Disponible en: Spanish English

Share
Escrivint amb el ratolí de boca
Escrivint amb el ratolí de boca a la meva habitació. Octubre de 2014.

Ara veget al Purgatori, pagant per uns pecats que desconec i esperant un judici o una explicació que no arriba ni ho farà mai. Romandre tetraplègic, assegut a la cadira de rodes davant l’ordinador mentre saps que, allà defora, la vida continua per a la gent normal no és viure; tan sols és ser testimoni de la vida dels altres.

Ja no som però almanco a l’Infern. A poc a poc, allò ha quedat enrere. Me queda la rampa; aquest intens i etern dolor neuropàtic a les quatre extremitats que no minva més que quan me ve la son. Com molt bé ho descriu en Philippe, el protagonista d’Intocable, “me sent com un tros de carn congelada dins oli roent: no puc sentir el dolor però patesc”. A mi m’agrada explicar-ho d’una altra manera: l’any 2010 vaig rebre un mal cop de sogra als dos braços i a les dues cames i encara me dura.

Vaig arribar al Purgatori procedent de l’Infern pel Nadal de 2010, quan vaig començar a respirar per mi mateix. Va ser llavors, a la meva tornada a Mallorca, quan em vaig negar a l’hospital Sant Joan de Déu, contra l’opinió dels pneumòlegs, a seguir connectat al meu respirador artificial. Això va fer que, durant 2 anys llargs, les meves nits fossin un calvari. El moc que congriava la meva gargamella m’ofegava i mai no sabia si seria capaç de sobreviure fins al dematí. Desitjar no despertar no et treu la por de morir i la mort per asfíxia mai ha estat la meva millor opció.

A finals de 2013 vaig començar a menjar per la boca. Fins aleshores m’havien surat a xeringades per gastrostomia, un tub connectat a l’estómac a través d’un forat obert a la panxa. Dia 30 de juny me taparen a la fi la traqueotomia, el maleït forat del coll i de llavors ençà puc parlar amb certa normalitat, tot i que encara no amb gaire força, per mor de la paràlisi, que m’afecta també als muscles del pit. Devers un mes més tard, me varen tancar el forat de la panxa i em vaig començar a sentir una mica més persona.

5 dies a la setmana tenc una sessió de rehabilitació amb un dels meus 2 entrenadors: en Luis Santamaría i en Rafa Allegue. Gràcies a ells no estic engalavernat com un garrot, no he perdut la musculatura de les extremitats inferiors, he aconseguit alçar el braç esquerre i començ a moure amb molt d’esforç la mà dreta i les dues cames. Encara me falta molt però, per sortir del Purgatori i tornar a l’Edèn. Tot arribarà. Si en vols ser testimoni, segueix aquest blog, tot i que no promet res.

Share