Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: Blackbird and Hoopoe, amb permís de Dorian Anderson.

… Aquella nit parlàrem. Parlàrem de la mar, de la terra, de la vida que allotgen, de la mort i parlàrem de l’home. Jo vaig recordar una faula que havia escrit un any abans per a un treball de magisteri, la vaig trobar adient per a l’ocasió i la vaig contar. Tampoc n’estic molt segur d’haver-la contada, però si no ho vaig fer aleshores, ho faré ara…

Aquesta història forma part del relat El meu romanç amb el Zorba i ve a continuació d’Una Troballa Funesta

Prefaci

A la primeria dels anys 90 me’n vaig anar a viure tot sol. Havia trobat un estudi petit -molt petit- de 30 metres quadrats terrassa inclosa, però molt acollidor per al meu gust i bo de fer net, al tram de s’Arenal de Palma conegut com a les Meravelles, topònim al que sempre he volgut trobar-li un cert ressò lul·lià però que no és més que el resultat de normalitzar del castellà el gens ancestral Las Maravillas. A dalt de tot i a la cantonada orientada a la mar de l’edifici Mar del Sur, tenia el privilegi de respirar a l’hivern la pau i el silenci més absoluts i, a l’estiu… bé… A l’estiu havia de suportar dia sí dia també les hordes indisciplinades de teutons desfilant cap al balneari 6 a farcir-se de cervesa i sangria per tornar ben abeurats als seus respectius caus ben entrada l’alba, la música hortera a tot volum que m’arribava dels hotels de veïnat, la incontinència verbal i renouera a altes hores de la matinada dels inquilins, renovats de quinze en quinze dies, de l’únic apartament amb què compartia paret… L’estiu era una altra cosa.

La part de darrera de la finca pegava -i, cosa rara, encara hi pega- a un solar sense edificar que feia partió amb un xalet antic que conservava l’encant dels anys previs al boom turístic i mitja dotzena de pins del pinar que altre temps havia guarnit tota aquella contrada. De vegades, enlloc de sortir a la terrassa a veure passar guiris, m’estimava més seure al replà de darrera i fruir de l’alegra i molt més harmoniosa companyia d’un grapat de mèl·leres que piulaven de cap a cap d’any, però amb especial dedicació en primavera, entre el brancam del minso reducte de pins supervivents i d’una parella de puputs que venien a niar cada temporada dins una encletxa entre els maresos de la paret de veïnat. Tot això, amb l’incomparable rerefons de la posta de sol per darrera del Galatzó que, a l’hivern i les vespres dels dies de ventades, era un espectacle molt preferible al xaletarro amb piscina que havia de veure tant si vols com si no vols cada vegada que guaitava a la meva terrassa.

Així, quan el professor de llengua ens va comanar escriure un conte, aquells dos aucells tan diferents me serviren d’inspiració. Les meves conviccions ecologistes varen fer la resta.

La Mèl·lera i el Puput

Per a na Carme

Mèl·lera (Turdus merula). Foto: Oldiefan. Font: pixabay.com

-No m’agrada gens ser negre. Voldria ser tan elegant com tu; amb aquests colors tan vistosos, el teu plomall… No saben què veuen, quan voles!
-De què em serveix l’elegància si no puc cantar? Te’ls regal, l’elegància, el plomall, els colors i… Som l’animal més trist que hi ha hagut mai al bosc.
Així parlaven i això deien, enfilats a la branca més alta del pi més esponerós del seu pinar, la mèl·lera i el puput.

-Sembla com si l’artífex s’hagués quedat a mitges i no hagués sabut acabar la feina.
Era la mèl·lera qui piulava i el puput li contestava:
-ldò la mos va fer bona! Un aucell que no sap cantar! On s’ha vist mai, això?
-Ei! I per què no l’anam a veure i li demanam que hi posi remei? Si li ho deim amb bones, pentura mos voldrà escoltar.
-Venga! El no ja el tenim. De cançons no n’escoltarà cap del meu bec, però creu-me, que li pens cantar les quaranta a aquest homonet. Em sentirà bé.
-Amb bones, Puput; amb bones. Que no l’hem de fer enfadar ni fer el viatge de bades.
I així, amb aquest estat d’ànima, de bon dematí, la mèl·lera i el puput alçaren el vol cap a ca l’artífex dels aucells, disposats a presentar-li els seus quedirs.

L’artífex dels aucells era un dels set artífex majors que, a la primeria dels temps, havien dedicat temps, saviesa  i enginy a compondre el món. A ell li havia pertocat la tasca de crear els animals de ploma i ben molta feina que havia fet. En haver acabat, els cels quedaren plens de criatures alades de tota forma i color i amb tota casta de veus. Massa renou, trobà l’artífex. Tan tip en va quedar, de piulades, grallades i giscos, que va decidir fer-se ben enfora d’aquelles bestioles cridaneres i se’n va anar a romandre a una caseta de pagès de carrera assolellada i porxada ombrívola. Allà se’l trobaren becant a la fresca, engronsant-se al balancí.

-Mira’l-te! -grunyí el puput- Ben encarxofat i poques feines. D’ençà que la creació fou acabada que es grata la panxa com si hagués fet un ou de dos vermells!
-Xit! Puput, bonda! Deixa’m fer a mi.
I així piulà la mèl·lera:

-Bon dia, mestre! Quin bon estar que fa davall d’aquest porxo!
-Uep! -digué l’artífex- Quin senyal, voltros dos per aquí? Quina la duis armada?
-Ca… cap ni una! -returà la mèl·lera -Bé… sí… no… L’altre dia parlàvem… i vàrem trobar que feia estona que no en sabíem res, de vós… i vàrem dir de fer-vos una visita per…
-Per demanar-me qualque cosa. Venga! Quina l’heu feta?
-Noltros cap!- bramà el puput- Vos, la féreu!, i grossa!
-Què vols dir?! Contestà mig astorat mig divertit el venerable artesà. Quina la vaig fer, meem?
-No-res… -piulà la mèl·lera, provant de recuperar el timó de la conversa i mirant de coa d’ull el seu emprenyat company- que trobam que quan mos creàreu, no vàreu acabar de…
-No vàreu acabar la feina i mos vàreu deixar a mig fer! -li entaferrà impacientat el puput.
-Però i ara què me deis?! -digué l’artífex ja més exaltat que una altra cosa- d’on me sortiu ara voltros dos amb aquests coverbos?! Que trobau que m’heu de venir a fer els comptes, de com faig o no faig la meva feina?!
-I vós, mestre?, que trobau que està bé fer un aucell que no sap cantar i un altre més negre que el carbó?, i quedar-vos tan ample?
-Però… si sou perfectes! Tots els animals se’n fan creus dels vostres encants.

Puput (Upupa epops) Foto: Arturo Nikolai. Font: wikipedia.org

Les carones de la mèl·lera i del puput eren tot un poema. La mèl·lera badava el bec i el puput hauria tret foc pels queixals d’haver-ne tengut.
-Tu, puput, ets l’aucell més vistós del bosc. No n’hi ha cap ni un, de més elegant.
-Torna-m’hi torna-hi, amb l’elegància -remugà el puput.
I tu, mèl·lera, n’ets el millor cantaire. No en senten cap altre de més entonat que tu.
-Però, som negre!, com… com…
-Com la sutja -li ajudà el puput.
-I per què no com la nit? Què té de dolent el color negre?
-Per començar, que no és un color -aclarí el puput.
-No em surtis amb tecnicismes, ara!!! -tronà l’artífex. -No m’has de venir a donar llissons de física, tu a mi!!!
-Pupuuut! -xiulà boca closa la mèl·lera, veient que la cosa es sortia del botador i que l’artífex començava a enfilar-se per les parets.
-No! No em faràs callar!  No faig comptes partir d’aquí sense una bon cant; i si no, no em tornareu veure volar. M’arraconaré dins qualque tronc foradat tot lo dia i tan sols sortiré de nit perquè no em vegi ningú. Mirau vós quin profit vos farà la meva elegància.
-Idò jo… jo… no tornaré cantar fins que em volgueu donar un plomatge com em pertoca! Au! -s’envalentonà la mèl·lera veient que, tanmateix, no faria callar el puput i pensant que era millor anar tots dos a per totes que quedar-se a mitges.
-Sabeu que vos dic? -digué l’artífex- Que del vostre pa en fareu sopes. No en vull sentir pus, de dois per avui. Sia! Tendreu això que heu vengut a cercar, però llavors no vengueu a plorinyar si les coses venen tortes.

L’artífex es posà mans a l’obra i, en un no-res, mudà la capa negra de la mèl·lera per una de tres colors mai vists; tres colors nous que ningú podria anomenar perquè encara no tenien nom. Quan el puput el veié, obrí el bec astorat i de la seva gargamella brollaren un sons mai sentits que feien escoltera.
-I ara partiu! -bramà empipat l’artífex- que no vos vull tornar sentir piular per aquí en una bona temporada. Au! Arruix!
I així ho feren. La mèl·lera i el puput se’n tornaren cap al seu pinar més estufats que dos paons festejadors.

Els animals del bosc no se’n podien avenir d’aquell prodigi. Els de ploma s’acaramullaven a les branques de pins, ullastres i alzines i els de pèl alçaven els ulls i paraven les orelles des d’en terra. Tots contemplaven i escoltaven bocabadats i orella parada aquells dos cantants engalanats com si no haguessin vist ni sentit mai un prodigi semblant i se deien uns als altres: son els animals més galanxons del bosc. I així era.

Passaren els mesos. La mèl·lera volava tot lo dia sense aturall, mostrant el seu polit plomatge a tot animal que el volgués contemplar i ni tan sols els més envejosos podien deixar de mirar-lo de coa d’ull. El puput cantava d’ençà que el sol guaitava per llevant fins que el crepuscle el convidava a aclucar els ulls.

Puput (Upupa epops) Foto: Martin Mecnarowski. Font: wikipedia.org

Un horabaixa assolellat de tardor, mentre cantava distret damunt la branca d’una arbocera, una enorme grapa aglapí el puput pel coll. Li va faltar temps per voltar el cap i clavar el bec dins la carn d’aquella mà rosada, molla i repugnant, que afluixà la presa. N’hi va haver prou perquè el puput pogués treure el cap d’una estirada i sortís volant com qui l’encalça el dimoni. Mentre bategava les ales amb totes les seves forces, va sentir una intensa coïtja a la closca, però no deixà de volar fins que va ser ben lluny. L’esglai li havia deixat la gargamella eixuta i, en veure el reflex del cel dins un bassiot, arreplegà les ales i davallà per fer-hi un glop. En veure la seva imatge dins l’aigua, no va poder evitar un xiscle d’horror. On abans hi havia una preciosa cresta de plomes roges, blanques i negres, ara hi veia una calba pelada.

La mèl·lera no aturava de volar tota estufada, mostrant a tota ànima vivent la lluentor de les noves seves plomes al sol de l’horabaixa, que és quan tot se veu més clar. De tant en tant, s’aturava damunt d’una branca i cantava, sabedora de que, amb els seus lluents colors i la seva melosa veu era el punt d’atenció de tothom. Una d’aquestes vegades, mentre entonava el seu cant, una pedra li passà volant per davant dels ulls. Abans que pogués dir aquest bec és meu, una pluja de macs i còdols la va fer alçar el vol i fugir escopetejada. No pogué evitar, però, que un d’aquells projectils li fregàs el bec. Volà i volà espaordida i, en sentir-se a la fi guarida de tot perill, trià la branca més alta que trobà i s’hi posà. Alleujada, deixà anar un sospir que la deixà gelada de pànic; un pànic com no l’havia sentit mai encara; el pànic d’haver perdut el seu tresor més preuat. El gisc que sortí del seu bec esmorrellat li va doldre molt més que el cop acabat de rebre. Mirà de cantar fluixet, però on abans hi havia música, ara sonava un buf escardat que feia mal a les orelles. Provà de fer-ho més fort i va ser pitjor encara. Ara sí que era el punt d’atenció. Tots la miraven amb cara d’oi i fins i tot qualcú la va xitar perquè callàs. Empegueïda, alçà el vol i partí a cercar el seu amic per veure si li donaria una mica de consol.
-No me’n parlis -plorinyà el puput. -Mira què m’han fet a mi; m’han deixat la coroneta més plomada que el cul d’un pollet d’uè.
Així que decidiren volar de bell nou cap a ca l’artífex dels aucells. Se’l trobaren becant com sempre a la fresca, davall la porxada del portal de ca seva.

-Això ha estat l’home, aquest tarambana! -digué.
-L’home?! Qui és l’home? -piulà el puput.
-I d’on surt? -giscà la mèl·lera.
-L’Homo sapiens! -proclamà l’artífex amb un to forçat d’admiració que no sentia. -Sempre hi ha estat. L’haureu vist moltes vegades fent i desfent, caminant a dues potes.
-I per què fins ara no mos havia fet mal?
-Perquè no vos coneixia. A tu, Puput, te veia travessar els camps amb el teu vol lleuger i elegant, però, dins el pinar, el teu silenci et protegia d’ell. A tu, Mèl·lera te sentia cantar, però poques vegades l’home s’interessa per un animal negre. Vos vaig dir que éreu perfectes i no em vàreu creure. Ara l’home vos desitja, vius o morts.
-Però, per què?! -xisclaren tots dos.
-Perquè li agradau i, quan a l’home li agrada qualque cosa, necessita posseir-la o destruir-la perquè ningú altre en pugui fruir.
-Per què no s’asseu a escoltar-mos i a contemplar-mos com fan els demés animals?
-Sí. Cantaríem i volaríem encantats per a ell.
-L’home no és com els demés animals. L’artífex dels homes el deixà sense acabar. Li va donar una “intel·ligència superior” i una cosa que ell anomenà lliure albir, “la llibertat de triar la seva pròpia evolució”, deia, confiant que, a la vista de la bellesa del món, l’estimaria i assoliria aviat la perfecció. Però l’evolució de l’home és complicada, lenta i se decanta sovint del camí previst. A més, sol confondre estimar amb voler, amor amb possessió. Quant a aquesta suposada major intel·ligència… En fi… jo m’estim més anomenar-la estupidesa.
-Per què no xerres amb l’artífex dels homes? Si sap això que mos ha fet, no dubtarà a posar-hi remei.
-Ja heu vist què passa quan volem alterar la creació. Vaig fer malament d’escoltar-vos i no diré a l’artífex dels homes que faci com jo. La naturalesa és sàvia, tot i que de vegades no ho sembli. Hi hem de confiar… i també en l’home.
-Maldament ho destrossi tot al seu pas?
-Maldament.
-Però així, tots els aucells correm perill!
-No tan sols els aucells; tots els animals, les plantes, els rius, els mars, les muntanyes, l’aire i fins i tot l’home. Ell també.
-Com pot perillar l’home, si ell mateix és el perill?
-Perquè aquest lliure albir plegat amb l’estupidesa el fan l’únic animal capaç d’exterminar la seva pròpia espècie.
-Però això és absurd!! -coincidiren tots dos.
-Ho és; però ja n’hem parlat prou. Em vaig errar i ara mateix hi posaré remei.

Mèl·lera (Turdus merula) Foto: Juan Emilio. Font: flickr.com

La mèl·lera aclucà els ulls i, en obrir-los, veié que tornava tenir el seu lluent plomatge negre.
-Com la nit -digué i, en dir-ho, el seu cant tornà brollar melòdic del seu bec. El seu bec tornava ser el de sempre. El seu bec tornava estar sencer. El seu bec… -El meu bec!!! -giscà.
-Què li passa?
-Era groc! i ha tornat… carabassa! Pareix una pastanaga!
-I així serà d’avui en endavant. Així sempre recordaràs que has d’estar content de ser qui ets i de ser com ets.
-Però és ridícul!
-T’hi avesaràs.
El puput, que s’havia estat aguantant les rialles no pogué pus i esclatà a riure, però del seu bec només sortí: -pu-pu-put! -El seu rostre mudà en un gest d’horror. -Pu-pu-put! -tornà dir mirant l’artífex amb cara de no entendre res.
-Aquest serà ara el teu cant i el teu petit càstig. D’avui en endavant tan sols podràs balbucejar el teu nom, però mira el teu plomall.
-L’aucell somrigué feliç de veure la seva cresta intacta reflectida al vidre de l’entrada de ca l’artífex.

Els dos amics volaren de tornada al bosc i, tot i que de tot d’una hagueren de patir les befes del seus veïnats, amb el temps tornaren ser respectats i admirats. Avui, “tenir bec de mèl·lera” és una expressió ben comuna al pinar que vol dir que cantes molt bé (gairebé tan bé com la mèl·lera) i ningú troba ridícul el seu bec de pastanaga. Però fins i tot els qui tenen bec de mèl·lera callen quan senten parlar el puput, perquè, diuen, un animal tan bell tan sols pot dir coses certes; i quan, a les trobades d’aucells, s’hi sent el pu-pu-put del puput, ningú pus piula; tots escolten i fan que sí amb el cap, encara que ningú n’estigui segur de què ha volgut dir.

Pel que fa a l’Homo sapiens, uns creuen que a la fi va assolir la perfecció; altres diuen que no encara, però que en du camí; n’hi ha que pensen que fa temps que va prendre el camí errat i que s’encaparrota a no deixar-lo… I tu? Què en penses?

Fi


Un Nus Infame i un Arbre Sublim

Maig del 98. El Zorba sura a la ronsa en alta mar sobre una aigua tersa com la d’un safareig…

CONTINUA LLEGINT

 


Si t’ha agradat aquesta història, la pots contar als teus fills, nets, nebots o alumnes, que no et reclamaré drets d’autor per això. També la pots compartir a les teves xarxes socials.

Share