Disponible en: Spanish
La pitjor cosa per a un tetraplègic no és, com podria semblar, la immobilitat, beneït repòs. Hi ha coses pitjors. Una, que ningú veu i que gairebé ningú sap o no vol saber és l’insuportable i perpetu dolor neuropàtic i muscular que patim dia i nit i la indiferència dels qui, com que malgrat tot, et veuen una rialla a la cara, minimitzen el teu mal mentre es queixen del seu dolor cervical, la seva artrosi o el seu mal de queixal.
Si em veus content i em sents o em llegeixes fer broma és perquè, després d’anys de posar mala cara i queixar-te de dolor, aprens a somriure, quan entens que ningú vol saber res de tu si fas mala cara. La gent sana fuig del dolor com del dimoni; en rebutja la mera contemplació. Si fas cara d’oi, de mal, de fàstic, ningú es quedarà a parlar amb tu; sols aquells que més t’estimen i pateixen cada carussa teva. També per mirar de mitigar el seu patir, aprens a endolcir el semblant. Molts d’ells no tornen perquè volen conservar de tu el record d’allò que fores abans; no els hi retreus; ho entens. Te seguiran estimant en la distància i saps que de tant en tant pensaran en tu i hauran de esforçar els ulls per tal d’evitar una llàgrima. Tu potser també ho faries i de vegades t’ho estimes més així.
De vegades, les persones responsables de la teva cura, les que millor haurien de conèixer el teu patiment, interpreten la teva mala cara, els teus gemecs de dolor, el teu plany, com una queixa pel tracte rebut i et tenen per malagraït, malcarat i mal educat. Intentes explicar-ho amb el fil de veu que et permet el forat del coll i la feblesa del teu pitam i se’t tensa el coll per l’esforç, notes com se t’inflen les venes i et veus a tu mateix encès com una tomàtiga. Conseqüència: te criden, te renyen i no fan cap esforç per intentar entendre què vols dir.
Frustrat, romps en plors. Aleshores se’n van, et deixen tot sol fins que t’espassi la geniada. En acabar el seu torn, prendran bona nota d’això que han vist per deixar constància del teu mal comportament sobre el teu historial, perquè tothom sàpiga quina casta de persona ets i n’estiguin previnguts. N’informaran els seus superiors i potser els teus familiars, sempre donant per bona la seva visió del fet. Al cap d’un any, encara en sentiràs parlar, d’aquell dia que vares ser tan dolent. Ningú vendrà a demanar-te què t’ha passat per posar-te així; no interessa; ja t’han etiquetat; “deixa’l fer! ja se li espassarà!”, “ja els conec bé els qui son com aquest”, diu qualcú; “caaa! no pot ser! no tenim perquè aguantar això nosaltres!”, diu l’altra.
Com explicar que quan t’han mogut t’han doblegat la mà que tens hipersensible i que el dolor t’ha fet gemegar, si ningú no ho vol sentir? És més bo de fer pensar que ets un malsofrit, un malcriat que et vols aprofitar de la teva discapacitat per treure’n profit; i això de cap manera t’ho fan comptes consentir.
No, amic meu. Si em veus somriure i fer broma no és que en tengui motiu. És pura estratègia; postureig, que en diuen ara. És l’experiència del baldat.
Salut! i que tenguis un bon dia.
4 comments
Hola Rafa! Si em permets que et digui així…uns dels meus germans nom com tu i així és com li dic. El teu escrit em va arribar al mateix temps que als altres. Però vaig estar cercant una frase d’Ortega i Gasset que no recordava exacta. Has acompanyat el tru escrit del video sibre ” dolor neuropàtic”. L’únic que no entenc és el fet que el personal sanitari no ho conegui ; i si ho coneix i ho reconeix al pacient , dubti sobre la “malsofridura” , la “queixa”, o el plor de qui ho està patint. La frase que cercava és aquesta: “El hombre no tiene empeño en estar en el mundo; en lo que tiene empeño es en estar bien”. Rafel, sólo concibo una situación más dura que la que tu describes: que sea un hijo y no puedas cambiarte por él. No puc més que sentir admiració cap a tu com a ser humà valuós i magnifica persona. Tu publiques “Quadern d’un tarat”, i amb el teu escrit jo no et reconec així. A mi em sembla que si ha qualque tarat són aquets que es queixen del gemec d’un altre.
Hola, Susana.
“El hombre no tiene empeño en estar en el mundo; en lo que tiene empeño es en estar bien” Quina gran veritat!
T’agraesc molt el comentari, però molt més que hagis esperat a recordar aquesta frase d’Ortega, perquè és exactament com pensam els que estam en la meva situació i com, per desgràcia, no pensen els funcionaris que ens atenen i que es pensen tenir el dret a prendre per nosaltres decisions que condicionen la nostra qualitat de vida, basant-se en l’objectiu de mantenir-nos inútilment en vida a tota costa, malgrat quan això suposi fer-la encara més insuportable.
Fa poc vaig veure la pel•lícula Patch Adams, amb Robin Williams, que parla precisament de la importància de la qualitat de vida per als que hem deixat de viure abans de morir. Te la recoman.
Una aferrada.
De fet Rafel, evitar el sofriment és una de les coses que ens agermana a tots. Tothom en vol defugir, des de l’animal més simple al més complex, les plantes, i jo crec que el planeta, com a ens, és el primer que és queixa quan l’hi fan mal, ara més que mai. També els hooligans de Magalluf en la seva inconsciència poden arribar a voler esquivar el dolor, i quan no van gats, fins i tot de fer el ridícul (perdona la broma). El que si tenen els éssers vius més sensibles, és una empatia amb els que sofreixen. Posar un somriure per “postureo” quan -maleïdes les ganes- ens fa humans, en el sentit més maco del terme, encara que un pensi que ho fa per pura necessitat de supervivència. Suposo que les persones que ens estimen i s’esforcen a comprendre’ns, en general les més properes, són les que prodiguen una més alta dosi d’empatia, d’amor diria jo. No és fàcil.
Pensament: De segur hi ha dimonis a aquest món, però si hi ha qualque angelet, sens dubte fa feina a un hospital. Jo n’he vist.
He quedat sense paraules, pens que tens molta, moltissima raò i que injustos que som les persones amb el patiment dels altres.
Una forta abraçada!