Disponible en: Spanish

Share

Vaig escriure aquest conte entre maig i juny de 2019, com a treball de classe, gairebé acabant el primer curs de Narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El tema era lliure. Em vaig inspirar en unes persones i en un fet que vaig conèixer durant la meva estància a Sant Joan de Déu, entre Nadal de 2010 i abril de 2013. Dos anys i mig donen per a moltes històries i sempre havia pensat que un dia contaria aquesta.

Amb una mica de experiència pròpia i una altra mica de ficció, vaig engirgolar aquest relat al qual vaig voler donar un toc de ritme i un altre d’intriga. Incomptables revisions després, aquí tens la versió (de moment) definitiva.


 

Deu a u, i el ca no compta

—Deu a u, i es ca no compta —diu en Toni mentre na Júlia s’asseu al banc del passeig mirant la mar. El recompte ha començat vint minuts abans, quan tots dos han sortit de l’habitació i han topat amb n’Ester, la infermera, que ha dit:

—Hola Júlia! —U a zero.

Com cada dijous, na Júlia ha vengut a cercar-lo a les cinc. Aquests són els millors dies. La resta els passa mirant la televisió i pensant; sobretot pensant. En Toni pensa a totes hores. Si no puc xerrar, quina altra cosa puc fer?

La cadira de rodes grinyola pel corredor de la darrera planta de l’hospital, plena de gent que va i ve o bada davant les portes mirant com ve i va la gent.

—Com estàs Júlia? —En Gori, metge. Dos.

En Toni no pot moure el cos de coll per avall. Per això na Júlia se l’en du a veure la mar. A en Toni li agrada mirar, ensumar i escoltar la mar, però li agrada molt més mirar, ensumar i escoltar na Júlia.

—Cada dia estàs més bona, Júlia. Quan quedam per…? —En Borja, zelador. Tres a zero.

La va conèixer un dia que entrà a l’habitació i digué:

—Hola. Em dic Júlia. Sóc voluntària. Vols anar a passejar?

A més de pensar, en Toni es fixa en els detalls. Avui s’ha fixat en el diari que guaita de la bossa de na Júlia. Mai l’havia vista amb un diari. De camí a l’ascensor, n’Aina, auxiliar d’infermeria, els atura, li pessiga la galta i diu amb aquella veueta amb què algunes dones xerren als infants i als cans:

—Coseta guaapa! Vigila bé aquest bergant, Júlia. Que no se’n vagi amb cap estrangera. —Quatre a u.

En Toni té quaranta-cinc anys, el cos consumit i la cara demacrada per una malaltia degenerativa. D’ell se’n pot dir qualsevol cosa llevat de “coseta guapa” i és improbable que se’n vagi amb cap estrangera. Li rebenta que, pel fet de dur bolquer i no parlar, el tractin com un infant d’uè. Tampoc li agrada que parlin així als cans. En realitat sí que parla, en Toni, però amb les dents estretes. La paràlisi no li permet obrir el barram. Per més que s’esforça a confegir paraules, només l’entenen na Júlia i na Núria, la seva logopeda.

—Júlia! Hem de parlar del pacient de la dos-cents quatre. —Na Mar, fisioterapeuta. Cinc a u.

Na Júlia també és fisioterapeuta de l’hospital. Treballa els dematins i els horabaixes fa de voluntària. És molt jove i en Toni sap que tard o prest partirà, com tantes altres, però confia que no ho faci abans que ell no sigui mort.

Tot i saber que li queda poc temps —dies?, mesos?— en Toni es preocupa pels problemes del món i en pensa solucions. Solucions senzilles que, si tothom les posava en pràctica, guaririen el món de tots els mals. En té una per a cada cas, tot i que, diu, hi ha un únic problema global. En Toni no té cura però està convençut que el món sí que en té. És d’això que parla amb na Júlia. Ella li posa emperons als raonaments i mira de trobar-hi esquerdes. En Toni, dues passes per davant, sempre té la resposta o diu que s’ho pensarà i enceta la conversa del dijous següent amb la solució al problema en qüestió.

S’obri la porta de l’ascensor i en surten sis persones. Quatre d’elles saluden na Júlia. En Toni gesticula amb els llavis i, escopint unes gotes de saliva, emet un so gutural —nou a u—que tan sols na Júlia entén i correspon amb un somriure sorneguer.

Tancant portas. Asçansor baixant. —diu una veu metàl·lica amb accent de Barcelona.

L’ascensor s’atura.

Tarcera planta. Ubrint portas.

Entra na Núria.

Tancant portas. Asçansor baixant.

—Què?, Toni? Has d’arreglar una mica el món avui? Pensa a alenar amb sa panxa i no premis es coll. Vigilaràs que no se cansi, Júlia?

En Toni detecta una mirada de complicitat entre les dues companyes. És cosa meva o just abans na Núria ha deixat caure la ullada sobre el diari? En Toni és molt suspicaç i n’és conscient; però també sap que de vegades veu misteris on no n’hi ha.

Planta baixa. Ubrint portas.

Surten. N’Eloi, el psicòleg, saluda na Núria i na Júlia. En Toni compta mentalment, per no haver d’explicar el seu joc a na Núria, un punt a favor de na Júlia. S’acomiaden i enfilen el camí de sortida. Ja falta poc per dedicar una estona a arreglar el món. En Toni sap que les seves solucions moriran amb ell. Li hauria agradat ser articulista per poder pregonar-les, però aquesta és una de tantes frustracions que es consumiran quan l’incinerin. Les portes automàtiques s’obren de bat a bat i l’aroma salí de la brisa marina alleuja els forats del nas d’en Toni de totes les ferums d’hospital acumulades.

Davallen la rosta pendent trontollant sobre el sotragat trespol de la vorera, travessen un carrer i ja són al passeig que voreja la mar de Cala Gamba. De camí cap as Carnatge, un cadell s’enfila als genolls de na Júlia. Ella s’acota, li acarona les galtes i el grata rere les orelles. Na Júlia sí que sap tractar la gent. El cussó li llepa els llavis. Ella es deixa fer. En Toni té un rampell de gelosia i valora si ha d’incloure això dins el recompte. No pot evitar pegar una ullada a l’escot de na Júlia i es ruboritza quan ella alça el cap i l’enxampa. Na Júlia fingeix indignar-se, però tot seguit somriu indulgent. Deixa anar el ca i segueix empenyent la cadira passeig avall. Arriben.

—Deu a u, i es ca no compta —diu en Toni mentre na Júlia s’asseu al banc del passeig mirant la mar.

—Fas trampes. Jo n’he comptades dues a favor teu.

—Na Núria no compta.

—Vet si compta! Onze a dos.

—Idò es ca també. Dotze a dos.

—Ha!, ha!, ha! Trampós!

A ponent, l’horabaixa no frissa; el sol gravita per damunt del Galatzó, violaci sobre un llenç de vellut blau amb tendència al rubor. Na Júlia agafa el diari i l’obri per les pàgines centrals. El fulleja endavant i endarrere. Què estrany. Avui no xerram? Què cerca? Feina? Se’n va?! Les celles d’en Toni s’arrufen per tal d’esvair l’ombra que amenaça ennigular el seu dijous. Na Júlia encreua les cames, mira solemne en Toni i llegeix en veu alta:

—Solucions senzilles a un problema global.

Els ulls d’en Toni s’esbatanen com a ressorts i s’humitegen a mesura que sent de boca de na Júlia un discurs que coneix bé. Les llàgrimes no li impedeixen, però, llegir el seu nom al peu de la carta al director que na Júlia li planta davant la cara en haver acabat.

Fi


I això ha estat tot.

Si t’ha agradat:

  1. Subscriu-te al meu butlletí.
  2. Deixa’m un comentari.
  3. Comparteix-ho per les xarxes.
  4. Llegeix

Salut i que tenguis un bon dia.

Share