Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: Rafel Jaume.

Aquesta història és la continuació de

  1. El meu Romanç amb el Zorba
  2. Sentinelles d’una Mar Immensa
  3. Cabrera és…
  4. Cabrera a Vista de Falcó
  5. Cabrera a les Fosques
Na Maite, en Kenneth i jo, arriant la major en un dia molt més calmat que la matinada d’aquell 24 d’octubre del 99. Foto: arxiu Rafel Jaume.

La fosca és absoluta. El vent bufa amb ràbia, com no record haver-lo vist fer-ho mai. L’eixàrcia del Zorba està posseïda. Estais i obencs xiulen furiosos; vibren amb la tempesta com les cordes d’un gegantí instrument musical. Les drisses martellegen colèriques els pals d’alumini amb estrident escandalera. El generador eòlic, a dalt del pal de mitjana, se suma a la festa amb un feréstec udol llunyà. Tot el veler sembla una sinistra orquestra simfònica afinant abans d’un concert, com el fúnebre preludi d’una estrident missa de rèquiem. Malgrat el cobro que li ofereix pel sud-oest na Picamosques, el cim més alt de l’illa, el fort temporal de llebeig sacseja les aigües del port de Cabrera transformant-lo en una violenta muntanya russa.

El vaixell-escola de Greenpeace, amb tot el drap arriat, balla frenèticament de babord a estribord i de proa a popa. Sobre coberta, enfundats en gruixats trajes d’aigua, tan sols en Kenneth al pont i na Maite i jo a proa, subjectes mitjançant arnesos a les línies de vida. Navegam a motor i rebem el vent de cenyida amurats a estribord. Es fa difícil mantenir l’equilibri i sembla impossible trobar cap de les 50 boies que hauria d’haver al port; com si la mar se les hagués engolides totes. Finalment, n’albiram una enfonsant-se i sorgint agònicament de l’aigua a mercè de les onades, com un nàufrag qui s’ofega. La maniobra seria senzilla en un dia normal, però no amb ratxes de 40 nusos.

Mentre na Maite, més experta, indica per senyes a en Kenneth el rumb a seguir, jo, amb braços més llargs, me dispòs a pescar el boiarí amb el bitxero. Cada cop que sembla al meu abast, un cop de vent ens desvia de la deriva correcte i el deixam enrere o el passam per la quilla abans de poder enganxar-lo. Aqueix diabòlic surador de plàstic descolorit sembla tenir vida pròpia i un esperit de conservació que ja voldrien tenir moltes criatures marines. Després d’un grapat de viratges i més intents dels previstos, aconseguesc fer-me amb la meva presa. Tan aviat com puc, hiss el boiarí i agaf l’amarra que penja d’ell; l’aferr amb força per la gassa i cobr d’ella amb totes les meves forces -que no són moltes, tot s’ha de dir-. El guardacaps d’acer em gela els dits.

Amb na Maite i en Kenneth, havent acabat les feines. Foto: arxiu Rafel Jaume.

Na Maite me pren el bitxero de les mans i m’atraca el cap de l’amarra que ha fermat a la bita d’estribord. Un instant abans de poder passar-lo per dins la gassa, una ràfega de vent ens allunya violentament de la boia. La tensió de l’amarra a punt està d’arrossegar-me per la borda. No vull amollar-la i, en un inútil intent de vèncer amb els meus magres braons la fúria desenfrenada dels elements, mantenc ferm la presa fins que una nova ratxa augmenta encara més la tensió i l’amarra surt disparada cap a la foscor alhora que sent una forta punyida al meu índex esquerre. No sé com, m’he engrunat el dit. Una bon parell d’intents més tard -15 en total- aconseguim completar la maniobra. El Zorba està amarrat i el meu dit inflat i bategant com una ximbomba.

Això s’esdevenia la matinada del 24 d’octubre de 1999. Durant tota aquella setmana, no vaig poder tocar la guitarra i vaig estar una bona temporada sense fer-ho. El meu dit no va tornar ser mai el mateix i mai vaig tornar fer bé la celleta. El Zorba m’havia tornat tres anys i mig abans el plaer de tocar per als amics i el Zorba trencava en un instant la meva mediocre carrera de joglar de cap de setmana. En arribar a Palma, em diagnosticaren una fissura a la darrera falange de l’índex esquerre; poca cosa, però mai més vaig poder tornar estirar-lo del tot. Curiosament, però, va ser el primer dit que aconseguiria moure l’any 2010, quan, immòbil al llit de l’Institut Guttmann, esperava una miraculosa curació que no va arribar mai. Diuen que les velles ferides tenen memòria. Tot i tenir ara el costat esquerre insensible i les extremitats totalment enrampades, avui, recordant aquella feta, torn sentir al dit la punyida que m’ha acompanyat des d’aquell dia.

La matinada del 27 de març de 1996, el port de Cabrera tenia un aspecte ben diferent. Havia dormit com un infant i acabat prest la són. Un feix de llum entrava tènuement per l’ull de bou del meu camarot tenyint d’or l’univers de busques de pols que suraven ingràvides, suspeses de la penombra de l’estança. Ronsejant a l càlid abric del meu sac de dormir, observava aquell caos aparent. A diferència de l’ordenat firmament que m’havia captivat la nit passada, les minúscules partícules es movien lenta però implacablement, sense topar unes amb altres, com si una força arcana dirigís les seves trajectòries. En realitat, vaig pensar, no hi ha tanta diferència entre els dos universos… Els astres també es mouen sense col·lidir… o som nosaltres que ens movem?… Tot està en moviment o hi ha qualque cos immòbil al cosmos?… La pols es mou aleatòriament o segueix qualque pla predefinit?… Què pu…nye-tes fas, Rafel?!, filosofant sobre les sinergies que determinen el destí de les busques de pols, mentre allà defora… t’està esperant Cabrera?!

L’aurora ens deixava com a penyora un cel espectacular cobert d’una teulada de cotó. Foto: arxiu Kenneth Perdigón. 

En dos minuts era a coberta contemplant com s’alçava el sol per darrera els turons que clouen el port per orient. L’aurora ens deixava com a penyora un cel espectacular cobert d’una teulada de cotó. Els niguls feien els honors al sol deixant-li una retxillera per on somriure xalest. Ell, agraït, els pintava els faldons de mandarina.

Unes horetes més tard, al moll, coneixíem el batle de Cabrera. Així en deien d’en Joan, el pagès. També deien d’ell que comandava més que el capità general. En Joan, la seva dona, na Maria, i les seves dues filles eren els únics residents civils de l’illa. Ell era, a més a més, el patró del Tres hermanos, l’única barca de pesca amb amarratge propi al port de Cabrera i una de les poques amb llicència per pescar en aigües del parc. Aquestes llicències no es poden traspassar als hereus, sinó que són inherents a cada embarcació. Per això, les poques barques autoritzades són objecte de freqüents restauracions a mans dels mestres d’aixa per tal de mantenir-ne el dret. I això em du a plantejar-me la Paradoxa de Teseu, explicada així per en Bernat Oliver al seu llibre Una història de la nàutica a Mallorca:

La Paradoxa de Teseu, molt ben plantejada per Plutarc i abans que ell debatuda per altres filòsofs com Heràclit, Sòcrates o Plató ja tractava la qüestió de si un objecte al qual han substituït les seves parts continua essent el mateix objecte. La paradoxa feia referència al vaixell de Teseu que va ser reconstruït al llarg dels segles a mesura que la fusta s’anava podrint i trencant fins que va arribar un punt en què es van plantejar en quin moment havia deixat de ser l’original i en quin moment havia començat a ser una altra cosa.”

No vull amb això, ni prop fer-hi, posar en dubte l’autenticitat del Tres hermanos i li desig a l’actual patró, el net d’en Joan, que el conservi per molts d’anys; tan sols he volgut redimir-me de les meves filosofades barateres sobre la ingravidesa de la pols, amb una pinzellada de filosofia de la de bon de veres.

El mirall de popa del Zorba. Foto: Rafel Jaume.

Havia refrescat i l’oratge deixondia l’esperit. Començàrem la suau ascensió cap al nord de l’illa, acompanyats a estones per una petita cohort de sol·licites sargantanes, disposats a fer net de deixalles humanes una de les belles cales que suporten cada hivern els embats del mestral, la tramuntana i el gregal. Caminàvem entre herbes i matolls. Confés que aleshores jo era un perfecte analfabet en botànica. El meu interès per la natura es limitava als animals i, com la majoria d’ecologistes aficionats, d’entre ells preferia els amistosos cetacis a la resta de les criatures de Darwin. Per això, on hi havia estepes, albades, romanins, mates, ullastres, olivelles, savines, lletreres, llampúdols, aladerns o arboceres, per no allargar-me massa, jo tan sols hi veia herbes i matolls. Dos anys més tard, aprendria a estimar aquells fràgils essers inerts, a conèixer-los pels seus noms i a evitar trepitjar els individus més tendres, com a voluntari reforestador de la Trapa.

Passàrem el dematí vinclant l’espinada i maleint la nostra espècie, de veure les coses tan absurdes que som capaços de llençar a la mar. Entre les lògiques restes de xarxes, boies i altres estris nàutics perduts accidentalment i els inevitables coàguls de morques o vernis (no vernís), com dèiem un temps a Mallorca al xapapote, hi trobàrem bidons, botelles, brics, llaunes, anelles de llaunes, llosques, compreses i caramulls de bastonets per furgar-se les oïdes, entre moltes altres andròmines de les que qualcuns sàpiens deuen pensar que la mar se’n nodreix. No poguérem deixar la platja tan neta com hauríem desitjat, perquè era impossible i per mor d’un enorme plasticot enterrat dins l’arena que ens va tenir enfeinats per una bona estona. Ho separàrem, ho pesàrem i ho deixàrem tot arraconat dins bosses perquè un vehicle del parc vengués més tard a endur-s’ho.

Tornàrem al Zorba, dinàrem i, quan el pinxe va estar llest de feines i tots haguérem paït les excelses menjues de n’Elsa, regressàrem a terra per a una tasca més plaent i no tan feixuga: visitar el museu. De camí, ens desviàrem per un caminoi que s’endinsava dins un pinar; havíem de visitar abans el monument als francesos. Ningú comprenia molt bé quin interès podia tenir allò i molt manco quan vérem el lleig obelisc en qüestió, protegit per una reixa de ferro i decorat per un ramell de crisantems de plàstic i un altre parell més de flors musties. La història que ens contà el nostre guia ens ho va fer entendre i ens deixà bocabadats. En poques paraules, els mallorquins tenim l’honor d’haver albergat a l’ala sud de ca nostra el primer camp de concentració de la història moderna d’Europa.

Més de 9.000 soldats de l’exercit de Napoleó foren confinats a Cabrera l’any 1809 per les Corts de Cadis després de la batalla de Bailèn, en condicions infrahumanes. Només 3.600 tornaren a França cinc anys més tard. Intentar explicar aquí tot l’horror que hi patiren aquells homes en poques paraules em semblaria de mal gust i un insult a la seva memòria; fer-ne una descripció més minuciosa m’allunyaria massa de l’objectiu del meu relat. Qualcuns dels supervivents deixaren per escrit les seves malvivències, però ben poc se n’ha parlat d’aquests fets al sud dels Pirineus durant els darrers 200 anys. Els pobles solen fer gala de les seves glòries als seus llibres d’història mentre n’amaguen les misèries davall la catifa.

El Zorba al port de Cabrera. Foto: arxiu Kenneth Perdigón.

En contrast a aquesta taca negra a la nostra història, el museu, allotjat a l’antic celler inacabat de la família Feliu, destina amb un gust exquisit cada una de les seves tres plantes al patrimoni històric, etnològic i natural de l’illa. Pedra, fusta i vidre conformen un espai acollidor que convida a romandre-hi una bona estona i a oblidar per un moment les desventures dels infortunats francesos.

El capvespre s’esvaïa per ponent i una sensació de buidor a l’estómac ens deia que era hora de tornar a bord. Havent sopat, més estrelles, xerrades i cançons, però no tantes com la nit passada. La jornada havia estat salada i el jaç ens reclamava. L’endemà navegaríem cap al nord, rumb al far de Capdepera, el primer dels mallorquins en saludar el sol cada matinada.

CONTINUA LLEGINT

Una Troballa Funesta

L’embat jugava dolçament amb les ones, les donava forma, les arrodonia, les feia totes semblants però peculiars alhora, sense permetre que cap d’elles gosàs rivalitzar amb les demés…

Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius; i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

 

Share