un estiu de pinyol vermell

Na Clara
Na Clara

Vaig estar un parell de setmanes de baixa i sense més mal que la micona de rampa als dits. Com que ja me n’havia fet a la idea de tot allò que se’m venia a damunt, vaig triar prendre-m’ho amb bones. Foren unes bones vacacions que vaig aprofitar, bon temps com va fer, per romandre a ca meva, a Puigpunyent, amb na Clara i n’Àngel, la meva cusseta i el meu ca; i unes bones passejades que férem tots tres plegats! Llàstima de no haver estat temps d’esclata-sangs.

Fins que me cridaren de la Clínica Planas per posar fil a l’agulla. L’artífex de la cagada va ser un tal doctor A, de qui m’havien contat meravelles. L’operació consistia en obrir-me un forat al clotell perforant l’os per llavors eliminar l’intrús a força de socarrar-lo amb el làser. La intervenció va ser segons ell un èxit. No havia pogut arrabassar del tot la soca, però gairebé. Al cap d’uns dies, aquest gairebé se va quedar en un 50%.

N'Àngel
N’Àngel

Quan vaig veure la feta a la ressonància magnètica, no em va semblar que m’hagués tret la meitat del bony; més aviat semblava que l’hagués escampat en una constel·lació de mil bocins. Però jo me trobava bé, havia passat el perill i me plantejava una primavera i un estiu de pinyol vermell: de baixa, passejant per Puigpunyent amb els meus dos companys, tocant la guitarra, llegint i composant música amb l’ordinador, de manera que no vaig dir res i em vaig fer a la idea de que tot havia anat, anava i aniria bé. Una de les 3 suposicions com a mínim no havia de ser certa.

Una operació a vida o mort

Al cap d’un mes i busques, la rampa va anar a més i les mans se’m començaren a tancar. El metge va dir que la medul·la s’havia inflamat i que m’havia de tornar operar d’urgència i a vida o mort, amb un alt risc de sortir-ne tetraplègic i amb respiració assistida, perquè aquesta vegada ho havia de deixar ben net. Per mi va ser el primer pic que em va dir la veritat. Almanco la va encertar de ple, la predicció.

Aquí ja va deixar d’agradar-me la cosa. Era evident que, d’èxit, res de res i a més a més me va amollar que ahora vamos a recibir un microscopio mejor i que esta vez monitorizaremos también a nivel sensorial. Què volia dir? Que m’havia operat a la correguda del moll de l’os, sense tenir les millors eines i que aquestes eines les havia de rebre només dos mesos més tard? Ja podria haver-les demanat de tot d’una. A mi que m’era esperar dos mesos? I com així no havia monitoritzat l’operació a nivell sensorial? Tal vegada per això m’havien quedat les mans i els peus enrampats i sense tacte, que me semblava surar més que caminar, de no sentir el contacte amb el trispol.

Vaig fer allò que hauria d’haver fet de tot d’una: demanar altres opinions i cercar el millor neurocirurgià possible. Així que vaig visitar els altres especialistes de Mallorca per demanar-los el seu parer. El doctor I de Son Dureta no pogué ser més clar en veure l’obra d’art: esto más que una extirpación parece una biopsia”. Com jo sospitava, del 50%, res de res. A més a més me vaig assabentar d’un parell de coses, com és ara, que aqueix microscopi tan bo que havien de rebre a la Planas era el mateix que ja funcionava de temps enrere a la Clínica Juaneda i a Son Dureta.

Una idea clara de la feta

A la fi em vaig fer una idea clara de com havia anat la cosa. El meu metge, el doctor A, de qui ningú en va posar en dubte l’habilitat com a neurocirurgià, ni ho faré jo, va tenir molta pressa per operar-me a la Clínica Planas, tot i que no comptava amb els millors mitjans que sí tenien altres quiròfans de Mallorca i encara que ell també operava a Son Dureta. Per què?

Pensant bé, vull creure que per simple ambició professional. A la Clínica Planas ell era el cap i una operació d’aquesta casta no es veu cada dia a Mallorca. A Son Dureta, possiblement el neurocirurgià en cap, el doctor I, hauria volgut fer-se’n càrrec i ell hauria figurat només com a actor secundari. Pensant malament, m’hauria de demanar què degué cobrar per una intervenció d’aquesta alçada a una clínica privada amb vocació de guanyar prestigi i, per tant, de fer intervencions complicades, i què hauria cobrat a la pública; però no ho faré (Uep!! Per mi que ja ho he fet). Per bé o malament que pensàs, m’havia fet bé la punyeta, el doctor A; però com per més que hi pensi no ho compondré, ja fa estona que no hi pensava, fins avui, que m’he decidit a contar-ho i hi he tornat pensar. Pensa! Quin plegat de redundàncies!

Diàspora tumoral i risc de tetraplegia

Mentrestant però, la rampa era cada dia més intensa a les quatre extremitats i els dits de les mans se me tancaven cada vegada amb més força. Aviat no podria agafar el volant del cotxe (ni altres coses més delicades i importants). M’havia de decidir. Me parlaren del doctor O, un neurocirurgià mallorquí que operava a la prestigiosa Clínica Teknon de Barcelona. Un pic per mes passava consulta a la Clínica Juaneda de Palma i, oh casualitat, visitava la setmana entrant. Més content que unes pasqües vaig demanar cita. Férem la visita i en veure la ressonància se va sorprendre de l’escampadissa, però va ser més diplomàtic que el seu col·lega de Son Dureta, el doctor I, i va voler suposar que, al doctor A, l’hi devia haver sorgit qualque complicació que justíficàs haver deixat la feina a mitges. Reconegué, això sí, que aquella diàspora tumoral li complicava prou la feina i que el risc de la tetraplègia amb respiració assistida hi era. Ho va mentar només de passada, però, perquè -ho record com si fos ara- “a vostè ja l’han espantat prou”, digué; idò encara havien fet curt! Posàrem dia per l’operació: 28 de juliol.

Passejant en família per Puigpunyent

 

Com que no podia arriscar-me a seguir menant, molt a contracor, vaig deixar Puigpunyent i vaig davallar cap a Palma. Jo encara no ho sabia, però no tornaria passejar pus mai més pels estimats alzinars que envolten el Galatzó. Vaig deixar na Clareta i n’Àngel, amb na Carme, la meva dóna, i els altres cans i me’n vaig anar a passar les darreres setmanes de juliol amb mumpare, al Coll den Rabassa. L’espasticitat me menjava. Ja no podia agafar una llauna de cervesa sense esclafar-la. Festes de Cala Gamba, el gol de n’Iniesta a Sud-àfrica i darrers sopars amb els amics. Aquells foren, i jo no ho sabia, els meus darrers dies a l’Edèn.

Ni rastre del tumor i viatge a l’Infern

Vaig pegar el bot a Barcelona amb els meus germans, en Tomeu i en Raimond. La clínica semblava un hotel de luxe; tenia fins i tot un “botones” que t’acompanyava a l’habitació. L’operació va anar prou bé, semblava. Com després vaig veure a la ressonància, ho va deixar tot ben net; no quedà ni rastre del tumor. Un sol dia a la UCI i, al segon dia de ser a l’habitació, ja estava assegut a la butaca.

Els meus germans se’n tornaren a Palma i vengué na Carme que, tot i fer un parell de mesos que havíem decidit de bones deixar de viure plegats, va voler venir a estar devora jo; i en va sortir ben mal parada, perquè li va tocar viure la pitjor part de la història. Estant amb ella a l’habitació, em vaig marejar, al cap d’una estona tombat al llit, el cos se’m va anar engalavernant de mica en mica. Cridaren el metge de guàrdia que em va prendre les constants i va dir que tot estava bé. Jo ja no em podia remenar ni poc ni molt i me costava alenar.

Veient que el de guàrdia no sabia fer altra cosa que prendre’m les constants, vaig demanar que fessin venir la doctora Gualis de la UCI. Al cap d’un instant la vaig tenir a devora. La paràlisi m’oprimia els músculs que inflen els pulmons i ja gairebé no m’hi entrava gens d’aire. Record haver-la sentit ordenar dur-me volant a la UCI, just abans de perdre el coneixement. El vaig recuperar breument per veure que me ficaven dins la màquina de fer ressonàncies -després vaig saber per la doctora que, de camí, m’havia practicat una traqueotomia d’urgència -. Em vaig despertar a l’Infern.

Share