Disponible en: Spanish

Share

Font de la imatge de portada: article Una semana a bordo con Greenpeace 

d’Arturo Valledor


Aquesta història comença amb El meu romanç amb el Zorba i és la continuació de la crònica El Zorba vira en rodó.

I en pocs minuts tenim el Zorba, veles plegades, navegant a motor cap a Sa Calobra, i en Pep i n’Orestes asseguts amb nosaltres a la banyera. I jo em pos a fer fotos; fotos que avui m’ajuden a recordar en Lluis, i n’Orestes, i en Pep, i na Magdalena, i tots els altres; i la mar i les veles i el llevant; i els niguls esquinçats i els cims de Tramuntana… i el bauprés del Zorba, on no hi ha maldecaps ni mals de cor.


Na Magdalena al bauprès del Zorba davant sa Calobra
Na Magdalena al bauprès del Zorba davant sa Calobra. Foto: Rafel Jaume

A recer de Tramuntana la calma és absoluta. La gran murada pètria que resguarda l’illa de les mestralades d’hivern ens escuda avui del llevant. La foscúria enigmàtica i tènuement arrugada de l’aigua amaga fondàries tan críptiques com excelsos són els cimals que s’apropen a la proa del Zorba a cada volta d’hèlix.

Fondals fèrtils, virolats, animats; cau de morenes, viver d’anfossos, parc temàtic de la fauna i flora marina. Un espectacle vedat als nostres ulls per la impenetrable negror blavosa, ara mateix solcada per la quilla del nostre amfitrió. Un univers paral·lel, arcà, callat, tan sols pertorbat per la presència esporàdica d’intrusos palmípedes d’un únic ull vidrat o per la remor explosiva dels motors, els dies que, com avui, el llevant o una encalmada allisen la superfície i permeten a bussejadors i navegants acostar-se als penyals.

Avui, la del Zorba és l’única remor audible prop de l’ampla bocana natural que custodia, a mà dreta, Sa Calobra i, ben endins, a mà esquerra, la desembocadura del Torrent de Pareis. Hi enfonyam la proa just un instant per contemplar la grandiositat i bellesa del paratge, mesurar-ne l’alçària dels penya-segats i besllumar, exigua, al fons de la cala, la platja mallorquina que més tovalloles per metre quadrat hostatge els dies d’estiu. Avui, un dia qualsevol de la primeria d’abril, no hi trobam cap rastre del babèlic cafarnaüm en què es transformarà aviat l’indret per obra i gràcia del calendari. Amb els ulls encara esbatanats, viram en rodó i continuam fent camí, Tramuntana avall, cap a llebeig.

Cala Tuent i el Puig Major
Cala Tuent i el Puig Major. Foto: Plàcid Pérez. Llicència Creative Commons.

Un parell de cingles i un caló inexpugnable més enllà, voltant el Morro de sa Corda, Cala Tuent se’ns ofereix més fecunda i dolça de contorns que les seves veïnades. A banda i banda, com a vànoves amb serrells a tocar de mar, els pinars es precipiten assedegats, vessant verdor sobre els rostos costers, per anar a sadollar-se d’aigua salada. Tanca la cala una fina línia blanca. Sobre ella, una aquarel·la de tons verdosos sembla emergir de la vorera per anar a fondre’s, al fons del conjunt, contra el vaporós tapís violaci d’uns espadats que dibuixen llurs cims foscos contra un blanc immaculat, vestigi esquinçat d’ennigulades antigues.

A mesura que ens endinsam dins la cala, els colors es defineixen i les formes es perfilen. A mà dreta, una torrentera sembla emanar directament del Puig Major. Sobre la platja, una franja d’un verd grisós, no tan estrident com el dels pins, delata la presència d’oliveres. A mà esquerra, una caseta de pedra es recolza sobre una altra més vella, de façana emblanquinada i porxada de brancam sec, que més clarianes que no cobro dona a qui s’hi seu a l’ombra. Més a l’esquerra, un pantalà de llistons de fusta adossat a un moll de ciment ofereix amarratge a un únic llaüt blau, ormejat amb cabrestant per a la pesca. Cap allà posam proa. Fondejam.

En Pep passant a terra part de la tripulació del Zorba. Foto: Rafel Jaume
En Pep passant a terra part de la tripulació del Zorba. Foto: Rafel Jaume

En dues tongades, en Pep ens passa a terra a bord de la petita llanxa pneumàtica. Alç la vista i l’immens massís calcari del Puig Major em corprèn. Anys més tard, tornaré a Cala Tuent amb el Zorba més entrada la calor i repetiré l’experiència amb el cos en remull i l’aigua al coll. Serà llavors que prendré consciència d’aquest privilegi. Potser no tenguem els puigs més alts del món, però enlloc més els meus ulls han pogut contemplar 1436 metres de muntanya des de 10 centímetres d’altitud.

Desembarcam. Les cames me fan figa. Trontollen com les d’un infant que aprèn a caminar. Tantes hores de navegació fan que terra ferma em sembli la casa inclinada d’un parc d’atraccions. La sensació s’espassa aviat i el cervell recobra l’equilibri. Uns caminants asseguts sobre tovalloles esteses aprofiten els darrers raigs de sol, amb les motxilles parades per partir. Hem arribat a mitjan l’horabaixa, amb prou hores de claror per davant per avaluar l’escenari de la jornada de neteja de demà. Tendrem un bon quefer. A simple vista, la brutor sembla sorgir de davall dels còdols arrodonits que conformen la platja, com efervescències emanades del subsol. Però sabem que no és així. La mare terra no ens fa aquesta casta de presents.

... una caseta de pedra es recolza sobre una altra més vella, de façana emblanquinada i porxada de brancam sec
… una caseta de pedra es recolza sobre una altra més vella, de façana emblanquinada i porxada de brancam sec… Foto: Rafel Jaume

Vidres, metalls, plàstics, morques i altres immundícies són aquí per obra i gràcia de qui diu ser la criatura més intel·ligent del planeta; tot i que no sempre és l’home qui les hi deposita, a vorera de mar. Si hi trobam, llaunes, bolquers, tovalloletes higièniques, compreses o preservatius, podem deduir-ne una excursió familiar o extrafamiliar; però el gruix de la emmerdada és un temporal o una torrentada qui l’hi ha deixat. La mar i la muntanya són els  grans abocadors dels militants del no-m’han-de-venir-a-dir-a-mi-què-puc-i-què-no-puc-fer, dels prosèlits del tota-la-vida-ho-hem-fet-així, dels devots del la-mar-s’ho-menja-tot-i-no-deixa-miques. L’aigua, ja sia en forma de pluja, riuada, correntia o d’onada, és el femater incansable que ens torna allò que és nostre i ho deposita on més mal i vergonya ens fa; on no podem fer com que no ho hem vist i mirar cap a una altra banda.

El sol es pon sobre el Morro des Forat i el contrallum enfosqueix la torre que corona el promontori. La llum minva; els colors s’esvaeixen. Els excursionistes repleguen l’equipatge, ens saluden incapaços de dissimular una mirada d’enveja al Zorba i es posen en camí. N’Orestes ja ve a cercar-nos remant cap al pantalà. El sopar ens reclama. Deixam la brutícia on l’hem trobada. Ningú no se l’endurà. Demà tocarà vinclar l’espinada. Pujam a bord, seim a taula i devoram les delícies que ens ha parat n’Olga. Hora de treure la guitarra i escodrinyar el firmament fins que la celístia acabi per adormir-nos un per un.

El sol es pon sobre el Morro des Forat i el contrallum enfosqueix la torre que corona el promontori.
El sol es pon sobre el Morro des Forat i el contrallum enfosqueix la torre que corona el promontori. Foto: Rafel Jaume

La platja és deserta quan hi tornam l’endemà. Els espadats que clouen la vall per orient projecten la seva presència ombrívola sobre la vorera. El sol no ens mostra encara la cara, però el dia s’ha despertat clar i aviat es farà feixuga la feina que ara ens sembla fascinant. Arreplegar brutícia d’una platja dona matèria per a una tesi doctoral d’antropologia. Tot allò que empram i rebutjam hi té la seva representació inanimada. Ho separam en bosses diferents segons la classificació establerta per l’aleshores innovadora moda del reciclatge. Reciclar! L’única de les tres erres predicades pels ecologistes que ha sobreviscut a l’embat del temps. De reduir i reutilitzar poc se’n parla; mai han estat rendibles a ulls dels qui tallen el bacallà.

De paper no en trobam gaire (la mar no se’l menja, però el desfà en innombrables partícules intangibles), llevat dels torcaboques (i torcaculs) de cel·lulosa bruts, que aniran al poal del rebuig. Sí que topam amb botelles de vidre, llaunes, restes de corda, de xarxa, trossos de pedaç, de suro blanc, envasos de plàstic (de PVC encara)… i, sobretot, allò que ara anomenam microdeixalles, encapçalades pels omnipresents filtres de cigarros, seguits ben de prop pels inevitables bastonets de colorins (ja descotonats) de furgar-se les orelles i per les ubiqües anelles d’alumini despreses de llaunes de refrescs i cervesa, a les quals la normativa vigent permet encara emancipar-se de l’envàs.

N'Orestes ja ve a cercar-nos remant cap al pantalà.
N’Orestes ja ve a cercar-nos remant cap al pantalà. Foto: Rafel Jaume

A les acaballes del mil·lenni, organitzacions ecologistes d’arreu del món alertaven sobre la urgència de preservar la mar de la nefasta deixa de l’home; però el món tenia altres mires i no volia ser salvat per un grapat de peluts que posaven entrebancs al progrés i vaticinaven l’apocalipsi. Avui la mar no abasta a escopir-nos de tornada tanta merda com hi abocam. Ha resultat ser que no; que no s’ho menja tot, la mar, i que les miques que deixa, els microplàstics, són l’enèsima plaga que amenaça d’enverinar fins i tot les formes de vida més resistents.

El dematí s’escola morós entre vinclada i vinclada de ronyons. Un sol que vol ser amable, però que es fa a estones insolent, ens escalfa l’esquena i ens convida a llevar-nos roba. Un home gras (l’amo del llaüt?) surt de la casa emblanquinada i s’asseu a la solana, més que no a l’ombra, del seu malmès enramat. Ens mira entre curiós i divertit. No sembla estar avesat a que venguin a fer-li net el trast. Les lluentes bosses de plàstic cobren forma i volum a mesura que s’umplen de porqueries diverses.

Tres hores més tard, na Magdalena dona per acabada la tasca; pesam la collita i la traginam fins al pantalà. Ens queda temps encara per delir-nos una estona de la bellesa salvatge del lloc. Tot i la bonança, l’oratge és fresc. Ningú no s’anima a despullar-se i deixar-se acaronar per la mà gelada de la mar d’abril. Ara és en Pep qui ens ve a cercar a bord de la llanxa. Hora de dinar. Deixam Cala Tuent seixanta quilos més lleugera i més neta de com l’havíem trobada. L’horabaixa hi tornarem per explorar-ne els racons.

N'Orestes torna al Zorba després de deixar-nos a terra.
N’Orestes torna al Zorba després de deixar-nos a terra. Foto: Rafel Jaume

L’any 96, passejar per una platja amb bosses de fems recollint porqueria era una cosa inaudita. Per tot allà on vaig practicar la neteja de platges com a tripulant del Zorba, la gent ens mirava com qui veu ploure calàpets. Sempre hi havia qui ens demanava, generalment en anglès o alemany, qui érem i per què fèiem allò. Dient Greenpeace s’aclaria tot i ens solien correspondre amb un somriure d’orella a orella i una reconfortant alçada de polzes (també amb més d’una carussa de menyspreu, escepticisme o indiferència). Més endavant, en vista de l’expectació i estranyesa que suscitàvem, l’oficina va comanar guardapits de cotó amb el nom de l’ONG imprès, per estalviar-nos explicacions i afegir visibilitat al projecte.

Avui els grups organitzats d’escombriaires costaners voluntaris són més habituals. Crec que tots els qui vàrem navegar amb el Zorba ens sentim pioners d’aqueixa febre. Així, si més no, ens hi sentíem aleshores, per més que aquell orgull vengués acompanyat d’una certa sensació d’estar cometent una extravagància, de ser això que ara en diuen friquies, però, també, com va dir qualcú qualque vegada, de ser fematers de l’arc del cel.


CONTINUARÀ


Així m’ha parlat la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius i, si no, perdius.

Deixa-hi un comentari si et ve de talent.

Escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

Salut i que tenguis un bon dia.

Share