Disponible en: Spanish

Share

Aquesta història comença amb El meu romanç amb el Zorba i és la continuació de la crònica Guardapits de cotó a Cala Pi.


El meu minut de “glòria” no sortiria en antena fins un any més tard dins el documental Entre les espuma y la arena, de la sèrie del segon canal de TVE Guardianes del hábitat, on vaig tenir el privilegi de compartir espai televisiu amb alguns dels personatges més coneguts i carismàtics de l’ecologisme illenc.

 


Primavera de 1996. Aigues de Tramuntana.

La mar, enfurismada, és un vòmit que et vol treure la freixura per la boca. El vent, quan s’emprenya, fa tap i no la deixa sortir. Assegut sobre coberta, aferrat al guardamà de sotavent, mentre em passen pel cap aquests coverbos sense caps ni peus, mir de veure si una mica d’oratge fresc a la cara em farà espassar el me-meu que he aplegat. És humiliant, però ho he de reconèixer: m’he marejat. Jo. A  la mar.

N’Elsa. Foto: Rafel Jaume

Contempl indecís la poma que m’ha donat n’Elsa. N’Elsa, sempre amatent i preocupada perquè l’estància a bord sigui inoblidable per a tothom, pel que fa a la part que li pertoca. Mai faltarà una picada abans de dinar si ella decideix que això farà més agradosa la travessia. Reservada sense timidesa, una mica misteriosa, li agrada allunyar-se esporàdicament del grup, ja sigui dins la cuina o cavalcant sobre el bauprès, per endinsar-se en els seus pensaments; però participa com la qui més en les activitats i sol tenir les postures més radicals pel que fa a la defensa del medi ambient i de la dona. Ben segur que la seva va ser una de les veus que se’n recordaren de les mares dels qui havien tallat la coa a les dues cries de dofí (Una Troballa Funesta).

N’Orestes. Foto: Rafel Jaume

Contempl, deia, indecís la poma que m’ha donat n’Elsa quan m’ha vist tan tabacat, supòs que per tenir qualque cosa dins l’estómac o per fer la boca neta en haver tret la fel; però jo no he de menester res d’això. No he pogut vomitar encara…. ni podré. Em feia tant d’oi vomitar essent un nin que se’m degué anquilosar la vomitera. N’he tenguda moltes vegades, però no record el darrer pic que vaig aconseguir consumar l’acte del vòmit.

De marejos, també en vaig patir prou. Quan anàvem a passar el diumenge a la caseta que els padrins s’havien fet fer a la marina de Valldemossa o d’excursió en cotxe, si la carretera feia voltes, havia de seure davant, damunt ma mare, que, de magre que estava, solia dir que al cul hi tenia agulles en lloc de popes. En créixer, vaig aprendre a controlar aquesta al·lèrgia a les corbes. Però a la mar, mai, que jo recordi, m’havia marejat. De ben infant, em vaig acostumar a les engronsades d’una barca. Qualque matinada de molta son, mon pare m’enviava a enfonyar-me davall coberta a proa del llaüt, i ni l’olor de peix ranci ni la de gasoil aconseguien descompondre’m la ventresca.

Què m’havia passat idò? Què feia el Zorba diferent de l’Atlàntida?

La cuina. Recordaràs que vaig dir que cada dia tocava a un dels passatgers fer de mosso de cuina i t’hauràs fixat que durant tota la travessia la mar ha estat, si no una basa d’oli, sí prou amable com perquè ningú hagués de fer consum de biodramines. Idò es veu que Posidó i Èol s’havien conxorxat contra la meva retrobada amb l’art de la navegació i havien preparat per al meu dia de rentaplats un bon menú: temporal trempat amb batucada d’estris culinaris.

En Lluis: Foto: Rafel Jaume

Havíem salpat de matinada de Cala Tuent. En Lluis sabia què ens esperava i no volia sorpreses. A més, hi havia una bona tirada fins a Palma i tampoc no volia arribar a misses dites. Les primeres hores foren tranquil·les, però va ser arribat el moment d’enclaustrar-me dins la cuina per fregar els plats bruts del berenar, que el vent començà a bufar i la mar demanà al Zorba de ballar d’aferrats al seu ritme. Als vaixells els sol complaure que la mar els proposi un ball. No solen negar-s’hi. No saben, però, que la mar és punyetera i traïdora; primer, perquè posa banyes; que el mateix ball els ho proposa als altres vaixells dels voltants i tots solen caure seduïts als seus encants; de segones, perquè allò que comença com una galant balada romàntica, poc a poc s’anima i pot acabar esdevenint una frenètica dansa contemporània.

N’Orestes. Foto: Rafel Jaume

Arribats a aquest punt, res és com en hores de calma, a bord d’un vaixell. Allà on tot era ordre i concert, esdevé ara desgavell i disbauxa. I on més evident es presenta aquesta metamorfosi és a la cuina. Vaig dir al començament d’aquestes cròniques sobre la cuina del Zorba que, “baix un aspecte caòtic, amagava un ordre estricte on cada estri ocupava el seu lloc i on no hi havia lloc sense el seu estri.” (Sentinelles d’una Mar Immensa). Bé, idò, quan la mar s’enfurisma, amb l’oscil·lació convulsa dels estris penjats de les anses i el repic obsessiu de  vidres i metalls, l’aspecte caòtic sembla engolir-se l’ordre estricte.

Na Magdalena. Foto: Rafel Jaume

Tot i saber que, tornada la calma, cada cosa recuperarà el seu lloc, durant aquestes hores de mar moguda i angúnia, dins la cuina, et sembla ser el protagonista d’una d’aqueixes pel·lícules on es combinen personatges reals amb dibuixos animats, en què els estris de cuina es rebel·len contra tu i ets víctima de les seves dolenties. L’ull de bou tancat per evitar l’entrada d’aigua ajuda a augmentar la temperatura i la sensació claustrofòbica dins la minsa estança. A cada sacsejada del buc, la por que qualque estri no caigui en terra i es trenqui eleva el nivell d’angoixa per damunt dels d’humitat i calor. Només tens cap per pensar una cosa: he de sortir d’aquí.

En Pep: Foto: Rafel Jaume

Quan comences a imaginar-te a tu mateix envoltat de dibuixos o a pensar que els estris de cuina et volen mal, és hora que l’aire fresc et faci tornar el color a la cara. I en aquest punt estic ara mateix: assegut sobre coberta, aferrat al guardamà i guaitant el cap per sotavent perquè l’oratge de sobrevent no m’estampi a la cara allò que d’un moment a l’altre podria treure per la boca. Amb una poma a la mà i fixant la mirada tan enfora com puc, cap a la costa escarpada de la marina de Valldemossa, pens que qualcú, de la caseta dels padrins estant, podria veure amb sort, mig aclucant els ulls, dins una mar blau fosc esquitada de xotets blancs, una taca blanca diferent a la resta: la vela del Zorba.

N’Elsa. Foto: Rafel Jaume

Tot i navegar a motor, en Lluis ha manat hissar la major amb dos rissos per mantenir l’estabilitat de la nau. El vent ha rolat a mestral de bon dematí i s’ha atemporalat. Ara la Serra de Tramuntana no ens resguarda del vent i ens n’hem allunyat un parell de milles per evitar la proximitat dels penya-segats. Tramuntana, abans ben definida i aliada propera que ens protegia del llevant, és ara una tèrbola ombra violàcia que ens amenaça de la llunyania estant i a qui val més no tenir gaire prop.

Una companya de navegació. Foto: Rafel Jaume

Els mariners s’han enfundat els impermeables i maniobren com si la tempesta els divertís. Ells han vengut per guanyar experiència, no de passeig. Veure’ls tan alegres davant l’adversitat em fa pensar si tal vegada en Pep o n’Orestes o tots dos plegats no hauran conjurat els vuit vents del món perquè ens enviïn una mestralada grossa que ens faci ballar de valent. Res! Coverbos d’un home marejat.

Na Meritxell. Foto: Rafel Jaume

Tanmateix, fins i tot la pitjor tempesta acaba per passar de llarg i deixa a tothom la sensació que no ha estat per tant i, als qui no l’han duita bé, com és el meu cas, un sentiment de vergonya que no pots amagar, sobretot si veus que gent més jove i més poc marinera que tu han romàs frescs com la poma que ara sí que estic devorant.

Un company de navegació. Foto: Rafel Jaume

Quan perdem el control del cervell per un mareig en alta mar, ens espanta pensar que ni la mar ni el vent tenen mesura. Ningú et diu d’aquí no passa, i si t’ho diuen, menteixen, perquè ningú no pot posar fites als fenòmens atmosfèrics. Això tots ho sabem, però, quan perdem el nord per mor d’un mareig, aquesta certesa ens aterreix.

Un company de navegació. Foto: Rafel Jaume

El Zorba vira poc a poc a babord. Banyalbufar i Estellencs, com a dos betlems penjats dels penya-segats se’ns acosten cloent l’espectacle que començà, milles nord-est enllà, a Formentor. Encara ens resta, però la cirereta, l’acte final: Dragonera. El mestral ha minvat i ha rolat a ponent. En Lluis decideix no passar pel freu i fer una visita a la cara oculta de l’illot. Mana amollar escota, els mariners que s’hi afanyen i els winches que grinyolen, i la major que s’obri a sotavent i el motor que calla… i la magnificència dels 350 metres verticals de l’espadat de na Pòpia que ens gela la sang i ens talla l’alè.

N’Arturo. Foto: Rafel Jaume

Na Magdalena em suggereix de posar banda sonora al sublim instant. Si fos per mi, deixaria fer el silenci, però abans que qualcú no proposi qualque ritme caribeny tenc la música, la lletra i els desigs perfectes: “… que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades en que veuràs un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats a aprendre dels que saben.” Viatge a Ítaca d’en Llach, Mediterrània en estat pur, és la meva tria. Per sort l’havia enregistrada en casset per escoltar-la a bord. Amb l’excitació dels darrers dies m’havia fuit del cap. Ara que el vent xiula i les gavines grallen, n’és el moment.

Na Meritxell i una companya de navegació. Foto: Rafel Jaume

Superat l’enorme escull de Dragonera, ja sols ens resta vorejar la costa de Sant Elm, i el desgavell urbanístic d’Andratx i Calvià. En aquest punt, tal vegada per compensar les males vistes fins al port de Palma, feim l’avistament viu més clar i proper de tota la setmana: un dofí mular se’ns col·loca a proa i ens guiarà durant uns minuts nedant i saltironejant a babord i a estribord del bauprès. El nostre èxtasi és absolut. Encara és fresc el record de les dues cries mortes de dofí llistat (Una troballa funesta) i aquest comiat l’interpretam com un acte de gratitud de Posidó per haver denunciat el crim i haver-li fet neta Cala Tuent.

En Rafel Jaume.
En Rafel Jaume.

En unes hores atracarem al Port de Palma, farem l’equipatge, anirem a sopar amb una representació de l’oficina i dels voluntaris de terra, contarem anècdotes de l’experiència i n’escoltarem d’altres navegacions. Qualcú contarà la vegada que un rorqual, nedant amb rumb de col·lisió contra el Zorba, es submergí en el darrer moment i passà per davall el casc sense tocar-lo i lamentarem no haver viscut una experiència així, Intercanviarem adreces i telèfons, ens direm adéu i ens enfrontarem al síndrome de les colònies, aquella buidor de pit que patíem d’adolescents després d’uns dies de convivència amb amics en colònies, acampades, viatges d’equip, d’estudis… Una sensació inexplicable d’enamorament comunal i d’enyorança sobtada. Un sentiment que ara, mentre acab aquestes darreres línies d’aquesta crònica, torn experimentar, no tan intens, però prou clar com per voler descriure’l.

Tripulació i passatge del Zorba amb na Sofia, coordinadora del projecte.

I arribàrem a port. El Zorba descansaria dos dies i tornaria salpar amb sis nous passatgers i una tripulació diferent. Els companys partirien, dos a Madrid, tres a Barcelona, mantindríem, potser, el contacte un temps, no més enllà. Jo romandria a Ciutat amb l’esperança de repetir, totalment inconscient que qualcú dins l’oficina de Greenpeace ordia una teranyina perquè així fos (no cal dir que encara ara li estic molt agraït a na Sofia); una teranyina on vaig quedar atrapat pels quatre o cinc anys següents.

El Zorba.

Quatre o cinc anys que em deixaren perpètuament reservat, per a un veler anomenat Greenpeace VI, més conegut com a Zorba, i per a tota la seva gent, un racó dins l’estimera. Dins el meu cervell, ara mateix, encara sonen els tocs de la campana de bord que n’Arturo feu sonar abans de desembarcar, xalest com un infant amb bicicleta nova, davant la mirada còmplice d’en Lluis, i els darrers versos d’un poema de Konstandinos Petru Kavafis, musicat per Lluis Llach: “… savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques”.

 


Així m’ha parlat la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius.

Deixa-hi un comentari si et ve de talent.

Escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

Salut i que tenguis un bon dia

Share