Disponible en: Spanish

Share

N’Àngel ens ha deixat i, ara que no hi és, vull recordar com el vaig conèixer, com ens va arribar a na Carme i a mi i qualcunes fetes de l’únic any que vaig gaudir d’ell, abans de quedar baldat.

Tres pams tibats de cadena lligaven el coll de l’animal a l’entreforc d’un ametler. Tota la seva llargària no li bastava per ajeure’s en terra sense que les baules de ferro li escanyassin el coll. Així, potes tortes, costelles marcades, cara poruga, el vaig veure per primer pic, l’hivern de 2008, a la foto que n’Ana Aranda, aleshores vicepresidenta de Baldea, li va fer a través de la reixeta  que tancava el trast.

Un plat buit en terra era tot l’atrezzo de l’escena. Ni una ribella amb aigua ni un trist bidó on aixoplugar-s’hi. Dues companyes de captiveri, escampades per la finca amb la mateixa sort que ell, tenien, elles sí, el privilegi de poder tombar-se en terra. Un poni i quatre cavalls, dos sempre tancats dins un petit estable, completaven el repartiment d’aquell thriller carcerari, que fregava, si no superava ja, deien els veïnats, l’any de rodatge.

Descendent del déu Anubis, pertànyer a la raça més ancestral de la Mediterrània no suposa, per a un ca eivissenc, cap privilegi, en una terra on els caçadors confinen els seus companys d’armes dins caneres fora de temporada. En Sort i les seves germanes d’infortuni, na Llum i na Liberty, així els va batiar n’Ana, eren cans eivissencs i jo vaig ser el president de Baldea que va redactar i presentar la pertinent denúncia  que els va alliberar d’aquell patiment.

Les cusses foren bones de col·locar, però a en Sort només li sortien noviis d’escopeta i cartutxera i no ens resignàvem a no donar-li un futur més d’acord amb el seu nom. Mentre no sortia res millor, va quedar en una casa d’acollida. El vaig conèixer aquell estiu, durant una festa al Festival Park a benefici d’una protectora. Unes models desfilaven acompanyades cada una d’un ca per adoptar. En Sort va ser un d’ells, però tampoc aquell dia tengué sort.

Va estar molt tranquil, tot i el trui de la festa, i va ser especialment amable amb mi. Me va agradar especular amb la idea que, de qualque manera misteriosa, mitjançant algun dels sentits que hem perdut o no sabem emprar els animals humans, aquell ca magre, llarg i malgirbat, sospitava que jo havia tengut cosa a veure amb el seu alliberament.

A la darreria de l’any, a ca nostra, sa Nena i n’Ombra ens havien deixat. Tot i la dolça companyia de na Clara, que ens havia trobat i adoptat un any abans a les muntanyes de Puigpunyent, en Bru havia romàs molt trist. A en Bru ens l’havien deixat caure al jardí de ca na Carme, a Son Ramonell, vuit anys enrere essent un quissó, i s’havia fet gran i gros amb aquelles dues mares.

El dia de cap d’any de 2009, vàrem decidir omplir el buit deixat per les cusses amb aquell malaurat ca, però no ens convencia el nom. Un parell de dies més tard, en Sort sortia de la casa d’acollida i, fet un sac d’ossos, afamagat i descompost de ventre, n’Àngel entrava a ca nostra. En Bru, però, molt tocat d’artrosi al colze, no estava per a jocs i n’Àngel tenia més gana que no juguera. Gana i nirvis. L’animal, avesat als espais oberts, no sabia on fer l’ou dins una planta baixa i no s’estava aturat. Sort de na Clara, que ens el tenia entretengut i consolava de tant en tant en Bru d’haver d’aguantar tot lo dia aquell gambirot.

Ben aviat, n’Àngel va trobar la vocació: lladre de vitualles i saquejador del poal del fems. No podíem deixar res a la vista un segon, ni que fossin verdures crues. En una aclucada d’ulls ens ho havia pres de davant els nassos i ho estrenyia fort perquè no li poguéssim obrir la boca. Els minuts previs a cada sopar eren per a n’Àngel un patir i un no viure. Salivava com un penitent convidat a una bacanal mentre na Carme feia bullir l’olla plena de carcasses de pollastre. Les baves li degotaven de les comissures dels morros com a caramelles mentre fixava la mirada en les volutes de vapor que aromatitzaven la cuina.

Per Sant Antoni ja havia engreixat una mica i el presentàrem en societat a les beneïdes.

—Com així està tan magre?

—Maagre?! L’hauries d’haver vist fa dues setmanes.

Un dia, el vàrem voler mostrar a la gent de Baldea. Aprofitàrem que després d’una junta fèiem una petita festa per als amics i socis de les protectores. Aleshores, empràvem el local de l’escola d’Animalots com a sala de juntes. Quan na Carme va obrir la porta i va comparèixer n’Àngel, no va tenir temps (na Carme) de dir bon vespre que ja el teníem de grapes damunt la taula dels cocarrois.

Els passejos de n’Àngel també foren cèlebres. Vivíem a Son Peretó, entre la Vileta i Son Rapinya. Cada vespre, embarcàvem la tropa dins la furgoneta i la desembarcàvem a prop del golf de Son Quint. Ens solíem arreplegar un grapat de persones i una dotzena i busques de cans a un green a mig fer. Per arribar-hi havíem de fer una voltera grossa per salvar un desnivell. El primer dia que hi duguérem n’Àngel, a l’hora de tornar, va trobar que era un doi fer tanta volta, que ja era hora de sopar. Va partir en sentit contrari, no vàrem ser a temps d’agafar-lo i s’enforinyà dins el pinar. En arribar al cotxe, n’Àngel esperava amb cara de dir “què heu fet, tanta estona?” Havia adreçat camp a través i havia anat directe al cotxe com si hagués vengut amb GPS de sèrie.

Aviat va trobar que allò de córrer amb tanta canada no anava amb ell. De camí al green va descobrir un redol que encara no havien sembrat de gespa. Un petit ecosistema d’herbeis diversos, típic de contrades on les excavadores han fet malbé la vegetació centenària. Un petit univers infestat de rates i ratolins. N’Àngel va trobar més divertit jugar amb ells que amb els altres cans. Vàrem batiar aquell santuari com a sa disco.

Cada vespre hi deixàvem el nostre adolescent i el passàvem a recollir de tornada cap a cases. El veiem d’enfora, cap cot, orelles dretes, concentrat escoltant la garriga a l’aguait dels seus petits residents. De vegades el vèiem alzinar-se sobre dues potes i observar/escoltar el trispol polsegós de sa disco des de alt de la seva alçada per, de sobte, saltar sobre qualque presa, real o imaginària.

En veure’l, el cridàvem. Creus que venia? Ni ens mirava. Seguia a la seva com qui sent ploure. I venga cridar Àngel i venga xiular na Carme i jo, fins que un dels dos (normalment jo, que havia tengut la genial idea d’adoptar-lo) l’anava a cercar. La primera vegada, el vaig agafar per sorpresa, però mai més. Em sentia atracar-me i, sense mirar-me, m’esquivava mantenint la mirada en terra. I venga fer voltes com a una baldufa darrera n’Àngel, fins que qualque ratolí o escarabat copsava la seva atenció i jo ho aprofitava per agafar-lo.

Fins que un vespre, nit tancada, n’Àngel no va ser a sa disco a l’hora d’anar a sopar. El cridàrem i el cercàrem fins que decidírem tornar amb l’esperança que ja fos al cotxe. No hi era. Amb el cor encongit, tornàrem a ca nostra. Mentre na Carme donava el sopar a la resta (la tropa havia augmentat fins a la mitja dotzena), jo vaig tornar cap al golf amb la por que l’haguessin atropellat mentre tornava a cases i de trobar-me’l estès en mig de la carretera. Encara no coneixíem el seu instint de supervivència i, amb la cara d’innocent que passejava, en desconfiàvem. M’esperava just on havíem aparcat abans el cotxe.

L’adolescent se’ns havia tornat un bala perduda. Li va agafar el gust a l’aventura i va prendre el vici de fer tard. Cada vegada més tard. El duiem fermat un parell de dies, però, en quant l’amollàvem per veure què passava, tornava partir. Almanco ja no patíem. Sabíem que no intentaria tornar a ca nostra. N’Àngel tenia molt clar el punt de trobada: no tant, però, l’hora. M’ho vaig prendre amb calma. Els dies que el nin no compareixia, tornàvem, na Carme donava sopars i jo me n’anava, amb un sandvitx i una beguda a esperar que el senyor se dignàs a tornar. Sopava, m’acomodava, posava música i esperava. Les dues?, les tres?, prop de les quatre? Era impredictible. M’hauria agradat posar-li un xip de seguiment amb un programa d’aquests que dibuixen sobre un mapa la ruta seguida per saber quines altres discos freqüentava n’Àngel nostro. En tombar la tardor i arribar el fred, li va fugir la curolla. Se sopava més calentet a ca nostre que pel món.

Però on els instints d’orientació i de supervivència de n’Àngel es mostraren més evidents va ser a Puigpunyent. No importava com d’enfora ens féssim de ca nostra. Si no era devora el cotxe en arribar-hi nosaltres,  el deixàvem que tornàs pel seu compte i sempre va trobar el camí.

Malauradament, a mi em va passar això que em va passar i m’he perdut els darreres deu anys de n’Àngel. Sé, però, que amb na Carme, ha viscut una vida feliç, còmoda, tranquil·la i plena de passejos a lloure per moltes garrigues diferents: Son Quint, Puigpunyent, Sa Indioteria, Felanitx, Algaida, Sencelles…

Ha estat un ca independent, aventurer, però tranquil i bon al·lot com ell tot sol. Ha caminat fins que els seus tretze anys i busques li han dit prou i ha mort un 24 d’agost al seu llit, acompanyat de na Carme, tres cusses, dos cans, dos moixos i dels meus pensaments.

No n’hi haurà cap d’altre com ell. Descansa en pau, Àngel.

Share