Disponible en: Spanish

Share

Si no ho has fet encara, abans de llegir això, hauries de pegar una ullada als capítols 0 i 1 d’aquesta aventura. Si ja ho feres, et record la llista de Spotify amb la que et podràs transportar mentalment a l’època dels fets.


Capítol 2: Copenhaguen

Diuen que la segona cosa que perdem és la memòria, però com que no record quina és la primera, no seguiré per aquí. Provaré una altra cosa.

En Bernat pensava,…

Diuen que pensar no és saber -o això vaig sentir dir durant els 24 anys que vaig fer feina a la Banca March. M’ho deien cada vegada que, havent-me errat, mirava d’excusar-me amb un “jo pensava…”. “Pensar no és sebre!” -m’enflocaven com un cop al clatell. Això quan no em recordaven: “no et paguen per pensar“. De vegades m’hauria estimat més una bona clatellada que una d’aquestes sàvies dites que tant els agradava repetir als veterans.

Idò en Bernat i jo pensàvem que el tren que partia a les nou del vespre d’aquell dimarts 9 de març de 1987 de la Gare du Nord de París ens havia de dur a Copenhaguen, però no sabíem que aquell era un tren de lliteres i que havíem de pagar 614 francs per hom de suplement. Una vegada més, la falta d’informació ens barrinava els plans.

… jo vaig caure rodó…

Aquesta vegada, però, no ens podíem permetre tal luxe. París ens havia deixat les butxaques escurades i la vida, com més al nord te fas, més cara es torna. Tot i que a Copenhaguen teníem allotjament de franc -el meu tio Jaume ens deixava el seu apartament- si no volíem haver de racionar les galetes d’Inca i la sobrassada ni tastar la gèlida nit de Göteborg davall d’un pont, havíem de trobar una ruta alternativa. I la trobàrem, tot i que va ser una mica massa… alternativa.,

Estudiant a la correguda els horaris dels trens, trobàrem una combinació fins a Copenhaguen. Així, devers les deu de la nit, mentre jo dormia i en Bernat en prenia nota al diari, travessàvem Bèlgica. Passada la una i mitja, érem a Colònia, on pensàvem fer un transbord per seguir cap al nord, sense saber -torna-m’hi torna-hi- que el tren que havíem d’agafar també era només de lliteres i amb suplement. Es veu que per allà dalt tenen l’estrany costum de dormir de nit i el mal vici de cobrar-te per fer-ho. Res!, que haguérem de romandre a l’estació de Colònia fins a les cinc i mitja de la matinada, que sortia el primer comboi amb butaques cap a Hamburg.

… i les galetes d’Inca s’acabaven.

Hi ha poques coses per fer a una estació de tren alemanya una nit d’hivern. Podíem triar entre seure a una sala d’espera pudenta on dormien tots els pidolaires de l’estació o estar-nos drets a defora, on hi feia un fred que pelava el cul a les llebres. Ni una trista cafeteria oberta. A dedins, havíem de seure esquena per esquena amb qualque pobre home que no recordava la darrera rentada de cabells i defora pegàvem potades en terra per tal d’espantar el fred i deixondir-nos les cames, talment els nevaters de la cançó.

D’aquella gloriosa nit tenc records confusos i surrealistes, com el de veure comparèixer dins la sala d’espera un home i una dona disfressats de Buffalo Bill. Tots dos vestien roba de pell girada amb parfalans, botes i capells texans. Ell lluïa a més a més un ridícul bigotet prim i llarguerut. Com sortits d’un western de Hollywood o, millor encara, d’un circ. De qualque manera, aquella estrambòtica visió em confortà perquè vaig pensar que, si entrava qualcú amb ganes de brega, aquells dos personatges tenien tots els números per dur-se’n les primeres garrotades i ells, pobrets, feien cara de pensar igual. Supòs que  tampoc feien comptes passar la nit en aquell antre de mala mort. De vegades val més anar descamisat que ben mudat.

En Rafel Jaume afaitant-se a Copenhaguen
Ens dutxàrem, ens afaitàrem…

A les 5:30, a la fi, embarcàvem de nou cap al nord. Jo vaig caure rodó en tocar el seient. En Bernat, que sempre ha estat més noctàmbul, havia perdut la son i escrivia al diari. Dusseldorf, Bremen, Hamburg i per amunt, cap a la península de Jutlàndia. Supòs que vaig dormir tot lo dematí perquè no record res més fins que embarcàvem al ferry que ens duria a Copenhaguen.

A les 16:30 hi arribàvem. Dos autobusos més tard, érem a l’apartament, on ens va rebre Fru Jepsen, una veïnada a qui el meu tio havia avisat de la nostra arribada. Ens va contar una història en danès mentre fèiem capades com si ho entenguéssim tot i ens va mostrar les menjues que ens havia comprat per sopar: ous, pa, mantega i formatge blau. Quan acabà la dissertació i ens deixà tot sols, ens afuàrem sobre aquells deliciosos queviures com qui no ha menjat en dues setmanes. Aquella bona madona també ens havia comprat dos diaris danesos, detall que li agraírem per senyes. Ens dutxàrem, ens afaitàrem, sopàrem, sortírem a fer una cervesa i, a les deu i mitja, ja érem a cobro.

Vista des del nostre apartament a Copenhaguen.

La nostra rutina aquells dos dies a Copenhaguen consistí en davallar al centre en autobús, prendre un bon expresso al cafè Colombia, trescar, dinar de qualsevol porqueria, seguir trescant fins que la fosca ens convidava a tornar a l’apartament, sopar, posar-nos guapos i sortir a continuar el nostre estudi sobre els hàbits nocturns de la fauna urbana del nord d’Europa.

Tot i el fred i les poques hores de llum, Copenhaguen va superar les nostres expectatives, tant en l’aspecte arquitectònic, com per l’encant del seu centre històric, un trenat de canals i carrerons, com Strøget, que, amb més d’un kilòmetre de llargària, és un dels carrers per a vianants més llargs d’Europa, o  Grønnegade, que remonta el seu nom al segle XIV. Trobàrem els danesos molt extravertits i amables. De com trobàrem les daneses m’estim més no entrar en detalls, que no és qüestió d’anar perdent l’escassa audiència femenina que encara em queda.

Casa del segle XVII a Grønnegade

La primera nit va ser magra. A la discoteca Alexandra escoltàrem dos grups en directe i coneguérem una danesa de nom impronunciable. Un altre pic, les matemàtiques no ens foren propícies. Millor hauria estat topar només un grup i dues daneses. Ni la música ni la danesa devien fer llarg –o tal vegada érem nosaltres els qui anàvem curts de planta i escasos de forces– perquè a la una i mitja donàvem per acabada la jornada.

Després d’una bona estona d’esperar el bus, un guarda de seguretat que havia fet feina a Tenerife, ens explicà en perfecte castellà i amb gran dolor de les nostres butxaques, que no hi havia servei d’autobús nocturn. 70 corones de taxi més tard, arribàvem a l’apartament i ens colgàvem.

Strøget, un dels carrers per a vianants més llargs d’Europa (1,1 km), al seu pas per Amagertorv.

A les deu de l’endemà, ens trèiem els llençols de damunt i a les dotze berenàvem al Colombia, bocabadats per una una feta sorprenent que ens acabava de passar. Entrant al cafè havíem deixat a mà dreta un grup de daneses que feien qualque cosa més que mirera, totes amb unes parpelles com a ventalls d’un blau zenital -eren els anys 80-, només superat pel dels safirs, turqueses i topazis que amagaven a cada clucada. Una d’elles ens havia amollat un hellow Mallorca” que ens va deixar astorats per a la resta del dia, del viatge i potser de per vida, perquè, sovint ho rememoram i encara en mos feim creus.

Per aquell temps, en Bernat fumava, i el seu xigarret de darrera el cafè era sagrat. Així que passàrem de llarg i ens asseguérem tots solets al fons del cafè, a la zona de fumadors -un invent que no arribaria a ca nostra fins dues dècades més tard-, demanant-nos com punyemes aquella exòtica vikinga -o érem nosaltres els exòtics?- ens havia pogut veure els passaports, perquè, de quina manera, si no, podia haver endevinat d’on veníem? Al cap d’una estona de treure fum del cervell, la boca i el nas, en Bernat deduí que bé podria ser que aquella rossa d’ulls esplèndids l’hagués recordat de qualque “trobada intercultural” de les seves per devers s’Arenal.

En Bernat amb la sireneta de Copenhaguen
En Bernat amb l’única danesa amb qui ens vàrem retratar  a Copenhaguen.

Vaig trobar que li havíem d’anar a consultar per sortir-ne de dubtes, però en Bernat, que ara no pot sofrir el fum, fins que no havia enllestit la seva dosi matinera de nicotina no era un home fet i condret. Un xigarret més tard sortíem disposats a resoldre l’enigma, però les escandinaves ja havien volat, com l’amiga noruega d’en John Lennon. Aquell divendres 13 de març ens  consolàvem visitant la danesa més retratada de la història: la sireneta de Copenhaguen.

La segona nit va ser una altra cosa. Topàrem amb el llegendari Jazzhus Montmartre, un dels clubs de jazz de més solera d’Europa. A les parets, fotos de músics llegendaris com Dexter Gordon o Stan Getz i d’altres figures del moment com John McLaughlin o el meu admirat Niels-Henning Ørsted Pedersen. Aquella nit el cartell no era tan sonat, però ben bé que va sonar. Flipàrem, no tant de la música, sinó per com la vivia el públic. Així ho vaig anotar al quadern de camp: “Molt de públic i molt jove. Se viu es jazz: se balla, se du es ritme, s’aplaudeixen els solos, se contesten els crits dels músics…”.

L’Aleksander Nevskij Kirke. L’única esglèsia ortodoxa rusa a Copenhaguen.

Devers les dues acabà l’actuació i, quan ja anàvem per plegar, que l’endemà a les 9:34 havíem d’agafar el tren cap a Göteborg, vérem que, enlloc de partir tothom cap a cases, allò s’omplia encara més. Amb un sol toca-discos i quatre llums, en un no-res tengueren una discoteca muntada. Música funky molt bona; probablement en el Montmartre sentíssim per primera vegada The Right Thing, encara que no sabéssim res encara de Simply Red i no sospitàssim que la seguiríem escoltant durant la resta de l’any i de la dècada. I ja ens tens allà, dos exòtics mallorquins envoltats d’aborígens, ballant sense aturall fins a les cinc de la matinada. D’allò que férem o deixàrem de fer durant aquelles tres hores de disbauxa no en diré res; no en va quedar constància al nostre quadern de camp ni en tenc cap record massa clar. La informació recollida sobre aquest obscur forat negre de la memòria es limita a això: “A les cinc cap a s’apartament (…) Una horeta de llit, una dutxa, una adesada a s’habitació i cap a s’estació”.

A les 9:30 ja havíem pres possessió d’un compartiment del tren. Amb l’esperança de que no entraria ningú més i podríem estirar les cames, tancàrem les portes i correguérem les cortines, però l’estratègia no donà el resultat esperat. “Només partir, se mos presenta un jove suec, i així comença un dels bossins (sic) més interessants de tot el viatge“-continua el nostre relat dels fets.

L’home deu tenir més o manco la nostra edat i va una mica begut ja de bon dematí. No en record el nom ni en vàrem prendre nota, per tant, li direm: el suec. El suec desprèn amabilitat i irradia seguretat en sí mateix, com si les dues coses li brollassin de cada un dels porus de la cara. Ens demana d’on som, li deim que de Mallorca i li falta temps per demostrar-nos estar ben informat de la situació sociopolítica espanyola d’aquells darrers anys 80: diversitat lingüística, nacionalismes, centralisme, terrorisme i demés.

Esglèsia anglicana de St. Àlban, al Churchillparken.

Se’n va i torna al cap d’una estona amb un col·lega finlandès, enorme, ros i cabellut, que passeja un ample somriure de felicitat d’orella a orella, i va encara més gat que el suec. S’asseu gairebé ajagut davant jo, amb les generoses cuixes ben obertes a punt de rebentar-li les costures dels texans, de manera que el meu espai vital queda notablement limitat durant aquesta part del viatge. No parla massa, d’una banda perquè no xerra anglès i de l’altra perquè té els morros massa ocupats amb una botella de litre i quart de vi francès. Ens n’ofereix un glop i ens excusam amb un maldestre “we haven’t eat anything” (sic) que tanmateix no fa cara d’entendre. De tant en tant intercanvia quatre incomprensibles paraules amb el suec, però sembla d’aquells per als qui la vida és massa meravellosa com per malbaratar-la parlant.

Mentre la botella del finès es buida, el suec, xerra que xerra, ens mostra, bravejant com si allò fos un secret d’estat, una minúscula xina d’haixix, motiu del seu viatge a Dinamarca. A Suècia -diu- les lleis son molt estrictes amb les drogues; per això, els joves que es volen col·locar, travessen sovint el canal a la recerca d’aquesta preuada herba. La policia, que no és bàmbola, ho sap i vigila; però ell ho té molt clar: si l’anassin a registrar, s’enviaria la pedreta de rostoll i problema resolt.

Mentrestant, el tren ha arribat a Helsingør, a l’extrem nord-oriental de l’illa danesa de Sjælland i s’ha enforinyat dins la panxa del ferry que travessa el canal que ens separa de Helsingbor, a l’extrem  sud-occidental de Suècia. Amb això que, a mitjan trajecte, compareixen dos policies suecs i ens demanen els passaports a tots quatre. En vistes del panorama, ens fan sortir al corredor a en Bernat i a mi i corren les cortinetes de la finestra del compartiment. Això comença a fer mala espina. Al cap d’uns minuts, veim sortir un policia llevant-se un un guant de plàstic de la mà. Ai, ai, ai! -pensam tots dos- Ja hem rebut! Ara hi anam noltros!

Nyhavn, port museu del segle XVII, antiga porta marítima de Copenhaguen.

Crec que en Bernat i jo no havíem tengut mai el cul tan estret. Ja ens vèiem tots dos, acotats, amb els calçons baixos, esperant que un d’aquells ben plantats vikings uniformats ens escuràs a fons els darreres. Qui ens ho havia de dir: anar cap al nord a la recerca d’aventures i tornar amb la reraguarda desvirgada. Aquells minuts se feren ben llargs! Un quartet d’hora més tard, ens donen permís per tornar entrar al compartiment i seure, amb l’esfínter intacte, però ben arrufat encara, i amb les cames tremoloses.

L’estampa és desoladora. El nostre amic suec seu, sumit en la desgràcia i la humiliació, amb un colze a cada genoll i el rostre entre les mans, com si volgués evitar un vessament excessiu d’autoestima. En canvi al finlandès, amb la botella més buida que plena a la mà i aquelles camotes gruixades ben eixancades, no li ha fuit el somriure de la cara, ans al contrari, s’està esbutzant de riure.  Després d’un d’aquells incòmodes silencis que permeten tallar l’aire, gosam demanar a la fi què ha passat. El finès escup d’una riallada: “They’ve fucked him!”  Mira! Sí que en sabia, d’anglès.

El suec, així com pot, es recompon i ens explica que, quan ha anat per ficar-se la mercaderia dins la boca, com tenia previst, li ha rebotat a la galta. Els duaners han volgut comprovar si en duia més d’amagada, li han practicat una exploració completa i sostret la virtut d’una ditada. Respectam el dol del nostre compungit amic amb uns minuts de silenci, més que res, perquè no sabem què dir, o tal vegada perquè ja està tot dit. És ell qui trenca la incòmoda quietud per explicar-nos que ja l’han aplegat abans amb haixix a damunt i que segurament li cauran devers 400 corones de multa.

L'ajuntament de Copenhaguen a Radhuspladsen
L’ajuntament de Copenhaguen a Radhuspladsen.

Però la cosa no acaba aquí. Tornen els policies i se’ls en duen tots dos. A en Bernat i a mi ens conviden a sortir de bell nou i fan entrar al compartiment un ca policia perquè ens ensumi els equipatges. La sobrassada!, pensam en Bernat i jo a l’uníson amb una cara de culpables que gairebé ens delata. El preuat embotit és l’única mercaderia presumptament pecaminosa que amagam a la meva motxilla i desconeixem si la legislació duanera sueca té res en contra del tràfic de substàncies càrnies -o si al cussó el farà tan content ensumar la sobrassada que posarà en guardia els duaners.

O no té gana el noble animal o està molt ben entrenat perquè no fa menció de res i surt del compartiment remenant la coa, tan xalest com hi havia entrat. En Bernat i jo hi entram prou més lleugers de com n’havíem sortit.

Quan tornen els nostres ocasionals companys de viatge, el suec està ben emprenyat. Li han fotut una multa de 1.600 corones, més de 30.000 pessetes de 1987, que diu no fa comptes pagar. El finlandès sembla que se’n fot del sant, de la festa i de tot plegat perquè, veient que el nivell del vi ja està baix mínims, treu de qualque amagatall quatre brins d’herba, els enforinya, camuflats amb dues polsades de tabac, dins una pipa i, sense amollar la botella, se posa a fumar-la a mitges amb el suec.

Rellegint ara aquest passatge al quadern i rememorant amb la perspectiva dels anys aquells fets, vull suposar que qualque tractat entre Suècia i Finlàndia el protegia de les ditades indiscretes de la policia sueca perquè, de no ser així, aquella pau espiritual tan fora de lloc, vist allò que havia vist amb els seus ulls -i que tanta gràcia li havia fet-, se’m fa ben mala d’entendre, llevat que la idea de tenir una experiència similar a la del seu deprimit company no li fos del tot desagradable.

Així, mentre el dematí s’estirava i el càlid sol hivernal caldejava el nostre aromatitzat cubicle, aquells dos bergants boreals s’anaren sumint en un plàcid xubec i quedaren ben adormits com dos gegants de rondalla, l’un amb la botella, ara ja buida, aferrada pel coll i l’altre amb un xigarret encès enganxat entre els dits, fins que el finès amollà a la fi la seva presa sobre el trispol i el suec deixà caure la llosca encesa quan, amb dos dits de fràgil cendre caic no caic, acabà per escalivar-li la pell.

Travessada la magra llengua de mar que agermana tots dos països i condormit també en Bernat, em vaig dedicar, orfe de son com estava, a assaborir el gèlid paisatge suec, d’un flonjo blanc omnipresent esquitxat d’ocres, beixos i verds esporàdics. Uns homes semblaven pescar sobre la immaculada planícia d’un llac congelat i vaig pensar: ara sí; ja som a terres nord.

Música funky molt bona; probablement en el Montmartre sentíssim per primera vegada The Right Thing, encara que no sabéssim res encara de Simply Red i no sospitàssim que la seguiríem escoltant durant la resta de l’any i de la dècada. 


Així m’ha passat pel cap i així ho he posat per escrit.

Si t’ha agradat, m’ho dius, i si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

Salut i que tenguis un bon dia.

Share