Disponible en: Spanish

Share

No crec que la mort de n’Adolfo Suárez hagi de ser motiu de tristor. La mort és al cap i a la fi -mai millor dit- l’objectiu final de tota forma de vida; és la conseqüència inevitable del fet d’haver estat viu i ens recorda que el dret a la vida és una sobirana incongruència, car no ens pertoca a nosaltres decidir sobre la vida i la mort.

Sí que és trist, però, haver d’escoltar els elogis a les seves virtuts de boca d’aquest ramat de presumptes xoriços -i no parl d’un partit concret- futurs o presents assessors de qualque poderosa companyia i xucladors insaciables dels doblers públics, que són indignes de mentar el seu nom.

Se callin, cony!

Share