Disponible en: Spanish

Share

Aquest és el capítol 1 d’aquesta aventura, però no n’és el primer. Si vols posar-te en situació, hauràs de llegir abans el capítol O de sa Fuita d’en Bernat i en Rafel cap a Terres del Nord.

Caràtula de l’àlbum Bring on the Night de Sting.

Si, a més a més, et vols ambientar musicalment, pots escoltar el que aleshores era un dels meus discs de capçalera: Bring on the Night; l’esplèndid àlbum en directe d’en Sting. El primer tema, amb el vertiginós solo de piano a càrrec de Kenny Kirkland és d’aquells que marquen època i feia vibrar fins al més passota dels moradors de la la foscor del Nibbas, un dels antres que coronaven la darrera planta del complexe maremàgnum de bars que s’alçava majestuós just davant de la plaça Gomila de Palma, a finals dels anys 80.

Anem per feines:

Capítol 1

Un canet ensumant la gespa del Camp de Mart de París amb la Torre Eiffel de fons. Foto: Rafel Jaume

Idò allò que hauria d’haver estat la major aventura de les nostres vides no passà de ser un viatge en tren de dos bons amics, amb moltes ganes d’emocions fortes, però amb poca sort o traça a l’hora d’aconseguir-les. I no vull dir amb això que no ho pagàs, fer aquest viatge, que, si no de grans aventures, de situacions estranyes i divertides sí que en tenguérem un bon grapat per contar; almanco així ens ho semblaren i així miraré de deixar-ne fidel testimoni.

A les 8:25 de dia 7 de març de 1987, en Bernat i jo alçàvem el vol de Son Sant Joan. A les 18:55 aterràvem a Barcelona. Primera badada: no havíem mirat bé els horaris dels trens -no teníem Internet encara- i a l’hora prevista de sortida només sortia el Talgo. Avui, cap dels dos no hauria vist gens malament passar la nit en llitera i no asseguts als incòmodes seients dels trens de l’època, però llavors anàvem pelats de pressupost i 7.120 pessetes de l’any 87 per hom va ser una fiblada que ens barrinà les expectatives d’una entrada triomfal a la Ciutat de la Llum. Però diuen que París bé val una missa; nosaltres ens hi deixàrem la camisa. Amb inesperada puntualitat europea, a l’hora assenyalada, faltant 5 minuts per les 9 del vespre, partia el tren que se’n duia en Bernat Oliver i en Rafel Jaume cap a terres del nord.

Compartírem compartiment i un parell de cafès amb en Yoshitaka Suzuki, un japonès que va dormir com si no ho hagués fet en un any, no com en Bernat, que arrossegava un bon constipat i no va poder aclucar els ulls en tota la nit.

Un enorme y polvoriento bobtail vigilaba la calle de la golondrina.
Un canot vigilant i arreplegant ronya al Carrer de l’Orenella. Al fons, el Delhy’s Hôtel. Més enllà dels soportals, la plaça Sant Michel.  Foto: Rafel Jaume

Jo sí. A les 6’30, fosca negra encara, me deixondia desvetlat pel meu rellotge intern d’empleat de banca i engronsat pel trecatrec de les rodes del tren fregant les vies. Un renou que ens acompanyaria encara per un bon grapat d’hores i que ara enyor nostàlgic.

Com a bons motxillers, no havíem reservat allotjament. Dúiem la imprescindible Guía del Trotamundos i, seguint els seus consells, al cap de 2 hores de trotar pels carrers de París, jo amb la meva motxilla blava, farcida a punt de rebentar, i en Bernat amb el seu enorme sac vermell, topàrem amb el mític Delhy’s Hôtelenforinyat al cor del Barri Llatí, a la Rue de l’Hirondelle, que vol dir carrer de l’oronella; un nom ben adequat per a aquell carreró, punt de trobada de nòmades de tot el món. Un antre d’una estrella amb els preus més tirats de tot París. Ara es diu Hôtel Le Clos de Notre Dame. Li han rentat la cara, li han afegit 2 estrelles i, com si no?, li han pujat els preus. Al seu web en recorden la història:

 

“Aquest hotel fou conegut per dècades com a Delhy’s Hôtel. Va ser un encantador i meravellós hotel d’una estrella, per a viatgers amb pressuposts baraters, amb bigues de fusta a través dels sostres, una vella i crepitant escala i preus molt baixos.”

Ara jo li afegiria un aplec d’epítets més: estrafolari, ronyós, decadent, enfitat, tenebrós, cutre… res a veure amb l’actual Le Clos de Notre Dame; però aleshores el trobàrem acollidor, o així el descrivia la Guia del Trescamóns i allò que resava el nostre vademècum anava a missa.


Guía del Trotamundos de Paris
Portada de l’edició de 1986-87 de la Guía del Trotamundos de París.

Vull fer aquí una petita puntualització semàntica: la Guia del Rodamón, versió catalana de la Guía del Trotamundos, encara no era a les llibreries mallorquines -o no l’hi havíem trobada-; per això, i com que encara no estàvem normalitzats, en Bernat i jo vàrem fer la nostra pròpia traducció de trotamundos, no sé si manllevada de qualque rondalla: trescamóns. Rodamón, terme emprat a la versió catalana, és una traducció imprecisa que mai no m’ha agradat. Un rodamón és un vagabund: qualcú que roda pel món perquè no n’hi queda d’altra; un trescamóns ho és per voluntat pròpia i nosaltres trescàvem, no rodàvem… tot i que, quan a la fi pegàrem de nassos amb el fantàstic Delhy’s Hotel, estavem ben a punt de començar a fer-ho.

 


Devíem anar ben desemparats perquè, segons el nostre diari, només quedava una habitació d’un sol llit individuali i l’acceptàrem; un dels dos hauria de passar la primera nit damunt un matalàs tirat enterra. El diari no diu qui va ser l’afortunat, segurament perquè, quan ho vaig escriure, encara no estava decidit, però, amb la mala nit que havia passat en Bernat, et pots imaginar a qui li degué tocar.

A les 12:00, hi deixàrem els equipatges i sortírem, més lleugers que dues llebres, camina caminaràs, cap a Notre Dame te faràs. A la catedral de Paris, segons el nostre diari, en Bernat va al·lucinar visitant la cripta arqueològica. A les 18:00 trèiem comptes i vèiem que ens quedaven 22,55 francs, devers 450 pessetes d’un temps, del pressupost diari per a sopar i sortir de copes. Aixo ha estat un fracas económic“, escrivia jo amb innovadora ortografía. “Així es“, sentenciava en Bernat.

El Pont Neuf, sobre el Sena. Foto: Rafel Jaume

La primera tasca l’acomplírem a bon preu al McDonald’s. En Bernat me’n parlava molt d’aquella mítica hamburgueseria. Ell l’havia descoberta durant el seu viatge per Alemanya un any abans. A Mallorca no n’hi havia cap encara i jo anava endarrer de tastar les seves delicades viandes. Aquell mateix 1987, segons consta als annals de la prestigiosa multinacional, en Ronald McDonalddeslumbra con su primera actuación en España“. L’any següent, començaria arreu del territori hispà una invasió de clons del “simpàtic” pallasso americà. Qui ens havia de dir llavors que aquest llinatge escocès, aleshores evocador de suculentes menjues, arribaria a ser el paradigma internacional del mal menjar. Ara fa fins i tot com a vergonya dir que ens agradava, però érem joves, magres i de butxaca més magra encara. McDonald’s era una bona opció, per no dir l’única.

Interior del bar 10 del carrer Odéon. Foto: www.lebar10.com

Les copes les férem al 10 del carrer Odéon. “Molt de ambient i algo curios; es ‘sistema rotatori’ que te ses seves ventatges”, anotava en Bernat, seguint les meves tendències lingüístiques. Per “sistema rotatori” volia dir que el bar tenia una norma: cada ix temps -no en record la freqüència- tocava canviar de taula. Això t’obligava a arreglar el món amb gent diferent cada vegada. Si topaves qualcú que t’agradava, no podies badar; amb poques paraules l’havies de convèncer de canviar de bar. Així se buidava una taula, el porter deixava entrar el primer grup que feia coa defora suportant la gèlida serena de l’hivern parisenc, i el cambrer servia una nova ronda. Negoci rodó per a tothom, llevat de per als bàmbols, com en Bernat i jo, a qui ens costava entendre el sentit de tot allò, avesats com estàvem a deixar encalentir les cerveses dins els seus tassons, mentre pensàvem en l’amor de les tres taronges o intentàvem endevinar què estava sonant, que bé podia ser In Between Days de The CureDigging Your Scene dels Blow Monkeys o, la cançó del moment, C’est la Vie d’un tal Robbie Nevil, de qui afortunadament no n’hem tornat saber res.

La Torre Eiffel. Foto: Rafel Jaume

L’endemà, férem de turistes professionals: de les 8:30 a les 17:50 trescant Paris. Travessàrem el Sena pel Pont Neuf per pegar davant el Louvre i d’allà,  vorejant el riu, fins a la Torre Eiffel. Era molt més immensa de com me l’havia imaginada. Li vaig dedicar 5 de les 12 fotos que li vaig fer a la Ciutat de la Llum aquell hivern de 1987. Tornàrem a peu a l’hotel, “tira-tira, daixo-daixo“, com va anotar en Bernat, per deixar caure les nostres rebentades còrpores, cadascú -ara sí- damunt el seu llit.

A la torre, no hi pujàrem. Sort, però, que avui tenim Google Maps. Qui m’havia de dir a mi llavors que, 30 anys més tard, baldat i assegut a una cadira, contemplaria París pels 4 costats des del mirador de la 2a planta, sense fer coa ni pagar entrada? Ara mateix hi som. Només em falta l’oratge gelat del nord a la cara. Vens? Au!  Si no tens altres feines, Puja aquí i veuràs París!

Arrossega la imatge o fes voltar la búixola que veuràs a mà dretaper mirar als costats, a darrera o cap adalt, i veure la immensa estructura fins al cim de la torre. Amb el + d’abaix a la dreta, t’hi pots atracar tant com vulguis. Clica sobre la fletxa dins el cercle blanc si vols fer una volteta per la balconada del mirador. Alerta a caure!

La Torre Eiffel. Foto: Rafel Jaume

En tombar la nit, ens posàrem guapos i sortírem a explorar l’ecosistema nocturn parisenc, a investigar una mica més a fons el “sistema rotatori” del 10 del carrer Odéon i a posar-nos tips de la seva especialitat, la sangria, i de la nostra: les cerveses. La nit va ser un èxit, o ho hauria estat de no haver estat per un petit problema d’aritmètica.

Primer topàrem amb una francesa amb qui vaig poder practicar la lleng… l’idioma de Victor Hugo. En Bernat havia estudiat el de Shakespeare i va quedar una mica fora de joc durant aquesta primera fase de l’exploració. Després d’un parell de rotacions infructuoses, acabàrem la vetlada amb dues irlandeses i una escocesa. Jo vaig estar conversant amb una de les irlandeses, que li deien Robbie, com al cantant de The Cure, perquè duia els cabells tallats com ell. En Bernat se’n va fer càrrec de les altres dues i va haver de bregar amb un sicilià que li volia prendre na Kim. No et pensis que tenc la memòria tan clara com per recordar amb aquest detall una nit de bauxa de fa 30 anys; de tot això, com a bons investigadors nocturns, en prenguérem bona nota al nostre quadern de camp, de matinada a l’hotel.

El Barri Llatí. Foto: Rafel Jaume

I el problema d’aritmètica? Idò que la francesa era una, les britàniques 3 i que ni 3 ni 1 són divisibles per 2. En Bernat i jo no estàvem molt posats en l’àlgebra de grups; a més de ser de lletres, érem més dels binomis i arribar a un acord d’aquesta casta, amb el cronòmetre en marxa i amb la pallissa que dúiem damunt, era complicat. De com vàrem resoldre aquest problema, no n’has de fer res.

Quan a les 8:30 de l’endemà, dimarts 10 de març de 1987, ens aixecàvem ressacosos a la cambra del Delhy’s Hotel, poc podíem sospitar que, aquell mateix dia, a Dublín, hauria de produir-se un esdeveniment que marcaría… l’estiu vinent i les 50 o 60 properes sortides nocturnes: el grup irlandès U2 llançava The Joshua Tree. Els 3 primers temes són dels que marquen època. La resta del disc, només apte per a friquis del rock de finals dels anys 80.

Fets els equipatges i consignats a recepció, vàrem prendre el atapins per fer una darrera volta pel Barri Llatí fins als Jardins de Luxemburg. No consta al nostre diari cap aventura ni cap desventura més del nostre pas per la més gran ciutat de França.

Bernat Oliver. Foto: Rafel Jaume

A les 20:45 érem al tren que ens havia de dur a Copenhague, o així ens ho pensàvem. No anàvem sobrats de forces i no crec que la dieta a base d’hamburgueses, cerveses i cafès ens ajudàs a cap dels dos a recuperar-les. Un bon trempó no ens hauria anat gens malament; sort de la sobrassada i la bossa de galetes d’Inca que, com a bons motxillers mallorquins, custodiàvem com a tresors entre camisetes i calcetins.

Rafel Jaume. Foto: Bernat Oliver

 

 

 

Si vols saber si aconseguíem o no arribar a les terres del Nord, no deixis de llegir el pròxim capítol d’aquesta història, si qualque dia l’arrib a escriure.

I acabaré tal com he començat: amb Sting, Bring on the Night i amb imatges de la Ciutat de la Llum, tot plegat al documental enregistrat precisament a París, mesos abans de la nostra visita.

Salut i que tenguis un bon dia.

CONTINUARÀ

Si t’ha agradat i ho comparteixes a les teves xarxes socials, tal vegada agradi a qualcú més.

Share