Disponible en: Spanish

Share

Com sabràs -i si no ho saps, t’ho dic jo ara- aquest darrers mesos he cursat l’assignatura Història I del grau d’Humanitats a la UOC. Aquest és el primer dels 4 treballs que hi he presentat. Consistia de sintetitzar en 2 planes les lectures i els continguts de la 2a unitat, anomenada “Hominització i canvi cultural a la prehistòria“, contestant a la pregunta: “Què significa ser humà? Existeix algun tret que ens faci diferents… especials, escollits?”

Interessant, no ho trobes? Si ja has llegit res meu, sabràs que la pregunta em va venir clavada, com anell al dit. La temptació d’amollar les meves idees personals sobre l’animal humà va ser grossa, de fet, llegiràs coses que et sonaran de qualcun dels meus articles (autoplagi?); però això no era el meu Quadern sinó un treball acadèmic on havia de demostrar que havia fet els deures, que m’ho havia llegit tot i que ho havia entès.

Com sintetitzar els coneixements apresos i deixar constància del meu parer en tan sols dues planes? Idò així és com ho vaig fer:

Homo Sapiens: entre el Foc i la Faula

 “Ara hem de redefinir eina, redefinir home o acceptar els ximpanzés com a humans.” Louis Leakey*

Charles Darwin
Charles Darwin (Font: Wikipedia)

D’ençà que l’home occidental -superada la controvèrsia decimonònica entre creacionistes i evolucionistes en favor dels darwinistes– pren consciència de la seva condició animal, s’ha obsedit en establir quin és el tret substancial que el distingeix de la resta dels éssers del regne, per tal d’identificar “… l’avantpassat comú d’humans i simis,… allò que amb el temps passà a denominar-se la baula perduda;” 1 dit d’una altra manera, ¿a quin moment històric un homínid va merèixer ser anomenat home per la seva futura nissaga?

Probablement la qualitat que durant més temps l’animal humà ha considerat seva en exclusiva ha estat la intel·ligència, de la qual s’ha vist forçat a anar-ne canviant la definició cada vegada que una investigació científica ha constatat un comportament animal no humà que s’ajusta a la accepció vigent. Qualcuns lexicògrafs han gosat resoldre el problema encapçalant la seva definició amb un rotund “Facultat o capacitat de l’home que…”, circumscrivint així la intel·ligència a l’ésser humà, excloent-ne qualsevol altra forma de vida i negant fins i tot la possible existència d’una intel·ligència divina. Avui sabem que l’home no és l’únic animal intel·ligent tot i que probablement sigui l’únic que dóna importància al fet de ser-ho.

Descartada la mera activitat intel·lectual com a tret definitori de la condició humana, quins altres arguments ens queden?

Homo habilis
Homo habilis (Font: Wikia)

La coincidència en la datació històrica de les  primeres restes del gènere Homo i les primeres eines fabricades en pedra facilità la tendència a considerar la fabricació d’eines com al primer signe inequívoc d’hominització. “Si… és a partir dels 2,5 milions d’anys que els paleoantropòlegs diuen haver trobat els primers representants del gènere humà (Homo rudolfensis i Homo habilis), tot pareixia encaixar a la perfecció: els humans pròpiament dits haurien estat els primers artesans…, l’eina definia l’ésser humà.”  2

The surfing ant (credit: Matt Doogue)
The surfing ant (by: Matt Doogue)

L’habilitat per fabricar estris, però,  no és una qualitat exclusiva de l’home. Ans al contrari, podem intuir que l’artesà primitiu es fixà en l’obra d’altres animals i els imità. Observant els nius de la vespa terrissaire hauria après a fer càntirs per servar-hi els líquids, de l’aranya n’hauria imitat les xarxes per a pescar i de l’habilitat de certes formigues per travessar basses d’aigua sobre fulles prèviament seccionades, l’art de l’enginyeria nàutica, per citar tres dels exemples més evidents; però moltes altres espècies animals han desenvolupat abans que l’Homo faber l’habilitat d’usar i de fabricar eines per a l’obtenció de recursos.

Els crancs ermitans fan servir closques de mol·luscs morts per fer-se la casa; els aucells, branques i fulles per fabricar nius; la miloca (aufrany) empra pedres per trencar closques d’ou mentre les llúdries trien i conserven les més adients per fer-les servir d’enclusa, colpejant-hi petits mariscs fins a esclafar-ne la closca, i emboliquen eriçons marins amb fulles d’algues abans d’encetar-los sense punxar-s’hi; per no parlar del castor i les seves dots d’enginyer per fabricar preses. Qui manllevà la idea a qui? Es podria argüir en contra que, en molts d’aquests casos, l’animal no fabrica sinó que tan sols usa l’eina sense transformar-lo; però sí que sap combinar les forces de la Natura -gravetat, flotabilitat- i les característiques físiques dels estris -pes, forma, plasticitat- amb la seva capacitat d’aprenentatge i adquirir noves habilitats -punteria, modelatge, triatge-; d’això, quan és l’home qui ho fa, en deim tecnologia.

Jane Goodall HK
Jane Goodall (by Jeekc via Wikimedia Commons)

 Sorprèn que haguem hagut d’esperar a les investigacions de Jane Goodall amb els ximpanzés als anys 60 per acceptar que l’ésser humà no és l’únic -ni tan sols fou el primer- animal capaç de fabricar eines. D’això podem concloure que, de vegades, la comunitat científica s’ancora dècades per darrera del saber popular i del sentit comú, obsedida en negar allò que és evident per prejudicis religiosos o antropocèntrics.

Quin és aleshores el tret que ens diferencia de la resta dels mortals?

Wilma-Neanderthal
Wilma Neanderthal   (Font: NGM / Reconstruction by Kennis & Kennis / Photograph by Joe McNally)

Les primeres troballes d’enterraments rituals al Neolític permeteren atribuir a l’Homo sapiens la capacitat de reflexionar sobre la vida i la mort; “… l’home, en viure amb aquesta preocupació, es constitueix en l’únic animal que viu amb la consciència del seu destí final.” 3 Excavacions posteriors demostren la presència d’aquest comportament en l’Homo neanderthalensis, molt abans, durant el Paleolític mitjà. Una vegada més, però, l’àmbit acadèmic es nega a reconèixer l’evidència perquè “… no està preparat per admetre l’existència d’enterraments realitzats per homínids anteriors a l’Homo sapiens sapiens de fa 40.000 anys… No era concebible que un ésser que no mostrava idèntiques característiques físiques a nosaltres hagués posseït la facultat de… preocupar-se per la mort.” 4 Avui tenim evidències de preocupacions religioses en els homínids del Pleistocè superior fa devers 120.000 anys i la sospita de que els homínids d’Atapuerca ja les tenguessin fa més de 300.000.

Loewenmensch1
L’home lleó de Stadel  (by Dagmar Hollmann  via Wikimedia Commons)

 Per altra banda, l’home sembla ser l’únic animal capaç d’intuir o d’inventar-se l’existència d’éssers superiors -diguem-los déus, àngels, dimonis, extraterrestres o com vulguem- sense tenir-ne constància física, per tal d’explicar coses que no és capaç d’entendre. Tal vegada és ver, com diu Jordi Nadal,  que “som humans perquè som Homo religiosus. La conducta religiosa és un element propi, exclusiu de la nostra espècie i universalitzat entre totes les societats,” 5 com també ho és, però, la capacitat d’inventar històries, mites, rondalles, llegendes… i de transmetre-les fent-les passar per certes; creativitat o mentida? L’home lleó de Stadel, tallat en ivori de mamut, és una de les primeres constàncies d’art, de religió i de la capacitat de l’Homo sapiens d’imaginar coses irreals. 6 L’home és possiblement l’únic animal amb capacitat per a la ficció. “Aquesta capacitat de parlar sobre ficcions és la característica més singular del llenguatge dels sapiens.” 7 Des d’un punt de vista agnòstic, la religió no seria més que una més de tantes ficcions creades per l’únic animal capaç d’enganar-se a si mateix o d’enganar els congèneres per tal d’assumir un rol de poder dins el grup. Més que d’Homo religiosus, hauríem de parlar aleshores d’Homo fabulator?

Homo erectus, fa més de 600.000 anys.

Però hi ha més trets definidors de la nostra espècie. No hauria estat possible la creació d’històries sense l’assoliment d’un llenguatge complex i és mal de fer imaginar un grup d’homínids contant i escoltant faules sense una fogatera pel mig. El llenguatge i el foc: dues fites prèvies a qualsevol creació literària primitiva. Som humans d’ençà que parlam?, o potser ho som d’ençà que feim foc? Homo locuens? Homo incendarius?

La complexitat del llenguatge ha permès l’home “… cooperar de maneres extremadament flexibles amb un nombre incomptable d’estranys,” 8 però també crear infinitat d’idiomes diferents, esdevenint probablement l’únic animal intel·ligent capaç de no entendre’s amb altres individus de la mateixa espècie. Un ca que viatgi a les antípodes s’entendrà perfectament amb qualsevol altre ca gràcies al seu senzill i universal llenguatge gestual; els seus amos humans no tendran tanta sort, per obra i gràcia de la seva cultura, vull dir, de pertànyer a cultures diferents. El llenguatge humà ha estat l’eina indispensable per assolir tot allò que ens omple d’orgull com a espècie perquè ens ha permès cooperar per fer grans coses, però també ho ha estat per ofendre, conspirar i declarar guerres. Ara bé, ens va fer homes la paraula o ja ho érem abans de vocalitzar els primers mots?

“Una passa important… va ser la domesticació del foc… una font fiable de llum i calor, i una arma mortífera… (amb la que)… els humans pogueren haver començat a incendiar deliberadament les seves immediacions… (per) … convertir espessors intransitables i improductius en praderes prístines amb abundant caça.” 9 El foc és el primer d’una llarga llista d’avanços tecnològics que han permès l’home adaptar el seu entorn a les seves necessitats en lloc d’adaptar el seu cos a les imposicions del medi. Així, l’home és l’únic ésser viu incapaç d’adaptar-se al canvi climàtic, reclòs dins la seva bombolla d’aires condicionats i calefaccions, esdevenint presoner de la tecnologia que ell mateix ha creat. El foc, però, no fou exclusiu de l’Homo sapiens; altres espècies homínides ja extintes també l’havien emprat.

Mamut
Il•lustració de Zdeněk Burian

Gràcies a la tecnologia, l’Homo sapiens és l’única espècie capaç de destruir el seu hàbitat i d’extingir altres espècies senceres. Enlloc d’Homo faber, Homo religiosus o Homo fabulator, caldria parlar aleshores d‘Homo extinctor? Els sapiens varen esborrar de la terra els neandertals, denisovians i demés homínids, els mamuts, diprodonts i una llarga llista d’espècies que no ha acabat encara. Les proves arqueològiques que confirmen l’arribada de l’home a territoris llunyans com Sibèria, Sud-amèrica o Austràlia coincideix en data amb l’extinció d’espècies com el mamut de l’illa de Wrangel a l’oceà l’Àrtic, a 200 km. de la costa siberiana, una vintena d’espècies marsupials gegants australianes o els megateris sud-americans, peresosos de més de sis metres d’alçada. 10

Viktor Vasnetsov
Homo sapiens a una pintura de Viktor Vasnetsov

La història de la humanitat començaria així amb el primer homínid que feu servir el llenguatge per fabular una ficció o amb el primer que feu servir el foc per incendiar una selva i acabarà amb el primer capaç de provocar un desastre nuclear, químic, climàtic o d’altra casta a nivell global que l’aniquili, tot i que no hi quedarà cap homínid per constatar-ne la data. Pot semblar una visió una mica pessimista però no ho és tant. El planeta Terra, com a ésser viu que és, té els seus propis mecanismes de defensa i, quan creà l’home a partir de l’evolució de la matèria en àtoms, molècules i finalment en espècies, el dotà d’un sistema d’autodestrucció: una intel·ligència superior** que l’ha permès desenvolupar la tecnologia necessària per esdevenir l’únic animal capaç de provocar la seva pròpia extinció, en benefici d’aquelles espècies que siguin capaces de sobreviure a la catàstrofe. Serà aquest el tret diferenciador de la nostra espècie?

 *Resposta de Louis Leakey, paleontòleg, antropòleg i arqueòleg kenyà, mentor de Jane Goodall,  a un telegrama en el que Goodall afirmava haver observat ximpanzés fabricant eines.

**A aquest nivell d’intel·ligència superior, jo l’anomen estupidesa, però potser esmentar l’Homo stultus hauria estat excessiu per al meu primer treball acadèmic.

Notes

  1. Jordi Serrallonga (2005, 6 de febrer) “En busca del eslabón perdido”. La Vanguardia Magazine (pàg. 42). Torna al text 
  2. Jordi Serrallonga (2005, 6 de febrer) “En busca del eslabón perdido”. La Vanguardia Magazine (pàg 44). Torna al text 
  3. Manuel Domínguez-Rodrigo (1997) “En el umbral de la inmortalidad: la aparición de la preocupación religiosa”. A: El primate excepcional. El origen de la conducta humana. Barcelona: Ariel. (pàg. 170). Torna al text
  4. Manuel Domínguez-Rodrigo (1997) “En el umbral de la inmortalidad: la aparición de la preocupación religiosa”. A: El primate excepcional. El origen de la conducta humana. Barcelona: Ariel. (pàg. 171). Torna al text
  5. Jordi Nadal “Religiositat al Paleolític. Símbols i creences”. Documentació-Materials didàctics de la UOC.  Torna al text
  6. Yuval Noah Harari (2013). From Animals into Gods: A Brief History of Humankind [‘De animales a dioses: Breve historia de la humanidad’] Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. (pàg. 23). Torna al text
  7. Yuval Noah Harari (2013). From Animals into Gods: A Brief History of Humankind [‘De animales a dioses: Breve historia de la humanidad’] Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. (pàg. 25). Torna al text
  8. Yuval Noah Harari (2013). From Animals into Gods: A Brief History of Humankind [‘De animales a dioses: eve historia de la humanidad’] Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. (pàg. 26). Torna al text
  9. Yuval Noah Harari (2013). From Animals into Gods: A Brief History of Humankind [‘De animales a dioses: Breve historia de la humanidad’] Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. (pàg.15). Torna al text
  10. Yuval Noah Harari (2013). From Animals into Gods: A Brief History of Humankind [‘De animales a dioses: Breve historia de la humanidad’] Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. (pàg. 63-69). Torna al text

  

Bibliografia

 

Domínguez-Rodrigo, Manuel (1997). “En el umbral de la inmortalidad: la aparición de la preocupación religiosa”. A: El primate excepcional. El origen de la conducta humana (cap. VIII, pàgs. 169-181). Barcelona: Ariel.

Harari, Yuval Noah (2013). From Animals into Gods: A Brief History of Humankind [‘De animales a dioses: Breve historia de la humanidad’] (pàg. 7-40). Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. 

Jiménez Conejo, Antonio Manuel Las herramientas de los animales [article en línia]. Fieras, alimañas y sabandijas. Revista de divulgación zoológica.  [Data de consulta: 26 de març de 2016].<http://www.galeon.com/fierasysabandijas/arcart/herramien.htm>

Morell, Virginia (2008, març). Mentes Animales [article en línia]. National Geographic Magazine. [Data de consulta: 25 de març de 2016].
< http://www.mvd.sld.cu/noticias/noticias%20cient%EDficas-scccv-/Mentes%20animales.pdf> 

Nadal, Jordi  “Religiositat al Paleolític. Símbols i creences”. Documentació – Materials didactics de la UOC.

Serrallonga, Jordi (2005, 6 de febrer). “En busca del eslabón perdido”. La Vanguardia Magazine. 

Serrallonga, Jordi (2004) Ecología, comportamiento y paleo-etoecología homínida: una revisión crítica sobre la evolución biológica y cultural de los primeros homínidos africanos. Estudios de Psicología, 25 (2), 129-147.

Share