Disponible en: Spanish

Share

Aquest és el segon d’un conjunt de 4 treballs que vaig escriure i presentar durant el primer semestre del curs 2016/2017. M’agradaria que els llegissis per ordre, vull dir que, abans de començar aquest hauries de llegir Homo Sapiens: entre el Foc i la Faula.

La 3ª unitat de l’assignatura Història I del grau d’Humanitats de la UOC es diu Civilitzacions Afroasiàtiques Antigues i el treball que havia de fer consistia de sintetitzar en 2 planes els continguts del material d’estudi i d’un grapat de lectures relacionades, “tenint en compte els eixos següents:

  • concepcions del temps i del passat a Egipte, Mesopotàmia i Israel;
  • concepcions del poder reial a totes tres civilitzacions;
  • sentit original i problemàtica historiogràfica dels textos i la iconografia egipcis, mesopotàmics i hebreus.”

Per mor de la limitació d’espai, l’estil em va quedar una mica eixut i telegràfic. Disculpa’m si ho trobes així. Ja saps com m’agrada engalanar els meus textos amb adjectius, adverbis i expressions una mica enrevessades; però això és el món acadèmic i aquí no van de floritures. Així i tot, no vaig poder vèncer la temptació de deixar-ne caure qualcuna i sembla que no va caure malament.

M’he pres la llicència de revisar una vegada més la redacció i l’he retocada una mica abans de donar-te-la a llegir. Ara ja no hi cap, en 2 planes, però tampoc m’has de posar nota.

 

 

Els Tres Reis d’Orient

“Per definició, el passat no existeix. El passat és la idea que tenim, que construïm, de la temporalitat anterior al nostre present.” 1 Emanuel Pfoh

Per un bon grapat de mil•lennis, entre la vall del Nil i les terres del Tigris i l’Èufrates, conviuen tres formes d’entendre el temps, el poder i el món: la dels egipcis, la dels mesopotamis i la dels hebreus.

Tablilla de marfil de Ábidos representando al faraón Den
Tauleta d’ivori, al British Museum de Londres, que representa el faraó Den colpejant un enemic amb la maça. (Construyendo Egipto)

El faraó egipci és la divinitat engendrada dins el cos d’un home que, un cop mort, segueix vetlant pel seu poble. No gaudeix del lliure albir del rei dels hebreus; a canvi de ser venerat i obeït, té el deure de mantenir la maat, l’ordre just. Diu Diodor de Sicília que era obligat per al rei “que fes el que les lleis estipulaven i no el que a ell li semblés millor”.2 (Josep Cervelló; Núria Torras) Té contacte directe amb la divinitat de la qual participa. Coneix els altres déus i els consulta sobre el futur o la conveniència d’una o una altra empresa. Comanda els exèrcits i fa front al caos que amenaça les fronteres. Alça temples i palaus, sobre la pedra dels quals, un artista anònim esculpirà la seva imatge victoriosa colpejant amb la maça l’exèrcit vençut, com ho feren i ho faran ancestres i successors.

No és un tirà sinó un servidor del poble; a ell pertoca garantir-ne el benestar i el devenir dels dies dins la rutina que manen els arquetips. Té poder absolut sobre les forces naturals; ordena la crescuda del Nil i el riu obeeix; de fet, ha seguit creixent cíclica i impertorbablement, amb esporàdics episodis d’insubmissió, fecundant amb el seu llim les terres que nega, fins el segle XX, quan la enginyeria europea l’ha aconseguit empresonar. Avui el fèrtil llim s’acumula inútil al fons de la presa d’Assuan, els egipcis fan servir fertilitzants químics i els faraons romanen als museus, lluny del seu riu.

Veles llatines navegant al riu Nil
El riu Nil al seu pas per Assuan (TraveLux Egypt)

“Nosaltres que hem begut d’aquest riu per sis mil anys
encara n’hem de trobar la font amagada.
Neix al llevant com diuen uns?
o de les muntanyes de la lluna?
Uns diuen que el Nil brolla del paradís,
altres que davalla d’un nigul que penja sobre la terra d’Etiòpia
o que flueix de les fonts del sol…
però qui pot creure aquestes rondalles?” 3 Fountains Of The Sun (1969) 

Amb un riu així no es estrany “que en tota la llarga història d’Egipte no hagi testimoni de cap sublevació popular”.4 (Henri Frankfort)

Diu Heròdot:

Els egipcis (…) han desenvolupat uns costums i unes lleis contràries (…) a les de tots els altres homes (perquè el Nil) és diferent en la seva naturalesa de tots els altres rius“. 5 (Josep Cervelló; Núria Torras)

Castell de Chambord anegat pel riu Cosson
El Castell de Chambord anegat, a vista de dron (Le Huffington Post)

Avui no hem de caure en aquest fàcil determinisme geogràfic. Si en lloc de cultius, el faraó hagués fet ubicar els arxius reials o factories de papirs arran del riu, la seva credibilitat n’hauria sortit prou malmesa. Ara, devora els rius, hi tenim fàbriques, palaus i museus i miram bocabadats com els rius reclamen el seu llit. Els egipcis, més previsors, alçaven els palaus i els temples sobre turons i els centres de producció lluny del Nil.

Les fonts egípcies no narren la història: la rememoren. No hi ha esdeveniments, sinó repeticions arquetípiques d’allò que feren els déus al Sep Tepy, al temps primordial. Tot allò que passa avui no és digne de ser recordat si no ens retorna a l’origen primigeni. Les derrotes es vesteixen de victòries, no per propaganda, com faran els romans i com solem fer nosaltres, sinó com a actualitzacions dels mítics fets dels déus, d’arquetips iniciàtics.

Lluita entre Horus (dreta) i Seth (esquerra). (Font: www.unc.edu/courses)
Lluita entre Seth i Horus. (University of North Carolina)

No sabem si un faraó fou valent o covard; tots ells són Horus, el déu falcó fill d’Osiris, el déu que mor i reneix cada any amb la crescuda del Nil i a la coronació de cada nou faraó. Així relaten la història els egipcis: repetint el mite de la lluita còsmica contra el caos, sense un fil conductor que ens permeti recompondre els fets; sense detalls superflus que destriïn els fets presents dels passats i dels venidors, la victòria d’avui d’aquella primera en què Horus vencé Seth. La història política i militar de l’Egipte faraònic és una successió de retorns arquetípics d’aquesta gesta; un cicle de remakes amb un sol protagonista, sense actors secundaris i amb l’actuació estel•lar esporàdica de qualque deïtat animal.

El rei mesopotàmic no és tan sortat com el faraó. El Tigris i l’Èufrates, tot i ser dos bons rius, no tenen la constància del seu cosí africà i les seves valls estan sotmeses al capricis de la Natura. Això molleja el caràcter de les seves gents i el rol del seus monarques.

“Mentre que l’egipci contempla el cosmos com una cosa immutable, estable i segura, el mesopotàmic el contempla com una cosa més subjecta al caprici de les circumstàncies. En això rau la diferència entre l’optimisme egipci i el pessimisme mesopotàmic”. 6 (Josep Cervelló; Núria Torras)

Aquest monarca té la mateixa responsabilitat vers el seu poble que el faraó, però li manca el poder diví per gestionar a voluntat les forces naturals. El rei del creixent fèrtil no és déu sinó un gran home “investit pels déus de poders polítics i còsmics” 7 (Josep Cervelló) que els fa servir per garantir que el desordre primitiu no s’ensenyoreixi del present. La seva tasca primera és mantenir l’ordre creat pels déus i expandir-lo sobre la foscor que envolta el món; protegir el cosmos civilitzat i fèrtil del caos bàrbar i estèril que regna a l’exterior i que pugna per travessar les fronteres; l’ésser humà dels estrangers als que cal conquerir, esclavitzar i assimilar a la cultura de l’imperi. A diferència del faraó, no té línia directa amb els déus; són els sacerdots els qui llegeixen els presagis a les vísceres o als estels i l’informen de la voluntat divina.

Tot i el seu poder absolut, està subjecte al judici dels súbdits, al què diran d’ell quan no sigui entre els vius. Així, la història dels reis sumeris, accadis i assiris ens ha arribat amb més detall que la dels faraons. Els escribes mesopotàmics són més precisos i crítics amb els seus monarques que els seus col·legues egipcis. El seu discurs, mític en la concepció arquetípica del temps, té cisellades logicistes en relatar els fets i desfetes dels seus grans homes quan, difunts i mancats del poder etern dels reis de la vall del Nil, no poden ja castigar l’atreviment del cronista. L’escriptura no té, però, una funció historicista ni propagandista sinó màgica.

“aquests textos tenien valor en sí mateixos: pel mer fet d’existir i de dir allò que deien, feien realitat el seu contingut”. 8  Josep Cervelló

Estela d’Hammurabi
Estela d’Hammurabi al museu del Louvre (Sàpiens)

Un exemple n’és el Codi d’Hammurabi, que consagra la llei més famosa de la història, la del talió: si un home superior deixa borni un altre home superior, el deixaran borni; si mata una dona superior, que matin la filla de l’home; si la dona és plebea, pagarà trenta sicles d’argent, si la dona és esclava, en pagarà vint.

“Sóc Hammurabi, noble rei. No he estat descurat ni negligent cap a la humanitat, de qui el déu Enlil me’n concedí la cura i el déu Marduk m’encarregà el pasturatge”.  (Yuval N. Harari)

Per aquesta font ens podem fer una idea de la societat babilònica i del concepte que de sí mateix té el seu monarca.

Per contra, la història sagrada dels hebreus relata amb sospitosa precisió la successió temporal dels esdeveniments i les genealogies dels reis -dotats del lliure albir que els independitza de la voluntat divina, mancats de poder espiritual i no sempre pietosos-, jutges, sacerdots, prohoms i dones del poble jueu, però amb el mite com a leitmotiv omnipresent durant tota la narració.

L’Antic Testament parteix d’una premissa que l’invalida com a font històrica fiable, tot i acceptant com a tals els textos mitològics: la presumpció de que, d’entre tots els pobles, races i cultures del món, l’únic déu de l’univers sols acollirà al paradís el poble d’Israel, amb qui ha pactat una aliança. Són més creïbles les deïtats animals de la mitologia egípcia o la predilecció dels déus del panteó grec per aquells humans que els veneren; però no queden avui gaires feligresos d’aquestes dues creences i sí en canvi molts de creients sionistes i cristians que tenen les escriptures per dogma i necessiten legitimar la seva fe amb proves científiques; donar un aire logicista al discurs mítico-religiós.

La història del poble hebreu s’ha escrit amb la Bíblia per bandera, emprada políticament per forjar un sentiment de nació jueva que ha conduit a la creació de l’Estat d’Israel.

A les acaballes del segle XX, un grapat d’investigadors –Lemche, Thompson, Davies i Whitelam– integrants de l’anomenada Escola de Copenhaguen, plantegen la incompatibilitat del discurs mític bíblic amb el discurs lògic que mereix la historiografia moderna i declaren l’Antic Testament font no apta per a l’estudi del període històric al que fa referència: la gestació del poble i del regne d’Israel, entre els segles XII i X aC. Aquests textos foren redactats molt més tard per religiosos jueus, “d’acord amb el context persa i hel•lenístic dels segles V a II aC” 10  (Emanuel Pfoh) en què visqueren, en base a una tradició mitològica transmesa oralment, com havia fet Hesíode a la seva Teogonia, a la Grècia del segle IX aC.

“Aquesta literatura només és font històrica com mentre pertany al període històric en què fou escrita, no pels esdeveniments als quals sembla fer referència”. 11 Emanuel Pfoh

Serveix, doncs, per conèixer aspectes de l’època dels autors, però no de la dels protagonistes.

“Podem llegir la Bíblia (…) com a literatura (…), però (…) que els qui l’escrigueren l’hagin creguda vertadera, no ens permet a nosaltres prendre-la de la mateixa manera”. 12 Emanuel Pfoh

No es tracta de negar la religió, sinó d’entendre que aquesta Història en majúscules que predica, no pot prevaler sobre les múltiples històries resultants de les diferents interpretacions possibles sobre l’estudi historiogràfic d’un mateix fet del passat.

“Les veritats històriques pertanyen als qui contínuament reinterpreten el passat des d’un present sempre canviant”. 13 Emanuel Pfoh

Hallan la referencia más antigua de Jerusalén en un documento extrabíblico
Papir del segle VII aC trobat a Judea que conté el nom de Jerusalem (National Geographic)

Història i teologia han de seguir camins separats. La primera s’ha de recolzar en altres branques de la ciència, com l’arqueologia, l’epigrafia o la paleografia; la segona en l’estudi de les escriptures antigues que considera sagrades. Només quan les evidències científiques confirmen la veracitat d’un fet podem considerar-lo històric.

Les civilitzacions afroasiàtiques antigues adoren déus identificats amb el sol, la lluna, la terra, els rius, els animals… Idolatria? El seu discurs mític és una metàfora mitjançant la qual lloen la Natura.

Avui feim servir un discurs lògic per idolatrar models imaginats: l’economia, el capitalisme, la borsa… i fer malbé els rius, la mar, l’aire, les bèsties, els homes… Quina d’aquests cultures fa servir un discurs més lògic?

 

 

Notes

  1. Emanuel Pfoh (2001). Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina (pàg. 2). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  2. Josep Cervelló Autuori; Núria Torras Benezet. Civilitzacions afroasiàtiques antigues. (pàg. 21). de Diodor de Sicília. Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  3. Mohee, Ahmad (publicat per:). Fountains Of The Sun, River Nile Documentary 1969. YouTube Torna al text =}
  4. Henri Frankfort (1981). Reyes y dioses: Estudio de la religión del Oriente Proximo en la Antigüedad en tanto que integración de la sociedad y la naturaleza. “La Autoridad del Rey” (pàg. 2). Madrid, Alianza Editorial (Alianza Universidad, 308). Torna al text =}
  5. Josep Cervelló Autuori; Núria Torras Benezet. Civilitzacions afroasiàtiques antigues. (pàg. 19). de Diodor de Sicília (s.I a.C.) Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  6. Josep Cervelló Autuori; Núria Torras Benezet. Civilitzacions afroasiàtiques antigues (pàg. 37). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  7. Josep Cervelló Autuori. Aspectos de la civilización mesopotámica: Realeza, religión, literatura, urbanismo y arte en los imperios neoasirio y caldeo (ss. X a VI a.C.) (pàg. 3). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  8. Josep Cervelló Autuori. Aspectos de la civilización mesopotámica: Realeza, religión, literatura, urbanismo y arte en los imperios neoasirio y caldeo (ss. X a VI a.C.) (pàg. 2). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  9. Yuval Noah Harari (2013). De animales a dioses: Breve historia de la humanidad. (pàg. 100). (de: Hammurabi, s. XVIII a.C.) Codi d’Hammurabi. Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. Torna al text =}
  10. Emanuel Pfoh (2001). Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina (pàg. 2). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  11. Emanuel Pfoh (2001). Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina (pàg. 12). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  12. Emanuel Pfoh (2001). Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina (pàg. 10). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}
  13. Emanuel Pfoh (2001). Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina (pp. 2-3). Materials didàctics de la UOC. Torna al text =}

Bibliografia

Cervelló Autuori, Josep. Aspectos de la civilización mesopotámica: Realeza, religión, literatura, urbanismo y arte en los imperios neoasirio y caldeo (ss. X a VI a.C.). Materials didàctics de la UOC.

Cervelló Autuori, Josep; Torras Benezet, Núria. Civilitzacions afroasiàtiques antigues. Materials didàctics de la UOC.

Frankfort, Henri (1981). Reyes y dioses: Estudio de la religión del Oriente Proximo en la Antigüedad en tanto que integración de la sociedad y la naturaleza. Madrid, Alianza Editorial (Alianza Universidad, 308).

Harari, Yuval Noah (2013). De animales a dioses: Breve historia de la humanidad. Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014.

Hussein, Walaa (6 de març de 2014) Egypt faces drinking water shortage because of Nile pollution. (article en línia) Egypt pulse. (Data de consulta: 21 de juny de 2016)
< http://www.al-monitor.com/pulse/originals/2014/03/egypt-nile-pollution-drinking-water-shortage.html#ixzz4Cf9gKLaa >

Liverani, Mario (1995). El Antiguo Oriente. Historia, sociedad y economía. “Israel”. Barcelona: Crítica.

Mohee, Ahmad (publicat per:). Fountains Of The Sun, River Nile Documentary 1969. (vídeo en línia) You Tube. (Data de consulta: 21 de juny de 2016)
< https://www.youtube.com/watch?v=_5U9ko2x07Q&index=2&list=PLB651C9FB97A6B1E4 >

Pfoh, Emanuel (2001) Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina. Materials didàctics de la UOC.

VideoZoom (editor) (20 de març de 2015) La presa de Asuán. (vídeo en línia). You Tube. (Data de consulta: 21 de juny de 2016)
< https://www.youtube.com/watch?v=awX6I_eaNqA >

Share