Disponible en: Spanish

Share

Una de les curolles que més m’engrescaren de jove va ser el bàsquet.

Tot i haver estat mumpare jugador i entrenador del Patronat, a mi m’entrà tard aquesta brusca i crec que mai vaig acabar d’entendre que la cosa anava de fer passar la pilota per dins aquell rotlo de ferro. Per més que jugava, no me’n recordava mai de tirar i sempre la passava a qualcú altre perquè ho fes. Els banquets d’arreu del món són plens de jugadors d’aquesta casta. Quan comences tard, o et treus aviat les peganyes dels ulls i et desxondeixes o menges banquillo com un condemnat i acabes d’àrbitre, delegat o, pitjor encara, d’entrenador. Així em va anar a mi.

Sant Agustí cadet 77-78. Drets: Chema, Toni Comas, Jaume Quetglas, Juan Miguel Alba, Amado Gallego, Toni Socias. Acotats: Pep Ferrer, Pere Frau, Luengo, Rafel Jaume (jo), Toni Baeza.

Em vaig iniciar en aquesta espècie de secta jugant la lliga escolar amb el Sant Agustí cadet l’any 77, tot i que he de dir que era un Sant Agustí molt sui generis o, perquè m’entenguis, de pati de col·legi… de capellans, per ser més exactes. De la penya que veus a la foto, tenc per mi que només el número 4, en Pere Frau, havia fet minibàsquet i era capaç de pujar la bolla amb garanties. Un parell d’anys abans, un frare que li deien Carreño, més mal-lletat que un iogurt caducat, havia començat a fer botar balons als  escolars, desbaratant, els caps de setmana, la pau conventual dels capellans. No el cerquis a la foto, en Carreño; l’entrenador que ens sofria a nosaltres era un frare d’aquells setanters tan moderns que li deien Chema i crec que no havia vist mai una pilota de bàsquet fins que degué arribar a Mallorca.

Patronat juvenil 78-79. Drets: Lluis Bonnín, Tomeu Jaume, Joan Alemany, Toni “feo” Torrens, Javier Rámiz, Joan”llarg” Jaume, Toni “guapo” Bonet. Acotats: Pepe (delegat), Salvador “Natxo” Pons, Javier Gómez, Pep March, Rafel Jaume (jo), Raimond “Mundo” Jaume, i el nostre capità Alberto Gamisans.

La meva història com a jugador agustí va ser curta. A l’any següent vaig fitxar pels juvenils del Patronat. Bé!, si he de dir la veritat, en Tomeu, el meu germà, hi va fitxar; jo hi vaig entrar de rebot. Diguem que ens agafaren tots dos dins el mateix paquet. Aquell any vaig saber què es sent essent campió de Balears sense alçar el cul del banquet més que quan la diferència de punts era tan grossa que els titulars s’avorrien de ficar-ne una rere l’altra i s’estimaven més seure i fer quatre rialles. Això de les rotacions llavors no s’estilava. Els millors records, com si no?, els viatges a Eivissa, on guanyàrem el campionat de Balears, i a Barcelona, on jugàrem 2 campionats de sector i els perdérem, com solia ser habitual, tocant-nos, com ens tocaven sempre, els campions de la lliga catalana.

Practicant exercicis de relaxació -no hi havia encara mindfullness- abans d’un partit al “hall”de l’hotel. Eivissa 1979.

L’any següent vaig repetir. Tot i la meva habilitat per perdre balons, el nostre entrenador, en Joan Alemany, va trobar que encara en podria treure qualque cosa de mi, però jo seguia sense mirar l’aro. Pilota que rebia, pilota que passava o me prenien de les mans. Un desastre. Però tornàrem guanyar i tornàrem viatjar a Barcelona, aquesta vegada, juntament amb els juniors. Férem una bona cotxada i un bon grapat de rialles. Era 1980; el mateix any del meu viatge d’estudis a Londres, que ja et vaig contar en una altra plana d’aquest quadern.

Celebrant la victòria al campionat de Balears 78-79 a Eivissa.

La memòria em fa cadúfols i tenc els records d’aquell temps una mica rovellats; tan sols un manat de fotos velles escanejades i un grapat d’imatges confuses estorjades al disc dur del cervell: la dolçor de les pastilles de Glucosport que ens donaven per recuperar-nos dels partits -tot i no haver jugat ni un punyetero minut-; l’inevitable i perpetu aroma de Réflex, amb què ens flitàvem com si fos desodorant per ronyonades, cames i braços, tant si ens feien mal com si no; les cançons de The Yes Album i Aqualung, que no em cansava d’escoltar a ca meva i no deixaven de resonar-me dins el cap -encara no hi havia walkmans-; l’estampa d’en Natxo, rient i gemegant de mal a la vegada, per un atac de rampa als bessons mentre dinàvem després d’un partit, passat en braços per damunt la taula del restaurant on celebràvem la victòria -i la cara d’emprenyo de l’amo-; les incomptables fintes a càmera lenta d’en Javier Gómez, que enganyaven i feien volar el defensor més impassible; l’enyorada pudor del metro de Barcelona, que vaig ensumar per primer pic carregant l’enorme bossa negra d’esport amb el logo groc de Kollflex;

Juvenils, juniors i acompanyants al campionat de sector 79-80 a Barcelona.

la cinta transportadora d’equipatges de l’aeroport traginant tota una teringa d’aquelles mítiques bosses; les collonades que amollava compulsivament en Joan es llarg, que ens feien esclatar de rialles; la visita al parc d’atraccions de Montjuic, on coincidírem un grapat de jugadors dins una sala inclinada i fosca que et feia perdre l’equilibri; el darrer partit del torneig de sector del meu segon any, que l’acabàrem jugant els 5 reserves: Bernat, Jaume, Koldo, Toni Quetglas i jo -figura’t!- de base, intentant pujar la bolla, amb els titulars eliminats, l’equip contrari pressionant, i que perdérem de pallissa…

Podria seguir fins demà, però no voldria que la meva nostàlgia t’avorrís i deixassis de llegir-me. Si vares ser a qualcun d’aquells viatges, segurament els recordaràs millor o d’una altra manera. Els bons records són personals però no intransferibles. Si vols compartir els teus, ho pots fer deixant un comentari aquí davall.

No vull deixar de contar-te però, la meva única proesa com a jugador. Si m’he tirat damunt tanta merda, també és just que em doni ara una ditada de mel. Si et fa vessa o t’ha sortit de cop qualque feina urgent, estàs disculpat de llegir-ho; tampoc no et perdràs gran cosa.

Era la primeria de l’any 80. Jo escoltava aleshores -cosa rara en mi- un àlbum acabat de sortir a finals del 79: Stevie Wonder’s Journey Through “The Secret Life of Plants” l’esplèndida -si li lleves la insuportable Race Babbling i qualcunes peces ètniques i ambientals- banda sonora de Stevie Wonder per al documental La Vida Secreta de les Plantes. Cosa rara, dic, perquè jo era més de rock i no solia escoltar música tan “comercial” i romàntica, però aquest disc em va enganxar. Mesclava els més moderns sons samplejats amb l’estil més jazzístic del mestre cec qui, a més dels teclats i l’harmònica, tocava la bateria i brodava el contrabaix -si t’agrada aquest instrument no et perdis Same Old StoryCome Back as a Flower-. Si passes de cançons romàntiques, pots anar directament a A Seed’s a Star/Tree Medley; si vols evitar els temes més feixucs, pots escoltar la meva selecció. Si no t’agrada en Stevie, passa del disc i segueix llegint la meva batalleta.

Era el partit de tornada, dins ca nostra, contra la Salle de Palma, el nostre màxim rival. Per quedar primers, els havíem de guanyar de 7, si no vaig errat, i, com sol passar als partits èpics, o així almanco es solen contar, de 7 guanyàrem. Com era d’esperar, jo fregava el cul pel pedrís pintat de marró fosc que fèiem servir de banquillo, passant pena de veure que aquell any em quedaria sense viatjar. La Salle no es deixava torçar el braç. En Pep s’inquero, un aler pivot que n’era el millor jugador, estava que se sortia; tot li entrava. Jo ho mirava del banquet estant i les darreres que duia eren que aquell dia jugaria.

Faltant 10 minuts per al final i estant la cosa ajustada, per mor de la 5ª falta d’un dels titulars -crec que d’en Xisco Jordi, el nostre pivot més alt-, em crida en Joan, l’entrenador, per dir-me -no sé què devia haver pres aquell dia; jo el tenia per una persona sana i tenc per mi que no fumava- que surti per defensar en Pep s’inquero. Aquell tio me passava de mig pam i en feia dos com jo d’amplada! Però jo era el pitjor aler ofensiu de l’equip i això volia dir, com sap tothom, que havia de ser per força el millor defensor; o així ho va pensar en Joan. La majoria de gent ho veia d’una altra manera: Aquest?! Caaa!!! Aquest només serveix per defensar!

Fos o no fos el millor defensor, allà me tens en Rafel davant d’aquell ca de bou -dit, si m’estàs llegint, Pep, amb tot el respecte- que, a falta de 10 minuts duia 30 punts anotats; a punt per minut, vaja! Just sortir, em va tocar fer un salt entre dos amb ell. Em vaig flexionar tant com vaig poder per mirar de botar tan amunt com pogués i ell em dedicà una mirada de dalt a baix amb una rialleta de condescendència, com qui diu: a on vas tan decidit, mosquit? Pots pensar que no vaig ni arribar a tocar la bolla.

Posant per a la posteritat, a punt per al combat -sobre tot en Natxo-. Eivissa, temporada 78-79.

Me vaig aferrar a aquell manat de braons com si ell fos una somera i jo una mosca collonera. Tirar, va seguir tirant, però, com que fer-li un tap era cosa de ciència ficció, no li vaig picar una sola finta i, cada pic que tirava, m’hi tenia a mi davant, ben aferrat per no deixar-li fer-ho a gust; estirat tan llarg com era per tal de tapar-li la vista amb les dues mans. Record que en Pep tirava amb una tècnica poc ortodoxa: estirava els braços cap a davant en lloc d’alçar-los per bombejar el baló, de manera que, a cada tir seu, amb les puntes dels meus dits li tocava la mà llançadora quan feia el cop de canell. Això l’emprenyava i cada vegada demanava falta a l’àrbitre. Però no ho era: jo estava més dret que una verga de bou i era ell qui estirava la mà quan tirava, envaint el meu espai.

No sé si va ser per mor meu o voluntat dels déus de l’Olimp, com a càstig per haver-se escollonat de mi, però no va fer més que 1 punt de tir lliure durant aquells gloriosos 10 minuts i la falta personal no li vaig fer jo, tot i que va ser culpa meva. En una d’aquelles, no hi vaig ser a temps d’evitar que m’entràs per la línia de tirs lliures; el meu bon amic i company de classe a Sant Agustí, en Pedro Servera, el nostre millor pivot, em va fer l’ajuda i, volent fer-li un tap, li va fer falta. Record el paquetarro que em va fotre en Pedro, l’única vegada que deixava a lloure la meva presa.

Patronat juvenil 79-80. Drets: Jordi Amengual (preparador físic), Pablo Pérez, Pedro Servera, Bernat Oliver, Jaume Palmer, Toni “guapo” Torrens, Xisco Jordi, Joan Alemany. Acotats: Pepe (delegat), Toni “feo” Quetglas, Salvador “Natxo” Pons, Pep March, Koldovika Miquel “Koldo” Alonso, Juan Tomás Escudero, Rafel Jaume (jo).

En acabar el partit, era costum que els qui havien jugat -i anotat- repassassin l’acta per comptar els seus punts. Jo, això, crec que no ho havia fet mai -2 o 3 punts són bons de comptar de memòria-  fins aquell dia que, tot i saber que no havia fet una sola cistella -ni tan sols havia tirat-, vaig demanar l’acta. A en Natxo, el nostre capità i màxim anotador, allò li va fer gràcia i em va demanar, amb aquella mitja rialla boca torta que solia fer, que quants n’havia ficat. Li vaig contestar que no mirava els meus punts, sinó els que havia deixat de fer en Pep s’inquero mentre jo el defensava: amb una mitja d’un punt per minut els primers 30′, els darrers 10′, amb jo davant, n’havia fet només 1; per tant n’havia deixat de fer 9; i havíem guanyat de 7.

Així ho record jo o així ho he volgut recordar tots aquests anys; però també podria haver estat d’una altra manera. La memòria de vegades ens fa reviure les coses com ens agradaria que haguessin passat. M’agradaria poder tornar veure aquella acta però, llevat que en Joan Alemany la conservi, cosa prou improbable, crec que això no podrà ser. Així que, si ningú em fa la contra, ita enim factum est (així en efecte va ser), que diria en Plini.

Quan vaig contestar-li allò a en Natxo, em va replicar amb sarcasme: “o sea, ¿que hemos ganado gracias a ti?”. No vaig contestar, però vaig mirar en Joan que, sense dir res, em va fer que sí amb el cap. Amb això em va bastar, però… punyeta! Ja ho podries haver dit també en veu alta, Joan! Per una vegada que em penjassis una medalla tampoc no hauria passat res! Supòs que va ser un càstig anticipat per totes les vegades que deixaria de premiar, durant els meus anys d’entrenador, els meus reserves. M’ho prendré així. Mea culpa.

Aquesta és la creu del bons defensors i mals atacants: no sortir mai a les estadístiques. L’any següent, en Pep s’inquero va fitxar pels juniors d’es Patronat i jo en vaig quedar fora. Com a “premi” de consolació, em varen ordenar entrenador, però això ja és una altra història i, si en tenc humor, la contaré un altre dia.

Salut! i que tenguis un bon dia.

Share