Disponible en: Spanish

Share

Aquesta història comença amb El meu romanç amb el Zorba i és la continuació de la crònica Fematers de l’arc del cel

Avui els grups organitzats escombriaires costaners voluntaris són més habituals. Crec que tots els qui vàrem navegar amb el Zorba ens sentim pioners d’aqueixa febre. Així, si més no, ens hi sentíem aleshores, per més que aquell orgull vengués acompanyat d’una certa sensació d’estar cometent una extravagància, de ser això que ara en diuen friquies, però, també, com va dir qualcú qualque vegada, de ser fematers de l’arc del cel.


Rafel Jaume, monitor del Zorba, Greenpeace VI, fent net a Cala Pi.
Fent net a Cala Pi.

Tres anys més tard, l’estiu del 99, tendria una experiència mediàtica capitanejant una brigada d’aquells fematers de l’arc del cel. Ja era aleshores un voluntari experimentat. Havia pres part en la fundació del Grup de Suport de Greenpeace de Mallorca i en coordinava el voluntariat per al projecte conjunt amb el GOB de reforestació de la Trapa Echando raíces. Havia navegat un grapat de vegades com a mariner i ni els nusos ni les maniobres se m’entravessaven.

Una productora de documentals s’havia posat en contacte amb l’oficina de Greenpeace per enregistrar algunes imatges del Zorba i d’alguna de les activitats del projecte. No sé bé com va anar la cosa. S’havia fixat lloc, Cala Pi, i dia; i aquell dia tocava navegar a n’Alicia. La record tota preocupada per haver de parlar davant d’una càmera i intentant convèncer-me perquè la substituís. També record que no l’hi va costar gaire.

Així ho record i no ho acab d’entendre, perquè mesos abans, a la darreria de la tardor del 98, una altra càmera havia embarcat a bord del Zorba, n’Alicia n’havia estat la monitora i xerrà molt més tranquil·la que no jo, que estava més rígid que un garrot.

No sé, per tant, d’on li venia aquell neguit a n’Alicia, però a mi em va venir ben bé. Qualsevol ocasió d’embarcar-me en el Zorba era ben rebuda.

Nuño Ramos, patró del Zorba.
Amaia, marinera del Zorba.

En Nuño en va ser el patró. Era la segona vegada que navegava amb ell com a monitor substitut, però aquesta vegada ho faria també com a mariner. D’aquesta experiència, record que vàrem tenir un temporal molt fort per amarrar a Cala Rajada i vaig haver de fer de pràctic, empenyent el casc del Zorba amb la llanxa neumàtica a contravent, perquè en Nuño i n’Amaia, l’altra marinera el poguessin abarloar. També record que a n’Amaia, arriant la major, li va caure el bitxero damunt dels meus morros i em va xapar un tros de dent. Tot i això, conserv un molt bon record d’ella.

Com a coordinador del projecte que era, en Nuño havia d’avaluar la meva idoneïtat com a monitor. Estava decidit a agafar una excedència al banc si m’escollicn, però em va sortir competència.  Ja et dic ara que va ser que no. Na Mercè era biòloga i més simpàtica. Contra la segona cosa hi podria haver competit. L’altra era insalvable

Desembarcant a Cala Pi.

Per a la primera navegació amb en Nuño, mesos abans, m’havia après amb pels i senyals els noms científics i on se colguen els cetacis. quelonis i aucells  marins de les Balears: dofins mulars, comuns i llistats, caps d’olla grisos i negres, rorquals i capgrosos, tortugues, corbs marins, gavines de potes grogues i corses, virots, baldritges i nonetes…; havia fet un intensiu sobre les sargantanes endèmiques i l’extint vell marí; havia estudiat l’Informe Metadona sobre la formació i possibilitats de recuperació de les platges de les Illes; havia memoritzat les fites més importants de la història de Greenpeace

Sis dies xerrant a bord és una feina esgotadora. Te posis on te posis entre activitat i activitat, sempre tens qualcú que et vol demanar més detalls sobre la darrera xerrada o et vol explicar què no funciona dins l’engranatge de Greenpeace (com si jo hi pogués fer res) o vol saber com ho hauria de fer per entrar-hi (i a mi vens a demanar-m’ho?) Record una conversa amb un gadità molt crític. Em va dir que considerava de mojigatos no deixar fumar herba a bord… a mi, que m’havien renyat per beure una cervesa sobre la coberta del Sirius.

Meditació a bord del Zorba

Al Zorba es permetia fumar tabac fora de la cabina sense llençar les restes a la mar. Al pont sempre hi havia, ben trincat amb una goma elàstica, un pot de vidre tapat on s’hi tiraven les llosques. Però el cànnabis i altres drogues no estaven permesos a bord. L’explicació d’aquesta norma era tan senzilla com que els vaixells de Greenpeace necessitaven recalar a ports de països on el consum d’alcohol (no en parlem de marihuana) estava penat. Una imatge en premsa d’una cervesa o un porro a bord podia suposar la negació d’un permís d’amarrament. Per més que li vaig explicar al gadità que una denúncia o una notícia sobre consum de drogues a bord podria perjudicar greument l’organització, va seguir pensant que érem uns mojigatos. Devia traginar un mono dels grossos.

Abans de salpar, em previngueren sobre què trobaríem a Cala Pi. No seria una neteja habitual de primera línia de platja, i no perquè estrenàssim guardapits de cotó amb el logotip de Greenpeace. L’amo d’un hotel tenia la concessió de les hamaques, para-sols i manteniment de la platja. Sabíem que en lloc de fer net, amagaven la brutor davall l’estora; vull dir, que, en lloc de pujar la brutor fins a dalt del promontori i tirar-la als contenidors, l’emmagatzemaven, oculta a simple vista, al fons de la torrentera.

Explicant l’activitat de neteja selectiva.

Cala Pi és la desembocadura del torrent homònim que flueix entre dos espadats a la banda de llevant del Migjorn mallorquí. La cala no està urbanitzada més que dalt del penya-segat que dona a nord. Una escala de pedra comunica la urbanització on hi havia l’hotel amb la platja. Pujar-hi la brutor devia sortir prou més car i feixuc que traginar-la torrent endins. Greenpeace volia aprofitar les càmeres per denunciar aquest atemptat contra el medi natural i contra el paisatge. I per fer-ho, m’havien designat a mi.

La meva relació amb Cala Pi es remunta a la primera infància i es limita a un dia de platja en família. Era l’any 65. Encara no hi havia bosses, plats, tassons, coberts de plàstic ni torcaboques ni mocadors de paper. El record que en tenc és fruit del repetit visionat, al llarg de la infantesa, de la pel·lícula en súper-8 que hi va rodar mon pare, més que no de la bona qualitat de la meva memòria a llarg termini. Aquí en tens un petit fragment.

Després d’aquella primera experiència, no hi havia tornat pus. I ara em tocava parlar-ne com si fos ca meva i me l’haguessin omplit de porqueria. I així ho vaig fer. Lamentablement, que un productor volgués aprofitar el projecte de Greenpeace per omplir un minut d’un programa de vint-i-vuit no volia dir que estigués disposat a facilitar-nos la difusió d’una denuncia.

Record perfectament haver mostrat als periodistes els rodaments de la màquina que havia traginat els caramulls de brutícia, restes de pneumàtics, hamaques velles apilades, amb els teixits de plàstic desfent-se en microplàstics. i haver criticat el sistema de neteja, però en un moment de l’entrevista em demanaren que resumís en poques paraules què hi havíem anat a fer i això va ser tot quant va sortir. Un gol per enmig de les cames al porter suplent.

Arreplegàrem quatre bosses grosses de fems, però, aquesta vegada, no les estibàrem a bord del Zorba. La platja tenia un servei de neteja que no feia bé la feina. Vàrem deixar les bosses al peu de l’escala de pedra per tal de “facilitar-los la tasca”, però no els va agradar la broma. Quan vàrem ser enfront de l’embarcador, a la vorera contraria de la cala, vàrem sentir uns crits a la nostra esquena que ens increpaven de mala manera.

Fent neta Cala Pi

Em vaig girar i vaig veure un jove que venia enfurismat cap a nosaltres. Un uniforme de feina l’identificava (vaig suposar), com a responsable de manteniment. La meva experiència com a monitor se complicava. Massa bé havia anat la cosa. Vaig enviar saliva abans de fer una passa endavant i encarar-m’hi. El vaig saludar amablement amb tota la fermesa que vaig poder simular. No m’agraden aquestes situacions i probablement em tremolàs una cama.

Que què ens havíem cregut i que ens havíem de dur el “nostre” fems (la paraula que emprà va ser mierda). I jo, que la brutícia no era nostra i que eren ells qui l’havien retirat de la platja i arraconada al fons del torrent. I ell que només feia allò que li ordenaven, i jo, condescendent,  que l’entenia, que la culpa era de l’amo però que allò no estava ben fet. I ell, més emprenyat encara, lladrant que no podíem deixar les bosses allà i que qui érem.

Tot i l’evidència dels guardapits amb el logo, li vaig explicar que érem voluntaris de Greenpeace i que havíem vengut amb un càmera de televisió per… En sentir les paraules “càmera” i “televisió” va canviar el cantet. Va semblar acollonir-se i després de demanar quan sortiria i dir-li que no ho sabíem, va girar coa i ens va deixar en pau. L’adrenalina em vessava per les orelles, però crec que a ell li vessava una altra cosa. Potser després de tot no estava complint ordres i no tenia la consciència tranqui-la.

Tripulació de Guardapits de cotó al port de Palma.

De tornada vaig haver d’aguantar al gadità crític, dient-me que havia estat blando. No sé quina idea tenia de Greenpeace, però no era la meva. Esperava que l’emprengués a crits i a llosques? No devia saber anglès ni què duia escrit al guardapits.

El meu minut de “glòria” no sortiria en antena fins un any més tard dins el documental Entre les espuma y la arena, de la sèrie del segon canal de TVE Guardianes del hábitat, on vaig tenir el privilegi de compartir espai televisiu amb alguns dels personatges més coneguts i carismàtics de l’ecologisme illenc.


La mar enfurismada

La mar, enfurismada, és un vòmit que et vol treure la freixura per la boca. El vent, quan s’emprenya, fa tap i no la deixa sortir. Assegut sobre coberta, aferrat al guardamà de sotavent, mentre em passen pel cap aquests coverbos sense caps ni peus, mir de veure si una mica d’oratge fresc a la cara em farà espassar el me-meu que he aplegat. És humiliant, però ho he de reconèixer: m’he marejat. Jo. A  la mar.

CONTINUA


Així m’ha parlat la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius.

Deixa-hi un comentari si et ve de talent.

Escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

Salut i que tenguis un bon dia

Share