Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: Rafel Jaume


Aquesta història forma part del relat El meu romanç amb el Zorba i és la continuació de A Bord del Sirius

… em vull quedar una estona més assegut aquí, al bauprès del Zorba, on no hi ha maldecaps, ni dolor, ni rampes, ni espasmes musculars, (…) on puc obrir els braços i planejar com un virot sobre les ones i sentir com el vent juga amb els meus dits; perquè aquí, al bauprès del Zorba, la meva pell és sensible al plaer; tots els meus sentits ho són i em conviden a quedar-m’hi.


El Zorba s’allunya de Formentor i com més s’allunya, amb més alegria l’acomboia el llevant.

En Pep, el mariner silenciós del Zorba. Foto: Rafel Jaume.

—Rafel? Has d’anar a popa. Virem en rodó —una veu plàcida, gairebé un murmuri, amb accent de Girona sona darrera meu. És en Pep, el mariner silenciós, l’antítesi de n’Orestes. Igual d’esforçat i eficient, però callat, assossegat, sempre feinejant impassible, escoltant amatent, deliberant circumspecte amb el seu món interior o les tres coses a la vegada. Volt el cap i  veig tothom ja a la banyera. No em faig esperar.

A bord del Zorba no es donen les ordres a crits, com a les pel·lícules de pirates i navegants del segle XVIII.  Ni ¡largad amarras!, ni ¡aparejad el trinquete!, ni tan sols el clàssic ¡todo a estribor! (tampoc a babor). Al Zorba les ordres se diuen, quan no es fan entendre amb la mirada; no es proclamen. Al llarg de la maniobra que veuré tot seguit, dret a la banyera, guaitant el cap per damunt la capota i procurant no perdre’n detall, m’adon que, o els mariners se la saben de memòria o bé l’han concertada primer amb el patró. Tot es fa en silenci, sense corregudes però sense aturall, com un rellotge d’engranatges ben lubricats i amb corda prou per no perdre ni un segon de cada minut.

En Lluis, al timó, emprèn un viratge suau a babord per tal de permetre al llevant entrar-nos per l’aleta d’estribord. Mentrestant, n’Orestes amolla la retinguda, que havia estat fins ara fent ferma la botavara de la major a una bita de proa per (això m’ho explicaran més tard) evitar trabujades adverses. Lliure la vela, tots dos mariners la cacen fins dur-la ben al mig. És una maniobra feixuga. Mentre un fa girar la maneta del gigre, l’altre li dona l’esquena i, assegut sobre coberta de cara a proa, aferra l’escota amb les dues mans. Amb braços, cames i ronyonada, va cobrant a força estrebades rítmiques el cap que caça tibat la botavara, al ritme que marca darrera seu el gemegar mecànic del winch. Així, a força de grinyols i rebufs, com a músics interpretant a tempo un duet andante sforzando, els mariners van enrevoltillant, compàs a compàs, l’escota al cabrestant. És l’únic moment de la maniobra que es trenca el silenci i sentim qualque cosa més que les ones i l’oratge. No puc evitar pensar que els productors de Hollywood dels anys trenta no haurien perdut l’ocasió de guarnir l’escena amb una cançó de mariners que la tripulació sencera entonaria a una sola veu, stridendo assai, i que versaria sobre tresors enterrats, cofres de morts i barrals de rom. No. Al Zorba això no es feia.

Escotes, drisses i gigres (winches). Foto: Rafel Jaume.

Enllestida la maniobra, amb la botavara ja ben centrada i fora perill de trabujades malavingudes (he hagut d’esmunyir el cap per davall de la capota perquè la llargaruda perxa d’alumini no em fes la clenxa d’orella a orella), els mariners tiren cada un pel seu vent. Si un va a proa i caça ben curta la trinqueta, l’altre passa a popa i duu al bell mig la mitjana. Així, amb tres quarts d’arboradura enfilats amb la línia de cossia, només el gènova, inflat com el pap d’un calàpet, aplega a pler el llevant. El vaixell ha perdut escora, però no és ben pla encara. Qualque cosa em diu que s’atraca un instant crític. Ara en Pep i n’Orestes prenen posicions, un a babord, l’altre a estribord. Encarats a popa, cada un s’arrapa a la maneta d’un dels dos gigres del gènova. Amb una mirada per hom, diuen a en Lluis que estan llests per trabujar.

El patró els fa senya de «d’acord» i comença a fer rodar suaument el timó. La nau cau a babord; el velam es desventa; l’escota de sotavent del gènova es desatesa i deixa de treballar. La gran vela triangular fa l’ase com qui no sap quin camí prendre. Ballant a mercè del llevant com la flama d’una espelma baix l’influx d’un corrent d’aire, sembla espolsar-se la saladina, com fan els cans en sortir de l’aigua. El puny d’escota va de banda a banda copejant amb violència i gran rebombori la vela. La percussió fa així la seva entrada amb un poderós solo ad libitum que prepara majestàtic el gran moment del viratge.

El Zorba s’adrissa del tot; la coberta és ara ben plana i tenc una estranya sensació d’incomoditat, com si, després d’hores de trepitjar el trispol inclinat, fos aquesta la posició ingènita del meu cos i l’estabilitat ara em fes nosa. Sembla que el cervell necessiti uns minuts per avenir-s’hi. És la primera vegada que romanc més d’unes hores a bord d’un veler i la impressió m’és nova. Encara no ho sé, però, quan acabi aquesta primera cita amb el Zorba, enyoraré els seus canvis d’escora com qui enyora  les mudes d’humor d’una dona capritxosa però encisera alhora. Després d’un parell més de trobades amb el meu nou amic i amat envelat, m’avorrirà abismalment la monòtona horitzontalitat de terra ferma.

El Zorba esdevé la tribuna d’un espectacle esplèndid. Foto: Rafel Jaume.

Ara sí, la veu d’en Lluis —va!, trabugem! —assenyala el moment. N’Orestes deixa anar l’escota de babord mentre en Pep caça la d’estribord. Els dos winches grinyolen frenètics. L’entrada triomfal molto vivace dels metalls fa callar la percussió quan el puny d’escota del gènova passa per sobre la ralinga de la trinqueta i desisteix de percudir la vela. El vent ja ens entra per l’aleta de babord i el gènova recupera poc a poc l’orgull, la virilitat, la seva inflor. Mitjana, major i trinqueta s’omplen de vent i fan escorar lleument de bell nou la nau. En Lluis la deixa caure fins assolir un llarg obert. El winch de babord calla. El d’estribord canta els seus darrers gemecs en un planyívol ritardando seguit d’un silenci corprenedor. Com a monjos que oficien un ritual atàvic après de memòria a força de repetir-lo, en Pep i n’Orestes van obrint el velam al llevant; primer la major, trinqueta i mitjana després. Amb tot el drap desplegat, en Lluis posa rumb a Sa Calobra, el vent torna acaronar-nos per l’aleta i tornam sentir la incombustible veu de n’Orestes explicant qualque història a qualcú.

El Zorba esdevé ara la tribuna d’un espectacle esplèndid. Navegam en paral·lel a la cara oculta (oculta per als qui vivim a la seca i sabem de la mar que és blava, verda o negra, que s’hi pot nedar o anar amb barca, però que fa forat i tapa), la cara oculta, deia, de la Serra de Tramuntana que se’ns entrega amb tota la seva magnificència. El generós llevant, que aquí és vent terral, ha purificat l’atmosfera de boires i calitges. Tan sols quatre cúmuls esparsos resisteixen atrinxerats al Castell del Rei de Pollença, temorencs que una llevantada no se’ls en dugui mar endins o els esvaeixi com a cotonets de sucre dins la boca d’un infant. D’altres romanen esquinçats, inerts, penjats del cel; llençols estesos esfilegassats, suspesos d’un filferro invisible. Però la generositat té un límit. Els vents de vegades se cansen i demanen al pare Èol per deixar de bufar una estona (que una estona per a un vent pot voler dir hores, dies o setmanes). I ges! Permís concedit. Ja tenim l’encalmada. Tanta feina per no res. Però així és la mar, almanco en aquesta banda del món.

N’Orestes, en Lluis i en Pep arriant la major. Foto: Rafel Jaume.

I les veles que es desinflen. I el gènova que perd l’orgull i la virilitat i es deixa caure sobre coberta com un pop atupat, mancat d’aquella inflor de què abans bravejava. I en Lluis que s’ho mira tot; i n’Orestes i en Pep que miren en Lluis. I l’embat que no és prou fort i que el dia no és prou llarg i no ens bastarà; que na Magdalena diu que vol fer nit a Cala Tuent per fer-la un poc neta a l’endemà, però que abans ens vol mostrar el Torrent de Pareis. I en Lluis que dona ordre d’arriar veles. I els gigres que tornen grinyolar i els cent seixanta cavalls del Barreiros que dormiten a la sala de màquines que tornen rugir. I en pocs minuts tenim el Zorba, veles plegades, navegant a motor cap a Sa Calobra, i en Pep i n’Orestes asseguts amb nosaltres a la banyera. I jo em pos a fer fotos; fotos que avui m’ajuden a recordar en Lluis, i n’Orestes, i en Pep, i na Magdalena, i tots els altres; i la mar i les veles i el llevant; i els niguls esquinçats i els cims de Tramuntana… i el bauprés del Zorba, on no hi ha maldecaps ni mals de cor.

Gràcies a en Kenneth Perdigón per la minuciosa descripció d’una trabujada amb vent de llevant, sense la qual, i només amb la meva escassa memòria, aquest relat no hauria estat possible. M’he pres la llibertat d’aparellar les seves indicacions marineres amb un poc d’imaginació terrenal.

Consultat en Lluis Ferrés sobre la veracitat de la maniobra, me’n dona el vist i plau (cosa que li agraesc) i em regala dues puntualitzacions lèxiques (ja corregides), tot i que, diu, no recorda les maniobres del Zorba tan elegants com la que aquí es descriu. Jo tampoc les hi record, ni tampoc tan silencioses, però, què seria d’una crònica marinera sense una mica de ficció?

Share