Disponible en: Spanish
Som incapaç de dir quina és la millor cançó d’en Paul McCartney. Pens en Yesterday fins que escolt Hey Jude i se’m posa la pell de gallina. Llavors Let it be, The Long and Winding Road, My Love, Here Today… No en sé triar una; però sí puc dir que la millor cançó d’en Paul és la millor cançó de la història de la música, pop-rock (pas de fer inútils i absurdes comparacions amb les àries i lieds dels grans autors clàssics).
He tengut la sort de veure moltes grans estrelles del rock en directe: Jethro Tull, Bob Dylan, els Stones, David Bowie, Van Morrison, Dire Straits, Sting, Peter Gabriel, Bruce Springsteen… però no he vist mai en McCartney. I això que per 2 vegades vaig coincidir amb 2 concerts seus: al Madison Square Garden de New York i l’unplugged que va fer per sorpresa a Barcelona pels anys 90.
M’ha quedat aquesta penyora pendent. Sort que també em queda Youtube per consolar-me.
Aquesta és la meva opinió sobre quina és la millor cançó de la Història.
I tu?, què en penses? S’accepten propostes. Com més, millor.
El premi? Un viatge a la banda sonora de la teva vida. Te pareix poca cosa?
Si a més a més ho comparteixes, els teus amics també podran dir la seva.
31 comments
Uep Rafel, avui estava escontant vells cassettes, discos i cd’s, i n’he sentit un que per jo mereix un qualificatiu molt alt: se tracta de sa versió cantada en frances per en Richard Anthony des Adagio des Concert D’Aranjuez den Joaquin Rodrigo. Per mi es una de ses mes maques cançons d’amor que he escoltat mai. Te convid a que miris de trobar.la i l’escoltis. t’encantará. I com dius tu, salut i empenta.
Acab de tornar de un viatge d,Imserso, i dins s,autocar mos posaven musica; ja pots imaginar sa casta de musica que hi havia: Nomes vaig prendre nota de ses que sonaren es primer dia que varen ser: Black is Black, Il Mondo, Con un sorbito de champan, La Escoba, 15 años tiene mi amor, Anduriña, Chica Ye Ye, Cuentame, El baul de los recuerdos, Respeto, Wonderful World, Mis manos en tu cintura, Sentado en el muelle de la bahia, Congratulations, i es Concert d,Aranjuez complet en versio guitarra. Naturalment, podeu pensar, quins rollos. Pero teniu en compte una cosa, i es que aquesta i molta mes, va significar molt en sa vida de moltes persones. Tothom flipava, a tots mos recordava sa nostra joventut, un temps, una o unes persones, i aixo crec jo que es sa millor canço per una persona, un bon aplec de titols que fan que mos sentiguem vius i amb ganes de fer coses, mos recorda quan erem joves i es nostro mon, molt mes per amunt que sa qualitat que pugui tenir, una o altra cançó, que segur n,hi ha de millors. Mos cansariem de recordarnes, pero sempre en sortiria una de millor, i mira que n,hi ha de bones. Bono, ho he escrit d,una tacada i no vull tornar arrera a repasar.ho. Un fort abraç Rafelet, i estic cercant una grabacio que segur t,agradara.
Batuadell Rafel!!!!!!!, això és com “a qui estimes més, a ton pare o a ta mare?” Depen des moment, de s’entorn, de sa gent amb qui ets……….per això és impossible dir-ne una. D’acord amb alguns de voltros no pot faltar Wish you were here, però crec que a mi m’estira més Shine on you crazy diamond (si, som Pinkfloista), i que me deis de School de Supertramp?, com sona es baix den Dougie Thomson !!!!!!, Sandman d’America, sempre m’he imaginat es so de ses guitarres com una teranyina, liant-se unes amb ses altres, Single Handed Sailor de Dire Straits, som incapaç de fer res mentre escolt aquesta cançó…, Winelight des dessaparegut Grover Washington Jr., o també sa versió de corda den Paul Brown… Tu vols que te diguem quina és sa millor? Crec que sa primera que he dit, cançó dedicada al que fou membre del grup Syd Barrett, Shine on you crazy diamond.
Una abraçada Rafel i a tots en general
Ja ho sé que és mal de fer, triar-ne una, Joan. Com està?
D’això es tracta; de posar la memòria en marxa i recordar aquelles que ens han fet estremir. T’he de dir que les teves se semblen molt a les meves, sobre tot pel que fa a School i Shine on You Crazy Diamond. Supertramp i Pink Floyd, dos dels meus preferits, però que, en canvi, no vaig anar a veure mai en directe. A canvi, vaig tenir el privilegi de veure en Roger Hodgson al claustre de Sant Domingo a Pollença, l’any 2008, a primera fila. Tot un luxe!
Una aferrada, Joan, gràcies per participar i disculpa la tardança en contestar.
Bon vespre Rafel, una de les meves llistes, podia ser la següent:
Ítaca de Lluis Llach
Ne me quitte pas de Jack Brel
Hallelujah de Leonard Cohen
I per acabar, qualsevol canço d’un monstre, que gràcies a tu conec,
Days like this de VAN MORRISON
Una forta abraçada musical.
Bon vespre, Tià.
Perdona la tardança. 15 dies! Quina vergonya!
Ítaca més que una cançó és un himne i Hallelujah un altre. Te’ls compartesc tots dos. El No me deixis d’en Brel ja el veig més dins la categoria de cançons molt personals, però queda igualment registrada dins aquesta particular llista de millors cançons de la història.
D’en Morrison, que puc dir que no sàpigues? Days Like This me pareix una molt bona tria.
Una aferrada, Sebastià, gràcies per participar i disculpa un altre pic la imperdonable tardança en contestar.
https://youtu.be/lj6y6tohW_0
https://youtu.be/4phYAMDM2rA
Johnny B. Goode, versió Hendrix, Sympathy For The Devil dels Stones i Like A Rolling Stone de Dylan. Original elecció, si m’ho permets, i molt personal. M’encanten les tres i vaig flipar veient en Jagger cantant al diable des de dalt de tot del macro escenari a l’Estadi Olímpic de Barcelona l’any 90.
Mira tu que he anat a Google per comprovar l’any i zasca! L’he trobat sencer!!! No sé sí ja el coneixies. Si no, no el deixis de veure. Jo el veuré tot d’una que pugui. Ah! el diable, a partir del minut 53.
Gràcies per participar i perdona la tardança en contestar, Salva.
Gracias !
(Vi a los Stones en el ’76 y ’82 !!!)
Endavant amb el pitjor examen que és examinar la música Rafel. M´agrada en general la música i cada composició té lo seu, sigui la lletra, siguin les notes, sigui el ritme, sigui el moment………..
Vaig a fer una elecció diferent, amb el teu permis:
Music d´en John Miles perque me va entrar a la primera, perque me carrega les piles i perque el ritme es trepidant.
We Are The World perque sí, perque un parell de cançons podrien canviar el mon
Hello de Lionel Richie, perque ,,, Is It Me You’re Looking For?
I tendria que escriure moltes amb castellà, pero segur que t´enfadaràs perque només son 3….pero no puc olvidar mencionar Diego Torres, Miguel Bosé, Luz Casal, Luis Eduardo Aute, Miguel Rios, Ana Belén, Mecano, Joaquin Sabina, Joan Manuel Serrat, Nino Bravo, Roberto Carlos, Alaska, La Unión, etc. etc. etc.
Com vols que m’enfadi, Àngels?
Pots dir les cançons que vulguis; d’això és tracte. Les comunes, les que ens agraden a tots, i les personals, aquelles que sabem que no seran compartides per la majoria, però que per qualque motiu ens alteren les neurones i ens carreguen la sang d’endorfines. Benvingudes sien totes elles!
Gràcies per participar i perdona la tardança en contestar.
No podría dir quina és la millor cançó, en primer lloc perque m’agrada molt la música, i diferents estils. Després de la discografia dels meus idolatrats Beatles, diré tres estils ben diferents, però m’agraden molt.: Blowing in the wind, de Bob Dylan, Respect, d’Aretha Franklin, Imagine de John Lennon.
Vaja quin trio d’asos t’has tret de la mànega, Isabel!, imprescindibles en aquesta llista!, tant els temes com els intèrprets. Aretha, Dylan i Lennon, tres dels més grans, i Blowin’ in the Wind, la primera cançó que vaig aprendre a cantar en anglès. La tocava imitant la versió en directe del concert per a de Bangla Desh. A aquell disc i de la mà de George Harrison, vaig conèixer en Bob Dylan.
Gràcies per participar, per fer-me recordar i perdona la tardança en contestar.
Uep Rafel, encantat de retrobar-te i saludar-te.
No t’hi poses per poc tu. La millor cançó de la història, creus que existeix? Jo només en som capaç de dir-te les millors cançons de la història, no em puc dir una de sola.
Moltes de les que jo crec que són imprescindibles ja les heu dites. Wish you were here per jo és de les imprescindibles.
Afegiria Turn of t’he Century de Yes. Carpet Crawlers de Genesis.
Camviant d’estil tot The Beatles. The long and winding road.
Canviant a àries d’òpera Nessun dorma, si pot ser Pavarotti.
Ja veus Rafel, impossible una sola cançó. Però m’ha agradat la idea de anar triant.
Ja t’en aniré afegint, i si qualcú no està conforme amb la triadella que ho digui.
Una abraçada.
Tualmon, Joan Miquel.
No sabia que tenguéssim gusts tan semblants. Wish You Were Here no hi faltava mai a les meves performances. Yes era un dels meus grups més escoltats als 70s. Genesis els vaig descobrir més tard. Els Beatles, sempre i Nessun Dorma ja ha estat mencionada un parell de vegades, com has vist.
Gràcies per llegir-me i comentar-me. Pots afegir tantes cançons com vulguis. Te deix un regalet: https://www.youtube.com/watch?v=oERxlydUbQs
Salut, empenta i una aferrada, Joan Miquel.
Rafel, ets com es des xiste de s’escolá. Aixo es tant personal, de totes maneres allá va: – S’entrada des coro i orquestra an es cuart moviment de sa novena den Beethoven “Himne de s’Alegria”. – Es Nessum Dorma, versió den Pavarotti. – I per que no me renyis amb tanta classica, Es Yesterday des Beatles. I tres o quatre mil mes….
Ets un classicot, Ignasi. Qualcú ho havia de ser. L’Himne a l’Alegria i Nessun Dorma no hi podien faltar.
Gràcies per pensar-hi i una aferrada. (Arribarem a no poder-nos remenar, de tanta aferrada)
Ufff…..anem per feines Rafel, jà que vols possar-ho dificil triant. Per mi és casi impossible.
1.- John Miles MUSIC, perque no sé que té que me va entrar d´una manera brutal a un moment donat i s´ha quedat
2.- Queen LOVE OF MY LIFE, perque no puc possarles totes d´ells.
3.- i perque han de estar o sí o sí els d´aquí, que sempre deixam lo nostro apart i així ens va….qualsevol de MECANO, NINO BRAVO, MIGUEL RIOS, MIGUEL BOSÉ, LUIS EDUARDO AUTE…..etc, etc. etc…..
Me pareix molt bona elecció, Àngels. Si m’ho permets, me quedaré amb Love of my Life i la penjaré al meu Facebook, d’aquí a una estona.
Gràcies per participar i una aferrada.
Si ens hem de banyar…la primera que me ve al cap, A perfect day, de Lou Reed (que me perdoni n’Sting…). Però tenc un amic que diu que la millor cançó de la història encara està per venir…
Mmmmh! Se m’acuden moltes cançons abans de Perfect Day de Lou Reed, Pauleta. De fet, la idea de que la millor cançó de la història pogués ser del poeta novaiorquès me provoca, si més no, una mica de rebuig, tot i el respecte i admiració que li tenc. Em sembla a mi que t’has deixat influir una mica massa per les teves vivències personals a l’hora de fer una tria tan trascendental com aquesta. Hauries de tornar provar-ho mirant d’evitar la subjectivitat amb la que has emès el teu veredicte. Siguès objectiva i fes un repàs arreu de tota la discografia emmagatzemada al teu disc dur. Per posar-t’ho més fàcil, en pots triar fins a 3. De totes maneres, en ares de la democracitat d’aquesta consulta, acceptam A perfect Day com a presumpte millor cançó de la història. Te’n queden 2, llevat que vulguis canviar el teu veredicte.
Jo, per la meva part, reconec que també puc haver estat subjectiu anomenant qualcunes cançons de McCartney per davant d’altres d’altres artistes. Den Paul em podria quedar amb Yesterday, Hey Jude i Let It Be. D’altres autors, no podria deixar de mentar Bridge over Troubled Water de Paul Simon i Your Song d’Elton John (jo en puc triar més de 3, que per això faig les regles).
…nooo…al contrari…és de les poques cançons que no m’evoquen cap vivència personal; de fet la vaig descobrir fa poc i ni tan sols interpretada per Lou Reed, m’agradà, me posí a investigar i voilà: ara és una de les meves.
Perfecte, idò. Com te vaig dir, queda acceptada Perfect Day de Lou Reed, però en podries dir 2 més, per fer una llista més ampla?
Una aferrada, Paula.
idò estic d’acord amb Your Song, com que és una de les teves propostes, no compta, no? Així puc afegir Wish You Were Here, mai he estat molt seguidora de Pink Floyd però trob que és un temasso. I un altre que m’encanta és Russians d’Sting.
Segur que quan li hagi donat a l’enter per enviar-ho, me’n vénen d’altres…difícil elecció…eh? Ens hi has fet ésser Rafel…
Acabes de treure un excel•lent alt, Paula. 😉
Wish You Were Here era una fixa del meu repertori i ara que sé com t’agrada, me sap més greu encara no poder tocar-la. És senzilla però té una força capaç de fer vibrar l’auditori més escèptic. Saps que està dedicada a Syd Barret, que hagué de deixar el grup per estar malalt d’esquizofrènia? (no per les drogues, com se sol dir; si hagués estat per això, l’haurien hagut de deixar tots, el grup). Syd va ser el primer líder de Pink Floyd i gran amic del seu substitut i autor de la cançó, David Gilmour. Sabent això, escoltar o llegir la lletra de Wish You Were Here pren una nova dimensió.
Russians és una d’aqueixes petites joies irrepetibles que de tant en tant ens regalen els grans artistes però que solem tenir oblidades fins que la casualitat o la menció que d’ella en fa una amiga ens la torna a la memòria. Un pic vaig llegir per Facebook que qualcú l’acusava d’haver-la plagiat d’una obra de Prokofiev. Han de ser beneits! Si aquest tio s’hagués mirat la informació que venia a la carpeta de l’edició en vinil, com fèiem abans, hauria vist que n’Sting deia: “He manllevat aquest tema (i aquí hi inseria la partitura del tema en qüestió) de Sergei Prokofiev”. No era per tant un plagi sinó un homenatge. Si escoltes Russians no te costarà gens identificar el fragment; quan sona me ve al cap una teringa de presoners morts de fam i enravenats de fred, arrossegant els peus feixugament per devers la gelada estepa siberiana. La lletra tampoc queda curta i el vídeo clip va ser un dels millors del 86. Aquí te’l deix perquè el recordis: https://www.youtube.com/watch?v=wHylQRVN2Qs
Ja ho veus, Pauleta: m’anomenes dues bones cançons i se m’afluixa l’escriguera. Ja hi tornaràs, una altra vegada!
Una aferrada, Paula i no deixis d’escriure al meu quadern.
Uffff!!! Rafel!!!, quina pregunta més difícil!!!, soc incapaç de poder triar una cançó com la millor de la història, o mes ben dit, de la meva història, perque en tinc tantes guardades al meu cervell, que per un motiu o altra les considero bonissimes i especialment entranyables.
Crec que la música és un poc com el menjar, costa dir quin es el plat que mes t’agrada, sobretot si tenim la gran sort de tenir el rebost plé, (cosa que per desgràcia moltes persones no) i poder escollir, i així segons el dia, disfrutem d’una verdureta bollida amb un bon raig d’oli, mentres que d’altres ens fa “salivera” just pensar amb un bon entrecotte….
I parlant de Paul McCartney, no fa massa vaig descobrir, (i això que és del 1968, pero jo vaig retrassada!!!), una cançó seva “Blackbird” i ja està afagida a la meva llista particular de preferides.
Una abraçada!!!
Gràcies per la teva aportació, Antònia.
Blackbird era una de les cançons del meu repertori. En quant a la pregunta, evidentment, no hi ha solució correcte, però va bé de tant en tant aturar-nos a pensar en les coses, cançons en aquest cas, que més ens agraden.
Una aferrada.
Rafel, l’elecció de la millor cançó de la Història és una prova que no vull passar. Tenc massa cançons que, per a mi, podrien ser les millors, però sempre podrien ser superades per qualsevol de les altres. Hey Jude de Paul McCartney, tal i com tu dius, és meravellosa; però el simple començament d’Strawberrys fields forever de John Lennon (Living is easy with eyes closed) la fa una cançó incomparable. Space Oddity de Bowie, You are so beautiful de Joe Cocker, Bohemian Rapsody de Queen, Stormy weather de Billie Holiday o Alenar de Maria del Mar Bonet, són altres cançons que mereixen ser la millor. Vull afegir que el moment que una cançó et pugui recordar, pot influïr en fer-la millor o pitjor. Aquests darrers mesos he descobert a Nadeah, i la seva cançó Odile, que podria entrar molt be dins la llista de les 100 millors. Una abraçada.
Com tu has dit, Pere, triar-ne una és una tasca mala de passar, hercúlia, diria jo. Se tracta però, de com tu bé has fet, dedicar una estona a pensar-hi i fer recompte d’aquelles que en podríem considerar candidates. Tu n’has anomenat 8 i segurament d’aleshores ençà, n’has pensat altres 8 que podries haver triat. Benvingudes sien.
Una aferrada, Pere.
Com tu has dit, m’han passat altres 8 cançons pel cap, i moltes més. Perdona que abusi de l’espai que m’ofereixes, però fa 20 anys vaig reunir les 20 cançons que havien influit en els primers 40 anys de la meva vida, i venia encapçalada per el “Satisfaction” dels Rolling, i “Venus” de Shocking blue. Cap d’elles se poden considerar la millor cançó de la història, però als 14 anys me varen impactar molt, com el “Get back” de The Beatles. Entre les altres 17 cançóns del C.D. que vaig regalar als meus amics, hi havia “My baby just cares for me” de Nina Simone, “Nessun dorma” interpretada per Luciano Pavarotti, “Solo tu” de Matia Bazar, “Perhaps love” de John Denver i Plácido Domingo, “Aquellas pequeñas cosas” de Joan Manuel Serrat, “Que tinguem sort” de Lluís Llach, “Take me to the Mardy Gras” de Paul Simon, o “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa. Ja sé que cap d’aquestes cançons optarien la millor cançó de la història, però eren les que havien marcat els meus primers 40 anys de vida.
I és bo recordar-les; i compartir-les amb els amics, encara molt millor. Gràcies per fer-ho, Pere.