Disponible en: Spanish

Share

Com ja et vaig contar l’altre dia de pagès, durant el primer semestre del curs 2016-17, vaig fer l’assignatura Llengua, cultura i societat a la UOC. La segona activitat consistí en participar a un debat en línia al voltant d’aquesta pregunta:

Fins a quin punt les llengües són alhora instruments de comunicació i símbols d’identitat?

Acabada la discussió, haguérem d’elaborar un treball d’entre 1000 i 1200 paraules exposant les nostres idees i conclusions. Conscient de que hi planteig temes prou complexos i polèmics com per omplir moltes més pàgines i que, per mor de la limitació lògica d’un treball acadèmic, no hi queden prou desenvolupats, aquí te’n deix, una mica revisat, el resultat. 

Qualsevol opinió, aportació o objecció a les idees que s’hi exposen serà ben rebuda, sempre que es centri en el caràcter purament lingüístic de l’escrit i no en polèmiques de caire polític que se’n puguin derivar. .

 


Llengua: Eina i Senya

Ciutat de Mallorca, 4 de desembre de 2016

Resum

Partint de la doble funcionalitat de les llengües, com a senyes d’identitat i com a eines de comunicació, aquest escrit s’endinsa dins la realitat lingüística de la península Ibèrica i les illes Balears i mira d’esbrinar com hi han interactuat aquests dos aspectes en relació a 3 punts de mira:

  • L’expansió de les 3 llengües predominants.
  • La seva evolució al llarg de la història.
  • Els nivells d’identificació de la parla: llengua, dialecte i idiolecte.

Considerant la idea de la continuïtat dialectal que defensen tant David Crystal com Jesús Tuson, l’autor proposa, pel que fa a la realitat idiomàtica de la península als voltants del primer mil·lenni, l’existència a Hispània d’una única llengua comuna, excepció feta del basc i d’altres llengües minoritàries. Tot seguit, resumeix la interacció de les dues funcions estudiades amb l’expansió del galaicoportuguès, el castellà i el català, de la qual en resulten 3 històries ben diferents. Després d’introduir i reflexionar sobre el concepte d’ idiolecte, l’assaig conclou que cal trobar l’equilibri entre l’aspecte identitari de les llengües i la seva funció comunicadora, per tal de garantir la transmissió de la cultura.

Paraules clau: llengües, dialectes, idiolectes, pobles, senya identitària, comunicació, cultura.

 

Eina i senya

Quan pretenem escriure amb cert aire acadèmic, cal evitar parlar d’obvietats. Aquest petit assaig parteix de dues afirmacions que ho semblen, però que poden ser contradictòries:

  • Les llengües són senyes d’identitat.
  • Les llengües són eines de comunicació.

Demanem-nos fins a quin punt això és així: com pot el compliment d’una de les dues premisses destorbar el de l’altra i com han interactuat aquests dos aspectes al marc geogràfic i històric de la península Ibèrica i les illes Balears.

 

Al principi fou el caos. Beneït caos!

La franja nord i l’ample sud

Evolució teòrica de les llengües ibèriques des de l’any 1000 fins al 2000. Font: Wikipedia.

Els historiadors solen fixar l’origen de les llengües hispanes al començament d’allò que anomenen reconquesta. Diuen que a les acaballes del primer mil·lenni, a la franja nord d’Hispània convivien sis llengües: galaicoportuguès, asturlleonès, castellà, basc, aragonès i català. Tenien els antics peninsulars consciència d’allò que parlaven? De ser així, qui fixà les fronteres lingüístiques?

Pel que fa a l’ample sud peninsular, amb dos mots en tenen prou: llengua mossàrab. Cal demanar-se com un espai tan reduït conservava tal diversitat mentre un de tan vast romania relativament homogeni. Podran respondre que, de les llengües del sud, no en sabem res per falta de fonts; però, ¿quines fonts anteriors a l’any 1000 tenim que ens permetin demarcar amb tanta precisió l’àmbit geogràfic de les suposades 6 llengües septentrionals?

Continuïtat dialectal i discontinuïtat política

Diu Jesús Tuson:

“El panorama lingüístic del món presenta […] continuïtats i discontinuïtats […] al marge dels talls establerts per raons polítiques”.1

Tots els camins duien a Santiago. Font: www.camisantjaume.com

¿No serà més assenyat pensar que aquesta fou la realitat lingüística de la península Ibèrica, des de la caiguda de l’ Imperi Romà fins a l’adveniment de la supremacia castellana? ¿Com, si no, podrien els pelegrins empordanesos fer el camí de Sant Jaume, sense perdre’s dins una mar de llengües estranyes? Aprendrien, poble a poble, les petites diferències dialectals que hi anessin trobant. Talment podem pensar d’un mercader lucense que traginés mercaderies des de Còrdova.

Així, atès que els àrabs no imposaven la seva llengua sobre els pobles conquerits, plantegem la hipòtesi de que, en començar l’ocupació cristiana d’al-Àndalus, a Hispània s’hi parlaria una sola llengua romànica amb un ampli espectre dialectal, a més de l’èuscar al nord,  l’àrab a les mesquites i als centres de poder musulmans, l’hebreu a les sinagogues i als calls, l’occità a qualcuns indrets pirinencs aïllats i els parlars minoritaris propis d’un territori envoltat de poblacions portuàries. Amb aquest escenari, l’expansió dels pobles del nord hauria suposat una fusió dialectal, més que una substitució lingüística, que donaria lloc a noves variants. Només l’aparició dels territoris nacionals i regionals moderns justificaria les actuals denominacions i demarcacions geogràfiques.

 

Tres corones, tres llengües

La fundació dels regnes i demés territoris hispans fomenta els sentiments de poble amb la llengua pròpia per senya d’identitat. Amb el segles, galaicoportuguès, castellà i català guanyen predominança, fruit de la supremacia política i econòmica de llurs territoris. Mentre que el basc sobreviu, l’asturlleonès i l’aragonès gairebé sucumbiran a la supremacia castellana que arribarà a considerar-los dialectes propis.

 

Dues ribes; dues llengües?

La independència va permetre els portuguesos que la seva parla fos acceptada per tot arreu amb el rang de llengua i no de dialecte del gallec, com hauria estat d’haver romàs Portugal sota el jou de Castella. Per contra, alguns consideren el gallec, que n’és  el parlar originària, dialecte del portuguès.

Així, aquesta llengua perdé la seva unitat a l’hora de normalitzar-ne l’escriptura. L’aspecte identitari prevalgué sobre el comunicatiu. Els gallecs parlen i escriuen gallec i els portuguesos, portuguès. Els filòlegs, volent respectar totes dues sensibilitats pàtries sense renunciar a l’evidència científica de la seva unitat, han anomenat aquesta llengua gallego-portugués.

Tot i això, la frontera política no ha estat prou estanca com per trencar el continu dialectal de la llengua parlada i els viguesos entenen els seus veïns de l’altra vorera del Miño. La funció comunicadora no s’ha trencat del tot. Per altra banda, basta comparar la música popular a les dues ribes per comprovar que la llengua ha preservat una cultura comuna.

 

Neteja, fixa i dóna esplendor

Amb el lema Limpia, fija y da esplendor, la RAE volgué adoctrinar, no sols els espanyols parlants d’altres llengües, fent èmfasi sobre la suposada major lluentor de la castellana, sinó també els de dialectes castellans diferents a l’oficial; netejar-los “d’impureses” i fixar com a norma les formes pròpies d’una àrea concreta de Castella.

A totes les llengües amb vocació nacional hi

“trobem tot d’adagis que han contribuït a condicionar la forma de pensar col·lectiva, […] formen part del programa «educatiu» popular i passen d’una generació a l’altra”2.

El lema de la RAE n’és un exemple que pretén fomentar la convicció de que no hi ha dialectes castellans sinó parlants defectuosos. Així, molts s’escandalitzen perquè hagi acceptat recentment vocables per a ells malsonants com asín i s’indignen de pensar que pogués arribar a autoritzar haiga com a flexió del verb haber. D’haver estat catalanes, aquestes 2 formes haurien estat tolerades sense entrebancs com a dialectals.

Tot i la imposició del castellà, la península Ibèrica conserva encara, un tant desdibuixat, el “continu dialectal geogràfic del que parla David Crystal quan explica que, malgrat els parlants de dos indrets distants de l’ Europa romànica necessiten d’una llengua franca per entendre’s, una “cadena d’intel·ligibilitat mútua”3 recorda la parla comuna d’altre temps.

Si escoltes aquest àudio, sentiràs un fragment de les Glosas Emilianenses, pronunciades en castellà del segle XI, segons el web e-ducativa.catedu.es

Et podria haver dit que és portugués, gallec, lleonès, asturià o aragonès del segle XI i, llevat que siguis un expert lingüista, hauràs de reconèixer que t’ho hauries cregut.

 

Una llengua de dialectes

El manteniment dels privilegis catalans fins a 1714 permeté la pervivència de la llengua mantenint el continu dialectal al continent, de nord a sud i de ponent a llevant. A les illes Balears, aquesta cadena presenta la discontinuïtat lògica de la insularitat; a més, l’aleatòria colonització de les comarques illenques per pobladors molt allunyats dialectalment dificulta la definició d’isoglosses.

La divisió històrica del territori en Principat i els regnes de València i de Mallorques, propicià l’aparició de diferents sensibilitats nacionals que tenen els seus dialectes per símbol d’identitat. La sortida en antena l’any 1983 de la televisió pública catalana i la seva emisió arreu de Catalunya, Païs València i les Illes Balears  suposà una poderosa eina de difusió del dialecte estàndard i ha afavorit, d’aleshores ençà, la intel·ligibilitat entre els catalanoparlants.

No deixis de veure i escoltar aquest treball audio visual, el·laborat per Javier Sánchez, que resumeix els dialectes de la llengua catalana. Un veritable esforç de recerca -i també de pronúncia- que és d’agrair.

Font: blogdeciencia

 

Idiolectes

Com les llengües i els dialectes, els idiolectes, “sistemes lingüístics tal com es presenten en un sol parlant”4, són poderosos senyals identitaris que ens defineixen com a tals. Dins cada idiolecte hi podem trobar lectes5  o registres dominants i submisos. Alguns parlants no poden evitar emprar el mateix registre groller en qualsevol situació; d’altres abusen d’una parla extremadament culta, incapaços de xerrar mai col·loquialment. Aquests extrems poden fer el discurs inintel·ligible o poc escoltador. La tria del lecte adient per a cada situació esdevé una habilitat cabdal per garantir la comunicació entre parlants d’un mateix idioma.

 

Conclusió: taules

Una representació una mica més coherent que la tradicional de les llengües iber i occitano-romàniques a l’actualitat, on s’intenta representar un cert continu dialectal dins cada una de les llengües. Una representació per gradació cromàtica, sense demarcacions definides, hauria estat més encertada, al meu parer. Font: wikiwand.com.

La pugna entre les dues funcions considerades, senya identitària i eina comunicadora, només pot acabar en taules.

Sobreestimar la parla pròpia i rebutjar les altres ens impedeix fer arribar, més enllà del nostre redol, idees, sentiments, experiències i el llegat del nostre avior. Decantar-nos per una llengua franca aliena ens permet entendre millor el món i fer-nos-hi entendre; però, com farem arribar al món la deixa dels avantpassats, si n’eludim la llengua?

Tota cultura te trets, ombres i matisos que sols es poden transmetre mitjançant la parla que li és pròpia. Cal trobar l’equilibri entre tots dos aspectes si volem que dialectes, llengües i idiolectes siguin portadors i servadors alhora de la cultura.

 

Notes

  1. Jesús Tuson (1994) El llenguatge. “Les llengues” Barcelona: Empúries. (pàg. 34).
  2. Jesús Tuson (1994) El llenguatge. “Les llengues i les cultures” Barcelona: Empúries. (pàg. 74).
  3. David Crystal (1997) Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera. Lenguaje e identidad” [trad. pròpia]. Madrid: Taurus. (pàg. 25).
  4. David Crystal (1997) Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera. Lenguaje e identidad” [trad. pròpia]. Madrid: Taurus. (pàg. 24).
  5. David Crystal (1997) Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera. Lenguaje e identidad” [trad. pròpia]. Madrid: Taurus. (pàg. 24).

 

Bibliografia

Crystal, D. (1997) Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge. “Parte II: Lenguaje e identidad”, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera. Madrid: Taurus.

Tuson, J. (1994) El llenguatge. “3. Les llengues”; “5. Les llengües i les cultures”. Barcelona: Empúries.

 


 

I això va ser tot. Si t’ha agradat, m’ho dius, i si no, perdius. M’hi deixes un comentari si vols i, si ho comparteixes a les xarxes socials, me faràs content.

Salut i que tinguis un bon dia.

Share