De sa Fuita d’en Bernat i en Rafel cap a Terres del Nord – Capítol 0

Disponible en: Spanish

Si et vols anar ambientant abans d’endinsar-te en aquesta història, ho pots fer amb la llista de Spotify que he creat per a l’ocasió. Et recoman que posis la funció shuffle (al menú d’abaix a l’esquerra) per sentir les cançons sense ordre, però tu fes-ho com vulguis. Si qualcuna no t’agrada, que n’hi haurà, te la botes i tan amics. I, si no vols sentir publicitat, crec que pots demanar la versió premium (sense els putes anuncis) un mes de franc.

Aquesta història d’una anada i una tornada, que diria en Tolkien, comença una nit de divendres o dissabte de gener o febrer de 1987 a una pizzeria de l’avinguda Joan Miró de Palma, passat el carrer que puja al Castell de Bellver i a 4 carrers de l’aleshores efervescent Plaça Gomila.

Aquest és precisament el nostre objectiu, després del parell de cerveses de rigor, escoltant bona música a la Polka, possiblement The Whole of the Moon dels Waterboys, que havíem descobert temps enrere allà mateix.

Record que aquell gloriós dia havia alçat el cul del còmode divà com si m’hi haguessin ficat un pebre de cirereta a dedins, per atracar-me a la barra i demanar en Miguel si em deixava pegar una ullada a la funda. L’afable i nàutic barman sempre tenia a disposició del client, a més d’un càlid somriure, la caràtula del vinil que estava sonant, avesat com estava a obrir nous horitzons musicals als seus parroquians. La setmana següent ja llegia les lletres de This Is the Sea i mirava de treure’n els acords, assegut a l’incòmode però enyorat vell sofà vintage de ca nostra, mentre escoltava l’àlbum de dalt a baix una vegada rere altra.

Ben igual que totes i cada una de les nits que en Bernat i jo quedàvem, el pla consistia a fer una ràpida incursió per pegar una ullada al statu quo del complex entramat de barets i garitos distribuïts en 4 nivells que s’alçava ben davant de la Plaça Gomila, a l’altra banda de Joan Miró, per acabar impertorbablement suportant l’àrdua tasca de custodiar qualque fosc racó ben situat del Moncloa, escoltant flipades al gust de l’època com Digging Your Scene dels Blow Monkeys, des d’on, amb un tassó de tub a la mà, poder observar, a través de l’espessa, gairebé sòlida, atmosfera de fum i perfums que aleshores colonitzava l’espai de tots i cada un dels bars nocturns del regne, amb la gairebé sempre estèril esperança de ser observats per qualcú de bon veure.

Com que nosaltres dos érem més aviat de bon beure, així, ben abeurats, solíem acabar aquelles nits de bauxa i disbauxa veient clarejar el cel, mentre sortíem pudents de fum i xops de suor de Luna, havent ballat coses com There Must Be an Angel d’Eurythmics, i miràvem de recordar a on havíem deixat els cotxes. Jo solia repetir compulsivament, com un saurí a la recerca d’aigua, l’atàvic ritual de fer rodar el clauer al voltant del dit índex, com si esperàs que el  meu Simca 1200 àmbar (o merdeta d’infant d’uè) metal·litzat, heretat de mumpare -o era el Seat 600 blanc del padrí Tomeu?-, hagués de respondre al conjur.

Però aquella nit havia estat diferent, màgica, iniciàtica i ens havia ofert la clau que obria la porta d’un món desconegut… bé… desconegut per a mi. En Bernat ja n’era, un iniciat. Ell ja havia gaudit d’una primera experiència, abduït pel nostre bon amic, en Toni Mulet, un o dos anys enrere.

Aquella nit, asseguts dues o tres taules més enllà, un parell de trescamóns motxillers, desacurats i peluts ens passaven impúdicament la seva llibertat per la cara a tots els menjaires; a nosaltres dos a més a més ens obrien els ulls a un nou món i ens encenien l’ànima.

La cosa comença com una broma; en Bernat, com a expert iniciat, pren la flama.

– Això, hauríem de fer noltros: agafar els atapins i a córrer món s’ha dit!

A fi de no tornar escoltar el seu cap d’any de cerveses amb en Toni i un grapat d’alemanys gats a qualque tuguri teutó, li seguesc el joc.

– Fet! Quan partim? Jo dic que a Paris.

– Més amunt! -diu ell- Göteborg, Suècia.

– I que hi ha Göteborg, Suècia?

Hi ha mirades que fan inútils les paraules i mitges rialles que deixen curta qualsevol explicació. En Bernat -com si el ves- me’n clava una de cada.

– D’acord, Göteborg, Suècia i de passada Copenhaguen.

No record que en Bernat posàs cap objecció a Copenhaguen, Dinamarca.

El germà de mumpare, el tio Jaume, hi havia viscut una partida d’anys, a Copenhaguen, i aquest nom sempre m’havia evocat un lloc ple de misteris que volia descobrir qualque dia. La tonada de Wonderful Copenhagen, que tant havia escoltat de nin, en la veu de Danny Kaye, al single, un de tants, que ens havia regalat el tio, me va venir de ben segur al cervell, com ho ha fet ara mentre evoc aquell moment.

La cosa s’engresca fins que un dels dos diu a l’altre;

– Però… vas en sèrio o de bromes?

– I tu? Vas de veres?

– No ho sé, però … si tu hi vas, jo m’hi apunt.

A partir d’aquí, el “i per què no?”, aquesta frase feta, tan infrautilitzada per gent com nosaltres, amb les vides gairebé programades, de qui no s’espera res que es surti del botador, va prenent forma dins els nostres capets i ja no en sortirà en molt de temps.

Aviat havia de complir l’any fent feina a l’oficina de Santa Ponça de la Banca March i encara no havia agafat vacacions. En Bernat començava a fer feina a l’aeroport el mes d’abril. Si badàvem ja no hi seríem a temps.

El mateix dilluns dematí, després de contar-ho a la meva bona amiga de la feina, n’Antònia Fornés -com anam, Antònia?- qui em va animar a fer la passa.

A l’oficina de Santa Ponça solíem escoltar Radio 80 Serie Oro, vull dir que la música que sonava en aquell moment no té res a veure amb la banda sonora d’aquest viatge, però vull fer un incís per dedicar-li a n’Antònia Fornés, que sé que m’està llegint, una cançó que ella me va fer descobrir a la ràdio i que, sempre que l’escolt me’n record d’ella. El títol descriu exactament allò que vaig sentir quan em va rebre, el meu primer dia de feina, amb el seu somriure d’orella a orella des del mostrador de la sucursal i que no he deixat de sentir cada vegada que l’he vista o he parlat amb ella: Good Vibrations.

“Ara hi ha poca feina; te dirà que sí, en Miquel; i si no, ja parlaré jo amb ell”. Me carrec de valor i entr al despatx del director. Quan sent parlar de motxilles i d’Escandinàvia, a en Miquel Vallés se li posa aquella cara de de nin dolent còmplice, que jo encara no li coneixia i, no sense fer-me patir una estona, me concedeix la preuada llicència, amb la penyora però, d’haver de contar-li TOT el viatge fil per randa.

I així, com qui no vol la cosa, ens tens a en Bernat i a mi brindant amb dues Sant Miquel, asseguts sobre el trispol de ca seva a Cala Gamba amb una escampadissa de mapes, els caps plens de bellumes i curolles i amb la vella Yashica dins la seva funda de pell. Qualcú li havia donat a mumpare perquè estava espenyada i allà havia quedat, dins l’armari del quarto dels trastos.

 

Jo aleshores feia de segon entrenador de l’equip de bàsquet del Patronat i el nostre delegat, en Mateu Terrades, era un reconegut fotògraf. Li havia duit la càmera i me l’havia tornada un dia abans de partir dient-me: “teòricament hauria d’anar bé, però…”

Fantàstic!!! La major aventura de la meva vida i no sabia tan sols si en tendria cap imatge de record.

 

---

 

DE SA FUITA D’EN BERNAT I EN RAFEL CAP A TERRES DEL NORD.

Dissabte, 7 / 3 / 87

En Toni i na Toni ens acompanyen cap a s’areoport.

 

Així, amb una falta d’ortografia, areoport -almanco, l’apòstrof del títol el vaig encertar- comença, del meu puny i lletra, el diari que en Bernat Oliver i jo començam a escriure a mitges, tal dia com avui de 1987. Trenta set pàgines, una travessia en vaixell i una albada més tard, acabaria la, fins aleshores,  major aventura de la meva vida.

En Bernat i jo pertanyem a una de les darreres generacions de mallorquins i mallorquines que a les acaballes dels anys 80 i als nostres 23 anys ens vèiem privats de la nostra llengua. Jo havia pogut triar l’assignatura optativa de mallorquí a 3er de BUP. L’altra opció era tenir l’hora lliure. T’he de dir què vaig triar?

Així idò, érem analfabets de lo nostro, però lletrats d’allò que ens venia de fora i que ens enflocaven com a propi, immersos dins l’estúpida guerra fratricida del gonellisme contra l’antigonellisme que encara avui esquitxa de vegades, trista i vergonyosament, les planes dels diaris.

¿Per quan de temps haurem d’esperar abans de poder tornar cantar aqueixa surrealista  cançó mallorquina, En Pep Gonella, sense que qualque lletraferit primmirat ens miri com si estàssim esquinçant la senyera?… Bé!, també li hauríem de baratar una mica la lletra. Això de matar un ase amb una espasa… Té ben mala ferida, la cançoneta!

Seguesc, que avui me’n vaig per les bardisses.

Així, deia, aquí ens tens: en Bernat i jo plantejant-nos el transcendental dilema: “Què és més digne en la nostra opinió“: relatar la nostra experiència iniciàtica amb la pulcritud apresa a l’escola, fent servir un collage de frases fetes en la no gens menyspreada i sempre respectada llengua de Cervantes o bé deixar brollar a lloure els mots del cervell i, amb les quatre lletres mal apreses de Lluis Llach, les rondalles escoltades d’infants però mai llegides i la mica d’imaginació que el temps ens ha demostrat a tots dos que teníem adormissada, esperant la mà de gramàtica que ha sabut deixondir-la -com estic, avui!; això deu ser cosa dels nolotils-, vomitar-los tan bé com poguéssim sobre els fulls del nostre quadern de bitàcola, jo amb la meva infantil, caòtica i desgarbada lletra i en Bernat amb unes traces que ja apuntaven maneres, en la llengua que els nostres pares, més enllà d’absurdes ideologies polítiques, ens havien ensenyat a estimar?

Sense un mal diccionari de butxaca, vàrem optar per la segona i, si calles i fas bonda, t’aniré delectant de tant en tant amb qualcuna de les virgueries que deixàrem escrites per a la posteritat.

Aquesta història continuarà, però ja serà un altre dia, que avui es tard, estic cansat i vol ploure o, com va dir una nit d’estiu al Coliseu Balear en Tomeu Penya, mentre deixava l’escenari a “un grup que també ho fan molt bé, els Pretenders“: he d’anar a arreglar els animals.

Te deix amb els Waterboys i The Whole of the Moon en directe, un any abans de la nostra fuita.

Salut i que tenguis un bon dia.

CONTINÚA

Si t’ha agradat i ho comparteixes a les teves xarxes socials , potser agradarà a més gent.