Disponible en: Spanish English
Ara veget al Purgatori, pagant per uns pecats que desconec i esperant un judici o una explicació que no arriba ni ho farà mai. Romandre tetraplègic, assegut a la cadira de rodes davant l’ordinador mentre saps que, allà defora, la vida continua per a la gent normal no és viure; tan sols és ser testimoni de la vida dels altres.
Ja no som però almanco a l’Infern. A poc a poc, allò ha quedat enrere. Me queda la rampa; aquest intens i etern dolor neuropàtic a les quatre extremitats que no minva més que quan me ve la son. Com molt bé ho descriu en Philippe, el protagonista d’Intocable, “me sent com un tros de carn congelada dins oli roent: no puc sentir el dolor però patesc”. A mi m’agrada explicar-ho d’una altra manera: l’any 2010 vaig rebre un mal cop de sogra als dos braços i a les dues cames i encara me dura.
Vaig arribar al Purgatori procedent de l’Infern pel Nadal de 2010, quan vaig començar a respirar per mi mateix. Va ser llavors, a la meva tornada a Mallorca, quan em vaig negar a l’hospital Sant Joan de Déu, contra l’opinió dels pneumòlegs, a seguir connectat al meu respirador artificial. Això va fer que, durant 2 anys llargs, les meves nits fossin un calvari. El moc que congriava la meva gargamella m’ofegava i mai no sabia si seria capaç de sobreviure fins al dematí. Desitjar no despertar no et treu la por de morir i la mort per asfíxia mai ha estat la meva millor opció.
A finals de 2013 vaig començar a menjar per la boca. Fins aleshores m’havien surat a xeringades per gastrostomia, un tub connectat a l’estómac a través d’un forat obert a la panxa. Dia 30 de juny me taparen a la fi la traqueotomia, el maleït forat del coll i de llavors ençà puc parlar amb certa normalitat, tot i que encara no amb gaire força, per mor de la paràlisi, que m’afecta també als muscles del pit. Devers un mes més tard, me varen tancar el forat de la panxa i em vaig començar a sentir una mica més persona.
5 dies a la setmana tenc una sessió de rehabilitació amb un dels meus 2 entrenadors: en Luis Santamaría i en Rafa Allegue. Gràcies a ells no estic engalavernat com un garrot, no he perdut la musculatura de les extremitats inferiors, he aconseguit alçar el braç esquerre i començ a moure amb molt d’esforç la mà dreta i les dues cames. Encara me falta molt però, per sortir del Purgatori i tornar a l’Edèn. Tot arribarà. Si en vols ser testimoni, segueix aquest blog, tot i que no promet res.
6 comments
Bon vespre Rafel,som en Vicenç,s’homo de na Cati Vallespir.Des de ca nostra te vull enviar molts d’anims i que transmetré aquestes ganes de superacio als meus alumnes d’ESO i Batxillerat mitjançant aquest video tan admirable d’es Paralimpics. Educar en valors i sabre de ses dificultats que teniu per moltes coses es positiu per ells que ho tenen casi tot. Educar per es MOVIMENT pensant en persones com tu fa que ho entenguin d’una altre manera.Grasis. Una aferrada Rafel
Com anam, Vicenç? Quanta estona!
Estic content de llegir-te i t’agraesc les teves paraules, Vicenç.
Sebre que la meva història pot ajudar-te a motivar els teus alumnes perquè no perdin el temps en collonades i aprofitin la joventut per moure’s i fer coses que els engreixin l’autoestima i que un dia puguin recordar amb orgull m’anima a seguir contant la meva història i a parlar de les coses que vaig fer quan encara podia fer-les.
Una aferrada, Vicenç i una besada a na Catalina.
Hola Rafel! No ens coneixem. Vaig ser companya de feina del teu germà Tomeu al Sagrat Cor. Ràpidament, em vaig fer amiga seva, també. Vaig aprendre molt al seu costat, i no només metodològicament parlant. També en humanitat i en el que jo crec el descriu molt bé: “Viu i deixa viure”.
Llegin-te, m’has captivat, Rafel . M’encanten les persones que diuen les coses tal i com les senten, sense artificis. I, a més, tens un do per a l’escriptura.
Si et sembles com crec al teu germà “profe”, la teva caparrudessa i la teva motivació i força de voluntat et continuaran empenyent sempre cap endavant. N’estic convinçuda. Crec que et diu molt allò que va escriure un dia en Victor J Frankl “Quien tiene un por qué para vivir encuentra casi siempre el cómo”
Et seguiré al blog, campeó. Una besada!!!
Joana
Moltes gràcies, Joana i encantat de conèixer-te.
Me sembl bastant al meu germà però, per desgràcia meva, no en la força de voluntat, precisament. De fet, sempre trob un motiu per no fer allò que hauria d’estar fent. Ara hauria d’estar estudiant, de fet. Jo també vaig aprendre molt del meu germà, a llegir, quan jo tenia 3 anys i mig i ell 5, per exemple. De ben petit sabia què volia ser de gran; no com jo, que encara no ho sé.
M’agrada molt la frase de Victor Frankl. Me la guard al calaix de cites, amb el teu permís.
Serà un plaer escriure per a tu, ara que sé que em llegeixes.
Una aferrada.
No en tenia ni idea d’aquest calvari que has passat. Me sap molt de greu pero veig que en vas sortint a poc a poc, aixi que no perdis s’anim i molte força-
Besades
Ja ho veus, Cati. No sabem mai que ens espera.
Gràcies per escriure i una aferrada.