Disponible en: Spanish

Share

La pitjor cosa per a un tetraplègic no és, com podria semblar, la immobilitat, beneït repòs. Hi ha coses pitjors. Una, que ningú veu i que gairebé ningú sap o no vol saber és l’insuportable i perpetu dolor neuropàtic i muscular que patim dia i nit i la indiferència dels qui, com que malgrat tot, et veuen una rialla a la cara, minimitzen el teu mal mentre es queixen del seu dolor cervical, la seva artrosi o el seu mal de queixal.

Si em veus content i em sents o em llegeixes fer broma és perquè, després d’anys de posar mala cara i queixar-te de dolor, aprens a somriure, quan entens que ningú vol saber res de tu si fas mala cara. La gent sana fuig del dolor com del dimoni; en rebutja la mera contemplació. Si fas cara d’oi, de mal, de fàstic, ningú es quedarà a parlar amb tu; sols aquells que més t’estimen i pateixen cada carussa teva. També per mirar de mitigar el seu patir, aprens a endolcir el semblant. Molts d’ells no tornen perquè volen conservar de tu el record d’allò que fores abans; no els hi retreus; ho entens. Te seguiran estimant en la distància i saps que de tant en tant pensaran en tu i hauran de esforçar els ulls per tal d’evitar una llàgrima. Tu potser també ho faries i de vegades t’ho estimes més així.

De vegades, les persones responsables de la teva cura, les que millor haurien de conèixer el teu patiment, interpreten la teva mala cara, els teus gemecs de dolor, el teu plany, com una queixa pel tracte rebut i et tenen per malagraït, malcarat i mal educat. Intentes explicar-ho amb el fil de veu que et permet el forat del coll i la feblesa del teu pitam i se’t tensa el coll per l’esforç, notes com se t’inflen les venes i et veus a tu mateix encès com una tomàtiga. Conseqüència: te criden, te renyen i no fan cap esforç per intentar entendre què vols dir.

Frustrat, romps en plors. Aleshores se’n van, et deixen tot sol fins que t’espassi la geniada. En acabar el seu torn, prendran bona nota d’això que han vist per deixar constància del teu mal comportament sobre el teu historial, perquè tothom sàpiga quina casta de persona ets i n’estiguin previnguts. N’informaran els seus superiors i potser els teus familiars, sempre donant per bona la seva visió del fet. Al cap d’un any, encara en sentiràs parlar, d’aquell dia que vares ser tan dolent. Ningú vendrà a demanar-te què t’ha passat per posar-te així; no interessa; ja t’han etiquetat; “deixa’l fer! ja se li espassarà!”, “ja els conec bé els qui son com aquest”, diu qualcú; “caaa! no pot ser! no tenim perquè aguantar això nosaltres!”, diu l’altra.

Com explicar que quan t’han mogut t’han doblegat la mà que tens hipersensible i que el dolor t’ha fet gemegar, si ningú no ho vol sentir? És més bo de fer pensar que ets un malsofrit, un malcriat que et vols aprofitar de la teva discapacitat per treure’n profit; i això de cap manera t’ho fan comptes consentir.

No, amic meu. Si em veus somriure i fer broma no és que en tengui motiu. És pura estratègia; postureig, que en diuen ara. És l’experiència del baldat.

Salut! i que tenguis un bon dia.

Share