Disponible en: Spanish

Share

Per escriure el segon conte del curs Conte I de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, havíem de triar entre quatre estils: l’objectiu de Raymond Carver, l’interioritzat de Mercè Rodoreda, el barroc d’Edgar Allan Poe o l’estil ironicodistant de Giorgio Manganelli. Vaig optar per aquest darrer.

Hi ha dues maneres d’escriure un relat. Partir d’un esquema previ i saber per tant com acabarà la història, o partir d’una idea inicial, una escena, una frase que se’t pugui acudir i anar avançant a partir d’ella deixant que la història es desenvolupi dins la teva imaginació a mesura que escrius. És d’aquesta segona manera quan, de vegades, els personatges actuen pel seu compte dins el teu cap i van filant ells mateixos l’argument.

La dona que no coneix ningú va ser el primer dels meus contes en pertànyer a aquest segon tipus de de relat. Vaig idear primer el títol, llavors la primera frase i vaig començar a escriure sense saber que passaria ni com acabaria i crec que això se nota en el resultat, amb un final obert a diferents interpretacions. Ja m’ho diràs tu, si no.

Vaig presentar el conte el 9 de novembre de 2019. Una mica retocat, ha quedat així:

La dona que no coneix ningú

La dona que ningú no coneix seu a una taula del Bar Central d’un poble qualsevol des d’on pot veure tothom qui hi entra. Que no la coneix ningú sembla evident, perquè ningú no l’ha saludada ni ella ha saludat ningú en entrar. Per altra banda, fa l’efecte de no voler ser reconeguda. Tot i la fosca que es respira a l’antre, du unes amples ulleres de sol que lluny estan de fer-la passar desapercebuda. La gavardina beixa, el mocador florejat i les sabates de tacó prim tampoc l’ajuden a mimetitzar-se amb la sòrdida vulgaritat del local.

Ha demanat una camamil·la. Un home corpulent li ha dit, mentre s’eixugava les mans darrera la barra amb un davantal, que no en té i s’ha hagut de conformar amb una til·la. Amb dits tremolosos, esquinça un sobre de sacarina, n’aboca el contingut dins un tassa que desprèn juganeres volutes de vapor i remena amb una cullereta el càlid beuratge grogós com qui fa sonar una campaneta. Dos homes asseguts a la barra, que parlen de poca pluja i males collites, volten el cap en sentir la dringadissa. La dona sembla adonar-se’n, acota el cap i acaba de remenar la tisana sense fer renou mentre la punta del seu peu dret tamborineja el trespol. Cull la bosseta remulla de paper amb la cullereta, l’envolta amb el fil i en premsa el contingut fins esprémer-ne la darrera gota.

Un toc agut de campana trenca la remor de converses. La dona alça el cap i fita la porta d’entrada. Entra un home amb caçadora de pell i texans. L’acompanyen dues dones més joves que ell amb faldes curtes. Entre rialles, s’asseuen a una taula a l’altre extrem de la sala. La dona torna mirar la tassa de til·la. La campana sona dues, tres, quatre vegades més. A cada dring, la dona alça el cap i, per quatre vegades, torna la vista a la tassa. Dels quatre parroquians que entren, tres s’afegeixen al grup de la barra, deixant caure una mirada sobre la desconeguda.

A la campanada que fa cinc, entra un home madur, cabells blancs pentinats cap a enrere, americana blava, corbatí morat i un clavell vermell al trau de la solapa. Mira a banda i banda sense decidir-se a acabar d’entrar. L’home del davantal fa una senya a la colla de la barra. Tots cinc se giren, el miren i tornen parlar de pluges i collites amb un somriure sorneguer a la boca. La dona de la til·la fa un tímid senyal amb la mà a l’home del clavell, que no sembla copsar-lo. Finalment el crida:

—Enric?

L’home del clavell la mira. Ella el saluda amb la mà. L’home s’assenyala al pit com qui diu: és a mi? La dona fa que sí amb el cap i el convida a seureamb un ampli somriure. L’home s’hi atraca i s’hi queda palplantat davant. La dona insisteix i l’home s’asseu.

—Així que és aquí, on vius?—diu la dona.

—Aquí!?—l’home, seriós—. No. Jo visc a ca meva.

Ella riu.

—Vull dir que aquest és es teu poble. És molt maco.

—Maco? Pots pensar!

—No pensis que faig això sovint. De fet… és sa primera vegada que accept una cita per Internet. —l’home la mira impassible, ella deixa passar una estona, beu un glop i continua—. Si t’he de ser sincera, te feia més jove… No és que m’importi! Tenim s’edat que es nostre esperit vol tenir. —tus—. Això no és meu; ho vaig llegir en un llibre. No és que hi cregui, en aquests llibres d’autoajuda. No en solc llegir, però aquest me’l recomanaren. —un altre silenci i un altre glop—. Estàs molt callat.

—Com has sabut qui som? —diu ell.

—Pes… pes clavell.

—Quin clavell?

—Es que dus a s’americana. Me vares dir que te’l posaries.

L’home del clavell se’l mira, l’agafa i se’l queda observant com si no l’hagués vist abans.

—No és meu —diu, i el deixa damunt la taula.

—És per a mi?

—Si el vols. Ja t’he dit que no és meu.

Un altre silenci. La dona vacil·la però no agafa el clavell. Finalment, ell diu.

—Escolta, Mercè…

—Marta—rectifica ella.

—Marta? Qui és na Marta? —se gira esperant trobar qualcú darrera seu.

—Jo. Jo som na Marta. No te’n recordes?Hem quedat per telèf…

—Ah!… I que l’has vista, na Mercè?

—Qui?

—Na Mercè. Havíem quedat aquí, però no la veig.

—Enric…no t’entenc. Qui és na Mercè?

—Qui ha de ser? Sa meva dona.

—Sa teva do… ? Vols dir que ets casat?

—Vet si som casat! Que no has vengut a ses noces?

Mentre la dona bada la boca, sona una musiqueta electrònica somorta però insistent. Amb un notable tremolor a les mans agafa la bossa de damunt d’una cadira. L’obri. La música, ara audible arreu del cafè, s’apaga quan la dona treu un mòbil i frega la pantalla amb el dit. Els tertulians de la barra callen i la miren somrient amb sorna sense amagar-se’n. La dona sembla un ratolí sotjat per un estol de salvatgines rapinyaires. A la pantalla del mòbil llegeix: Enric. Posa cara de no entendre res.

—Di… digui?

—Marta? —una veu de dona—. Que has vist n’Enric?

—S… sí. És aquí, però…qui és…?

—M’hi pots posar? Serà un segon.

La dona vacil·la de nou i li dona el mòbil a l’home.

–E… és per a tu.

—Sí? Mercè! Què fas que no…? Què dius, ara?! No et moguis. Ara venc. —Deixa el telèfon damunt la taula, s’aixeca d’una volada i enfila esperitat la sortida.

—Enric! Què passa?

—Què passa?! Que na Mercè s’ha posat de part! —Dringa la campana i l’home surt del bar. Qualcú riu a la barra. Torna sonar el mòbil. La pantalla torna anunciar: Enric.

—Hola?… Enric?… Sí… Ton pare?… Que s’ha escapat? Què vols dir, escapat? Aaah!… Alzheimer… També nom Enric… Sí. Ha estat aquí. Entesos… sí: me cridaràs tu… A… adeu.

A la barra les rialles contingudes s’apleguen entre els tertulians. La dona que ningú no coneix treu la cartera, deixa unes monedes a la taula i l’estotja amb el mòbil dins la bossa, s’aixeca sense mirar la barra. Abans de sortir sona la campana i algunes veus entre un esclafit de rialles.

—Avui es vell ho ha brodat!

—Ha, ha, ha! Na Mercè s’ha posat de part!

—Això és nou. Ha, ha, ha! De qui ha estat la idea?

—Quina cara que han posat tots dos!

—Qui ve ara?

—Maria Martínez. Quaranta-tres anys.

La dona que no coneix ningú no sabrà mai què ha passat al Bar Central d’aquest poble qualsevol. Per un moment, pensarà que, quan n’Enric la telefoni, li ho aclarirà tot; però sospitarà que ell ja no ho farà més.

Fi


I això ha estat tot. Si t’ha agradat:

  1. Subscriu-te al meu butlletí.
  2. Deixa’m un comentari.
  3. Comparteix-ho per les xarxes.
  4. Llegeix

Salut i que tenguis un bon dia.

Share