Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: el Zorba navegant a tot drap en aigües de Cabrera.
Arxiu de Kenneth Perdigón.

 

… la lluenta llinda envernissada de fusta de sapel·li, que contrastava amb la petita sanefa d’avet encolada en ella… Foto: Rafel Jaume.

En Xurxo acotà el cap a fi de no topar amb la lluenta llinda envernissada de fusta de sapel·li, que contrastava amb la petita sanefa d’avet encolada sobre ella, d’un to més groguenc i esmorteït que la resta del bastiment, on es llegia, mutilada en la seva inicial, la paraula Greenpeace. Així, mostrant-nos la rossa i descambuixada cabellera, va emergir a coberta pujant l’empinada escaleta del tambutxo, amb la lleugeresa dels qui han romàs més de mitja vida embarcats i amb la vitalitat d’aquells per als que cada nou dia presagia una aventura. Descalç i en banyador, lluïa sense cap casta de vanitat un tors fibrós i colrat i uns ulls clars, àvids de començar la jornada, com si allò fos el més ambiciós repte que mai de la vida hagués gosat proposar-se, amb un capfico dins el mirall de les nítides i calmes aigües de la platja de s’Alga.

Tan sols en petit comité i sense prèvia demanda se li amollava la llengua. Foto: Rafel Jaume.

Res més lluny d’això, l’expert llop de mar tenia moltes històries per contar; però no ho feia mai a petició del seu ocasional auditori ni per bravejar del seu atapeït currículum. Quan qualcú li deia: “¡Venga, Xurxo! Cuéntanos lo de aquella vez que…“, ell semblava empegueir-se i posava qualsevol excusa per no fer-ho. Tan sols en petit comité i sense prèvia demanda se li amollava la llengua. Llavors, la seva generositat no tenia aturall i explicava amb tota casta de detalls i amb una gràcia exquisida les seves peripècies pels mars, rius i oceans d’arreu del món.

El sol s’acabava d’alçar per darrera la fina franja de sistema dunar que comunica l’agrest illot de s’Espalmador amb Formentera. La tènue rosada que mullava la coberta començava a esvair-se i els tripulants més matiners ens aposentàvem sobre els bancs de fusta humida. Una de les passatgeres, que, per mor dels petits i rosats grumers que infestaven per dotzenes la superfície de l’amplia dàrsena natural, ja s’havia tret del cap la idea d’un bany de mar i es conformava amb un de sol naixent, en veure-li les intencions, el volgué prevenir: “¡Cuidado Xurxo; hay medusas!”.

Allò, lluny de desanimar el brau patró del vaixell, va semblar donar-li ales. Donant a entendre que atribuïa l’advertència a l’exagerat zel d’una voluntària ecologista vers el benestar d’aquelles molestes criatures i no, com havíem entès tots, al propòsit d’evitar-li a ell una dolorosa experiència, trotà, com un infant el primer dia de vacances, directe a la borda de babord i, sortejant el guardamà, es llançà a la mar exclamant -gairebé cantant- amb el seu melòdic accent gallec: “¡Que se jodan las medusas!

… els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara… Foto: arxiu Rafel Jaume.

Ara que tenc la còmoda -ho direm així- fortuna de romandre perpètuament assegut o ajagut; ara que les mans i els peus, privats del sentit del tacte, es neguen a transmetre’m cap sensació agradable de l’exterior i que, de no ser per aquest intens dolor que m’engalaverna braços i cames i aquesta maleïda rampa que em crema per dedins a tota hora, no sabria si encara són al seu lloc; ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, posar una cama sobre l’altra o aferrar les coses que l’atzar em col·loca davant dels ulls, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.

L’estimat i enyorat Zorba. Un motoveler de dos pals, 18 metres d’eslora i 40 tones de teca, iroko, caoba i sapel·li, construït l’any 77 a les drassanes Rocafull, del Cabanyal, València, amb el nom primerenc de Santa Ana. Armat amb un Barreiros de 160 CV i aparellat de major, mitjana, trinqueta i gènova, havia estat comprat i rebatïat com a Zorba per un adinerat empresari madrileny. Finalment, va passar a mans mallorquines. Quan el nou amo no va voler fer-se pus a la mar, el va cedir a Greenpeace. Però la nau era massa feixuga i lenta de maniobra per fer-la servir com a buc de campanya. Aleshores a qualcú de l’oficina que aquesta ONG tenia a Palma se li acudí la idea de convertir-lo en vaixell escola d’educació ambiental.

… i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba -vaaal… això és el bauprès-. Foto: arxiu Rafel Jaume.

Vaig conèixer el Zorba durant la primavera de 1996. El meu vincle amb Greenpeace s’havia limitat fins aquell moment a pagar una quota anual i a rebre una revista trimestral que llegia de dalt a baix i llavors desava per ordre en un caramull, per consultar-la més endavant si ho havia de menester. Va ser així com vaig veure un anunci que devia dir qualque cosa així com “¡Navega con nosotros!“. T’oferien sis dies de navegació per les Illes Balears per un preu que no record, però que, malgrat no ser barat, era assequible per a un empleat de banca fadrí i avorrit.

N’estava ja una mica fart de no fer altra cosa que anar al banc i estudiar magisteri musical i guitarra clàssica; a més, la meva relació sentimental d’aleshores començava a fer aigua i amenaçava d’enfonsar-se -si em permets el poc afortunat i ple de mals presagis símil, donat el caire de la història que t’estic contant-. M’ho vaig pensar molt. Havia arribat al fatídic punt de creure que les coses bones d’aquest món no estaven fetes per a mi i que, per tant, no tenia dret a desitjar-les. Finalment, vaig escoltar el consell del meu bon amic Jordi, vaig omplir el butlletí d’inscripció i el vaig enviar per correu.

A Cala Gamba amb el tio Jaume de ses barquetes -mestre Jaume- i el meu germà Tomeu. Foto: Ramon Jaume.

He de confessar amb no poca vergonya que, tot i haver passat tots els meus estius d’infància, adolescència i joventut jugant, badant i mandrejant a Cala Gamba, jo era aleshores un mariner bastant negat. La meva experiència nàutica es limitava a les eixides a trenc d’alba amb mumpare a bord de l’Atlàntida, un llaüt felanitxer que més d’un li festejava i del que sempre me deixava dur el timó; un curset d’optimist amb el meu germà Tomeu, essent jo molt tendre encara d’edat i poruc d’ànim, a bord del Jabato, que només una vegada record haver timonejat; les excursions a rem amb na Catalina, la pastera del meu conco mestre Jaume -el tio Jaume de ses barquetes, li dèiem a ca nostra- trista i incomprensiblement desapareguda després d’anys de flanquejar l’entrada del club nàutic, amb els seus vells bancs de fusta grisa abarrotats de nins i nines, fins a la clapeta d’arena de davant l’hotel Voramar, on amollàvem el vell ferretó de plom i passàvem el dematí nedant; qualque regata esporàdica com a proer amb el snipe o el 420 d’algun amic que no hauria trobat ningú més hàbil que el volgués acompanyar i un grapat de sortides, també maniobrant l’aparell de proa, amb el Callao, el bot de fusta que havia rescatat de l’oblit i de la crema segura el meu bon amic Bernat qui, de tant en tant, em deixava agafar la canya.

Tot i així, tampoc no era normal que als meus vint i llargs anys estàs totalment incapacitat per pilotar jo tot sol una barqueta de vela o motor, per petita i bona de menar que fos. L’única vegada que record haver-ho provat, gairebé vaig fer naufragar una llanxeta amb motoret fora borda, que acabava de comprar mumpare, contra les roques de Cala Gamba. Pos per testimoni el meu germà Mundo que, encara massa jove per treure’m de l’embroll, m’acompanyava en l’aventura.

Cala Gamba als anys 60, amb can Reus a baix a la dreta i l’hotel Voramar a dalt a la dreta. La clapeta encara no hi era; tot era posidònia. Foto: arxiu C.N.C.G.

En arribar a davant can Reus, on solíem nedar els amics, un infant es va atracar per aferrar-se a la borda. Per por de no fer-li mal amb l’hèlix, en lloc de posar punt mort com hauria fet qualsevol amb dos dits de seny, vaig apagar el motor. Quan el nin s’hagué allunyat, vaig provar d’engegar-lo de nou, però com més fort estirava de la corretja, més poca menció feia la punyetera màquina de voler tornar a la feina. Com que l’embat ja era ben entrat, les onades empenyien la blanca closca d’anou cap a les tenasses de la vorera. Sort dels rems i de la meva “destresa” en aquesta art, que si no, mumpare hauria fet ben mal negoci i jo el ridícul més espantós.

Tu diràs, i com així aquesta sobirana ineptitud? En el meu descàrrec diré que, mentre els meus companys de jocs dedicaven els caps de setmana a fer regates, jo m’havia decantat pel bàsquet. Valgui aquesta veritat com a excusa de la meva poca traça marinera, tot i que també he de confessar que encara vaig ser més maldestre botant la pilota que caçant l’escota.

Però, tornant al meu romanç amb el Zorba, al cap d’uns dies vaig rebre una telefonada de l’oficina de Greenpeace donant-me dia i hora per embarcar-m’hi. Vaig fer les quatre preguntes de rigor a les que vaig afegir si podria embarcar la guitarra. Llavors, estava preparant el quart curs al conservatori i havia de tocar cada dia per no perdre la forma. Me digueren que no hi hauria cap problema; que estarien encantats de tenir un guitarrista a bord.

… l’elegant popa del Zorba em donava la benvinguda convidant-me a pujar a bord. Foto: Rafel Jaume.

I arribà el gran dia. Me vaig presentar al moll més xalest que un ca a la vista d’un bistec de vedella, amb el meu sac de lona beix penjat d’una espatlla i l’estoig de la guitarra agafat amb la mà contrària. Aquella sòlida capsa negra feia un embalum considerable. En arribar al punt d’amarratge, l’elegant popa del Zorba em donava la benvinguda convidant-me a pujar a bord. La banyera era plena a vessar de gent. En veure’m arribar tan carregat, deixaren les seves converses i es quedaren mirant-me en silenci per tal de veure com travessava la inestable i estreta planxa d’alumini que separava terra ferma del buc. Sempre m’ha fet pànic aquest moment.

Mentre els meus peus trepitjaven la relliscosa passarel·la metàl·lica, no podia deixar de mirar l’oliosa superfície de l’aigua que, tres metres més a baix, semblava voler-me hipnotitzar, dibuixant sinuoses formes tornassolades de tots els colors de l’espectre i omplint-me els narius d’aquella pestilent ferum de podridura i gasoil que tots als qui ens ha agradat navegar recordam, quan som lluny de la mar, com l’imprescindible aroma que preludia la aventura. Tot plegat semblava conjurar-me a perdre peu i precipitar-me al buit. Conscient del perill de fer una entrada triomfal que se rememoraria per sempre més a les tertúlies d’a bord, vaig aconseguir mantenir l’equilibri entre el sac i la guitarra i travessar amb una fingida serenitat de funàmbul que a mi mateix em deixà sorprès. Vaig embarcar sa, estalvi i eixut.

Na Sofia me donà la benvinguda amb un “ets en Rafel?” que sonava més a afirmació que no a pregunta, perquè la guitarra em delatava i perquè era el darrer en arribar. Na Sofia era la directora de l’oficina de Greenpeace a Palma i coordinava el projecte Zorba. Abans de que començàs a presentar-me a tots els espectadors de la meva demostració de temprança, un d’aquells personatges ja havia copsat poderosament la meva atenció.

En Lluis, patró del Zorba al llarg de 1996. Foto: Rafel Jaume.

Era un home magre, vigorós i eixut de cara. Els cabells negres, curts, i ben perfilats delataven un ordre i una disciplina que contrastava amb la barba, a la que semblava haver donat la llibertat que li negava a la resta del seu semblant. Aquells ulls, foscos i enclotats dins les òrbites a l’ombra d’unes celles primes, semblaven voler penetrar l’estoig de la meva guitarra i fondre’n el contingut. No feia cara de voler fer amics. Na Sofia me’l presentà el primer de tots amb un jovial somriure: “En Lluis, es patró del Zorba”. Abans de que pogués deixar la feixuga caixa en terra i oferir-li la mà, sense deixar de perforar-la amb la mirada, em va dir amb una veu ronca, profunda i d’un marcat accent de la Garrotxa: “Això no hi cabrà, aquí!”.

Després d’explicar-li que ho havia demanat expressament i gràcies a la mediació de la meva amfitriona, que es va fer responsable d’haver-me’n donat permís, l’esquerp mariner va claudicar: “Mira si hi cap al cofre de sota la teva llitera!, però, si el vaixell escora, potser es mullarà!”. La cosa començava bé.

Al sendemà, però, amb la cara gratament transmutada i traspuant bonhomia, en Lluis m’explicaria el seu secret. Dada la seva tendència natural al bon rollo, per tal d’evitar que la tripulació es prengués gaires confiances i se li enfilàs a les barbes, havia adoptat la rutina de beure una mica més del compte la nit abans de cada navegació a fi de rebre els passatgers amb una ressaca de cal déu, de mala llet, i deixar-los acollonits. Hores més tard, tothom descobria el seu vertader tarannà, però ningú s’arriscava al llarg de la travessia a provocar la reaparició del seu costat fosc.

Llevat de la primera nit, la meva guitarra va dormir eixuta i estàlvia dins la seva caixa, a un racó o un altre de la cabina del Zorba sense fer cap nosa a ningú. En Lluis no va tornar fer mala cara.


Sentinelles d’una Mar Immensa

La mar estava plana. No com un mirall, com ho havia estat a primera hora, mentre emproàvem la bocana del port de Palma

CONTINUA LLEGINT


Te deix amb un vídeo de R.E.M. de 1993 que no faltava a cap navegació del Zorba, que ens posava la pell de gallina i ens feia entrar unes ganes irresistibles d’enrolar-nos en qualque vaixell de campanya de Greenpeace:  It’s the End of the World as We Know It (And I Feel Fine…)

Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la meva història.

Si t’ha agradat, m’ho dius, i si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

Salut i que tenguis un bon dia.

Share