Disponible en: Spanish

Share

Com que l’escriguera no em torna, que el meu cervell està darrerament més pendent d’altres maldecaps que d’arreglar el món, aquí et deix una altra buidada de cervell de les meves de quan encara tenia temps i eima per sucar-lo.

L’engendre no és altra cosa que el darrer treball que vaig presentar pel gener de 2017 per a l’assignatura Llengua, cultura i societat, de la UOC, després de

Aquesta vegada, ens varen deixar escriure entre 2.000 i 2.500 paraules, que ja ni ha, però a mi de bell nou se’m feren curtes i vaig haver de passar-lo pel quiròfan per fer-li una reducció d’adjectius, adverbis i coverbos d’aquells que pas tant de gust d’escampar per l’editor de textos.

Aquí et deix una mica retocat el resultat.


Llengües Vives, Internet i el Somni de Llull

Abstract

Aquest assaig vol respondre a la pregunta ¿com contribueixen els mitjans de comunicació en la construcció d’un estàndard de llengua? En primer lloc, intenta desxifrar les causes de l’expansió, establiment i persistència al llarg dels segles d’algunes de les llengües més antigues parlades a la Mediterrània, el grec, l’hebreu, el llatí i l’àrab, a les que considera llengües franques. Tot i la diversitat d’aquestes causes, presenta la religió com a comú denominador de totes quatre, donat el seu caràcter litúrgic. Tot seguit, es fixa en com els mitjans de comunicació de masses han contribuït a l’estandardització de les tres llengües més usades a Catalunya: el català, el castellà i l’anglès. Finalment, assenyala la llengua anglesa com a la més emprada a Internet i es demana si aquest medi contribueix a l’extinció de les llengües minoritàries i si pot causar l’abandonament dels estàndards de les llengües modernes. En tots dos casos, la resposta és no. Internet, tot i potenciar l’ús de l’anglès com a llengua franca global, dóna cabuda a totes les llengües, per marginals que siguin; quant a la preservació de la ortografia i la gramàtica, conclou que, ara per ara, sembla garantida. L’assaig acaba explicant el somni de Llull.

Paraules clau: llengua estàndard, mitjans de comunicació, llengües franques, religions, dialectes, Mediterrània, continu dialectal, diversitat lingüística, intel·ligibilitat, Internet.

 

Les llengües vives

Les llengües neixen, creixen, competeixen, s’ajunten, procreen, envelleixen i moren, com qualsevol ens viu, dins el medi de la comunicació humana i per mitjans diversos. Però la relació entre aquests i aquelles planteja no poques incògnites: ¿Com, en un món sense mass media, algunes llengües de l’antiguitat s’imposaren sobre les veïnes, s’expandiren i arribaren gairebé intactes fins avui? Per quins mitjans? Com influeixen aquests sobre l’estandardització o la fragmentació de les llengües? Què i com parlarem en el futur?

 

Les llengües franques a la Mediterrània Antiga

Les troballes arqueològiques ens diuen com s’escrivien les llengües mortes de l’antiguitat i podem formular càbales més o menys fiables sobre la seva pronúncia. Però algunes han perdurat per mil·lennis amb uns mitjans de comunicació precaris i uns mitjans de transport que avui semblarien intolerablement eterns. D’entre elles, quatre supervivents són la base del que parlem i escrivim, si més no de moment, a les quatre ribes del Mare Nostrum: el grec, l’hebreu, el llatí i l’àrab.

La llengua dels Evangelis

El grec, és hereu del protogrec, parla indoeuropea dels pobles que, pel segon mil·lenni aC, s’establiren a les tres ribes i a les illes de la Mar Egea.

Dialectes del grec antic. Font: Wikipedia
Dialectes del grec antic 1 a 4: eòlic 5: jònic i 6: àtic 7 a 14: dòric 15 a 18: nord-occidental 19 a 21: arcadoxipriota. Font: Wikipedia

Els lingüistes solen dividir el grec antic en sis dialectes: àtic, jònic, eòlic, dòric, nord-occidental i arcadio-xipriota, amb llurs respectius subdialectes. Partint del concepte de Tuson (1994: 35) de “continuïtat lingüística“, podem imaginar, però, l’existència d’un “continu dialectal geogràfic“, amb “àrees focals”, “de transició”, les discontinuïtats pròpies de la insularitat i “àrees relegades de caràcter més conservador” (Crystal 1997: 25, 28) i suposar una parla comuna però diversa, amb una intel·ligibilitat garantida per les connexions marítimes i pel comerç.

El grec àtic, emprat pels grans pensadors clàssics, n’és el primer estàndard. D’ell deriva l’hel·lenístic o koiné, llengua del poble i primera llengua franca de la Mediterrània, estesa pels exèrcits d’Alexandre Magne, que conviu amb el llatí a l’imperi Romà fins l’edat mitjana. És la llengua original del Nou Testament. Això permet l’expansió i l’estandardització del grec fins més enllà dels confins de l’Imperi.

El grec bizantí viu una doble diglòssia, amb el llatí, per una banda, i entre l’arcaic grec literari, estandarditzat per l’Església Ortodoxa, i la koiné popular (Wikipedia). Les comunicacions marítimes garanteixen la intel·ligibilitat entre els diferents dialectes. Els vaixells actuen com a “zones de transició” on coincideixen parlants de tot l’Imperi.

Durant quatre segles d’ocupació otomana (1453-1821), els grecs conserven la llengua gràcies a la religió i al caràcter identitari del grec, senya d’un poble sense estat (Tsatos: 46). Amb la independència, l’any 1818, sorgeix una nova diglòssia entre el grec demòtic parlat pel poble i el katharévussa, una variant artificial arcaïtzant concebuda com a rebuig al demòtic, que fou l’estàndard emprat a l’escola i als documents públics fins que, el 1976, el demòtic va ser declarat única llengua oficial (Wikipedia).

La llengua de l’Èxode

El poble jueu tindria l’origen al segle XII aC, segons l’Antic Testament, compilació de textos escrits entre els segles VI i IV aC i considerats pels nous corrents historiogràfics una “reinvenció de la història passada y reescriptura en funció del present”, “fruit de l’afany d’autoidentificació nacional, promoció política y justificació religiosa” (Liverani 1995: 13, 1). No podem aleshores datar l’antiguitat de la llengua hebrea més enllà del segle X. Podem deduir pel llibre dels Jutges l’existència de diversos dialectes, però no saber si pertanyen a l’època descrita o a la dels autors.

Aquesta llengua semítica sobreviu sense estat pel seu caràcter litúrgic i acadèmic. Durant segles, jueus exiliats arreu del món salmodien la Torà en un idioma que, llevat d’una minoria culta, desconeixen però consideren propi; que els identifica com a poble i justifica la seva reivindicació d’una terra promesa per Jahvé. Els jueus de la diàspora parlen sovint dialectes de les llengües dels llocs d’acollida (jiddisch, sefardí, shoadit, catalànic…), escrits en l’alfabet hebreu.

L’hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a final del segle XIX […] per a servir de llengua nacional al futur estat jueu.” L’any 1922, l’hebreu és declarat, juntament amb l’àrab, llengua oficial a Palestina, durant el mandat britànic. L’any 2011, el 49% de la població israeliana té l’hebreu per llengua materna (Wikipedia). Gràcies a l’aparell polític i educatiu de l’estat i als mitjans de comunicació, en quelcom més de mig segle, la llengua hebrea passa, de ser gairebé una llengua morta, a ser la llengua de quatre milions de persones.

La llengua de la Bíblia

El llatí és la llengua indoeuropea parlada pels pobles establits a la regió italiana del Latium cap a l’any 1000 aC. A finals del segle IV aC, s’estén per la península itàlica, enriquit lèxicament pel grec de la Magna Grècia i presenta una diglòssia entre el llatí culte i el vulgar, escampat per les tropes romanes i alterat pel substrat dels pobles sotmesos (Wikipedia). A mesura que s’eixampla l’Imperi, aquestes diferències es fan més paleses. Els romans no imposen la llengua, però sí una estructura administrativa i jurídica que converteix el llatí en llengua franca mediterrània. “Los indígenas […] procuraron aprenderla […] aun cuando no les fuera impuesta, por la necesidad […] de hacerse entender con los funcionarios, […] mercaderes y colonos.” (Bermejo; Cervera 2016: 1)

Llengües i dialectes romànics. Font: Wikipedia.

Al segle IV, el cristianisme esdevé l’única religió oficial de l’Imperi i el llatí la llengua litúrgica de l’Església Catòlica. Durant l’edat mitjana, el llatí perviu al sí de l’Església. El llatí vulgar deixa pas al “continu dialectal” romànic a l’Europa occidental (Crystal 1997: 25). La creació dels estats moderns fomenta la supremacia dels parlars propis dels nous centres de poder; apareixen les llengües romàniques. Tot i les polítiques d’estandardització dels aparells educatius i administratius d’alguns estats, l’Europa mediterrània conserva encara avui bona part d’aquella continuïtat lingüística.

Al segle XXI, el llatí és oficial a l’estat del Vaticà. Tot i no existir com a llengua materna, el moviment internacional Llatí Viu en fomenta l’ús a l’ensenyament, als mitjans de comunicació i a Internet.

La llengua de l’Alcorà

L’àrab és la llengua semítica originària de la península aràbiga que entre els segles VI i X dC, gràcies a l’expansió de l’Islam, s’estén al llarg de la riba meridional i occidental de la Mediterrània.

Els àrabs no imposen la llengua, però afavoreixen fiscalment els conversos, que l’aprenen escoltant la litúrgia i recitant les pregàries.

Dialectes de làrab. Font: Wikipedia

El terme gihad emprat a l’Alcorà abasta més conceptes que “guerra santa”; “pot aplicar-se a tota iniciativa lloable que tingui com a finalitat el triomf de la vertadera religió. […] L’Alcorà parla per exemple del gihad del cor, del gihad de la llengua, etc.”. (Flori 2004: 24) La religió és també aleshores el principal motiu i mitjà d’expansió de la llengua àrab.

Actualment es parlen més de vint dialectes de l’àrab, que presenta una diglòssia entre les variants parlades i l’estàndard. La fundació l’any 1996 d’Al Jazeera i la supressió de la censura a Qatar (Zayani 2005: 10), impulsa a nivell global la difusió de l’estàndard àrab.

Les llengües estàndards a l’Europa moderna

Las lenguas europeas se estabilizan […] gracias al primer medio de comunicación masiva: la imprenta […] en el siglo XV. […] El primer libro que publica Gútemberg es la Biblia. […] Al traducir la Biblia al alemán, crea las bases para la estandarización de esta lengua. […] La Biblia fue traducida a otras lenguas […], como el sueco o el inglés. Su divulgación mediante la imprenta promovió la aceptación de un modelo estandarizado de lengua escrita que funcionó como factor de identidad nacional y apoyó la consolidación de los nuevos estados. […] Algunos, como Huntington, consideran que las naciones-estado surgieron en el mundo occidental gracias a ese invento, y a la proliferación de publicaciones en lenguas vernáculas en los siglos XVI y XVIl. […] Los estados se han preocupado por establecer una sola lengua […] para conseguir así su identidad con la nación. […] En Francia, […] en 1539, «se prescribe el empleo exclusivo del francés en lugar del latín en todos los actos jurídicos del reino» (Pop 1950: 9 ss); […] en 1794, […] se condena el empleo de los dialectos” (Ávila 2004: 1).

La llengua de Blanquerna

Durant la transició, després d’anys de prohibició i clandestinitat, els mitjans de comunicació en català, escrits i radiofònics, proliferen arreu dels Països Catalans. El seu caràcter local afavoreix la diversitat dialectal. Fins la creació, l’any 1983, de la televisió pública catalana i la seva difusió arreu del territori catalanoparlant, aquestes variants són molt paleses. L’hàbit d’escoltar un català estàndard a més d’altres dialectes trenca barreres i fomenta l’acceptació general a les Illes Balears i al País Valencià del concepte d’unitat de la llengua.

“L’IEC estableix un únic estàndard tot i que remarca que cadascun dels parlants dels cinc grans dialectes […] l’adapta a la seva manera. […] Els dialectes més utilitzats en els mitjans de comunicació són els que tenen una capital de comunitat autònoma al darrere: central, valencià i mallorquí” (Fabregat et al. 2012)

Els criteris dels mitjans a l’hora d’aplicar el català estàndard són diversos. La premsa escrita sol prioritzar l’estàndard autonòmic propi i acceptar les altres varietats a planes d’opinió i notícies locals. En canvi TV3, contra l’opinió popular, respecta el dialecte estàndard dels locutors tot i que, segons Ernest Rusinés, cap de correcció de l’entitat  catalana, “molts periodistes prefereixen adaptar-se a l’estàndard del català central sense que ningú prèviament els ho hagi exigit o recomanat” (Fabregat et al. 2012).

La llengua del Quixot

És innegable l’existència d’un continu dialectal a les terres de parla castellana. Encara avui, pot resultar complicat per a un castellà de la Meseta entendre un gadità i el grau d’intel·ligibilitat pot minvar encara més amb un porto-riqueny. La creació de Radio Nacional de España l’any 1937 i de Televisión Española l’any 1956 va dotar l’estat espanyol de dues eines d’implantació d’un estàndard de llengua molt més poderoses del que havia estat fins aleshores l’aparell educatiu.

La creació d’un estàndard comú que satisfaci les acadèmies de la llengua de tots els països de parla hispana no sembla feina fàcil. La transmissió via satèl·lit de programes televisius entre una banda i l’altra de l’oceà evidencia les diferències dialectals d’aquesta llengua, que afecten més al lèxic i a la pronúncia que a l’estructura gramatical, cosa que facilita la intel·ligibilitat entre els castellanoparlants.

La llengua de Macbeth

Gràcies a l’extens imperi colonial i el posterior manteniment de relacions d’Anglaterra amb els països de la Commonwealth, al segle XIX, l’anglès esdevé llengua franca intercontinental. Al segle XX, els EUA són la primera potència política i econòmica mundial. Això porta molts d’estats a incloure la llengua anglesa dins els seus programes educatius.

El boom de les indústries cinematogràfica i discogràfica anglòfones, aporta un valor afegit a aquest idioma. Aprendre anglès esdevé una activitat lúdica lligada al cinema i la música i arriba a les llars de tot el món mitjançant la ràdio i la televisió. El 1966, un professor espanyol convenç John Lennon d’incloure les lletres de les cançons als àlbums dels Beatles, per facilitar l’aprenentatge de l’anglès (Aunión 2006). Aviat, totes les discogràfiques ho fan i una nova generació creix arreu del món escoltant, llegint i cantant en anglès.

L’anglès del cinema i dels discos dista molt, però, del que s’ensenya a Òxford. Els artistes estan lliures d’imposicions quant al model de llengua i, de les pantalles i transistors, surten tota casta de dialectes, des del californià fins al black english vernacular (Crystal 1997: 35). Sembla impossible establir-ne un únic estàndard.

Internet: botxí o valedor de llengües?

Llengües de contingut per a pàgines web a 2 de març de 2014
Llengües de contingut per a pàgines web a 2 de març de 2014 Font: Wikipedia

El segle XXI comença amb un clar avantatge de l’anglès sobre la resta de llengües. És l’idioma més popular amb 1.500 milions de parlants, seguit del xinès (1.100M). A Internet, 949 milions d’internautes, un 26% del total, trien l’anglès enfront dels 752 que naveguen en xinès. L’avantatge esdevé escandalós si mirem l’idioma dels websites: l’anglès suposa el 52.0%, davant del rus (6,5%), a març de 2018.

Nombre de llengües al món i a Internet en 2012 i 2015
Nombre de llengües al món i a Internet en 2012 i 2015 Font: Statista.com

La pregunta és inevitable: Contribueix Internet a l’extinció de les llengües?Segons Ethnologue, 915 idiomes a tot el món són prop de morir, amb 6 d’ells desapareixent per complet cada any” (McCarthy 2015). És fàcil suposar que l’hegemonia de l’anglès a la xarxa signifiqui el cop de gràcia per a les llengües minoritàries, però les estadístiques mostren un escenari diferent. Segons Statista, cada any augmenta el nombre d’idiomes que aconsegueixen el seu nínxol al teixit virtual. L’any 2015, Facebook reconeixia 120 llengües, Wikipedia 290 i Google 348 (50, 5 i 3 més respectivament que el 2012); poques, comparades amb les 7.000 vives arreu del món (McCarthy 2015).

Veiem però que Internet contraresta, tot i que sigui lleument, la implacable tendència minvant de la diversitat idiomàtica. Sembla que, mentre hi hagi dos internautes disposats a escriure, llegir o parlar una llengua, n’està garantida la supervivència. Llengües minoritàries com el bable, mortes com el llatí, de nova planta com l’esperanto, dialectes com l’estremeñu o fins i tot artificials, com el sindarin de Tolkien o el klingon de Star Trek, tenen el seu espai al World Wide Web.

Aquesta democratització lingüística a Internet convida a vaticinar la destrucció progressiva de les normes ortogràfiques i gramaticals. El llenguatge abreviat usat als xats pels més joves indigna el més tolerant dels adults i sembla presagiar un futur incert per als idiomes, tal com els coneixem. Res més lluny d’això.

La vigilància de la correcció i el bon ús de les llengües està garantida, almenys de moment, per l’etiqueta, codi tàcit entre internautes que convida a mantenir les bones maneres en termes d’educació i pulcritud idiomàtica, i per Google. L’algoritme del principal cercador del mercat prioritza la correcció ortogràfica i d’estil a l’hora d’oferir resultats de cerca; situa qui escriu bé a primera plana i condemna qui no ho fa al llimbs virtual de les darreres. Una quota més de poder en mans del monstre informàtic.

El somni de Llull

Al llarg de la història molts de factors han influït en l’expansió, establiment i extinció de les llengües: guerra, comerç, educació… Les religions han estat els més sòlids i potser llurs litúrgies els primers mitjans de comunicació de masses. La premsa pren el relleu al segle XVII i la ràdio i la televisió comparteixen lideratge al XX.

Internet, un nou medi farcit de mitjans d’informació, comunicació i socialització, ho capgira tot. Cercadors, fonts d’informació i xarxes socials acaparen l’interès dels internautes. Les grans corporacions de la informació perden el lideratge davant qualsevol comunicador ben informat i format en les noves tecnologies.

Fragment de l'Ars Magna de Ramon Llull
Fragment de l’Ars Magna de Ramon Llull. Font: Eldiario.es  via Wikipedia

El Web 2.0 és la nova revolució on tothom està connectat i on tothom pot dir la seva. L’anglès n’és la llengua franca i aprendre’l esdevé indispensable per sobreviure-hi; però totes hi tenen cabuda. Mai ha estat tan fàcil escriure, llegir, parlar, escoltar i aprendre qualsevol llengua i és improbable que dos internautes no en trobin una en què s’entenguin mínimament. La intel·ligibilitat global està assegurada.

Al segle XIII, volent “trencar les fronteres intel·lectuals entre jueus, cristians i musulmans” i “establir una terminologia acceptable per a tots” (Wikipedia),  Ramon Llull creà l’Ars Magna, un sistema lògic precursor de la informàtica. Set segles després, aquesta ciència ha assolit amb escreix el seu somni.

 


Així em va passar pel cap i així ho vaig escriure.

Si t’ha agradat, m’ho dius, i si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

Salut i que tenguis un bon dia.


 

Bibliografia

Casals, D; N. Faura. (2010) El català als mitjans de comunicació. Barcelona: UOC.

Crystal, D. (1997) Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge. “Parte II: Lenguaje e identidad”, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera. Madrid: Taurus.

Flori, J. (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzada: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13)

Liverani, M. (1995) El Antiguo Oriente. Historia, sociedad y economía. Barcelona: Crítica.

Pop, S. (1950) La dialectologie. Aperçu historique et méthodes d’enquétes linguistiques. “Vol I”. Louvain:  Université de Louvain.

Soto, R.A. (2011) Grecia, 4000 años de historia. Revista Red Cultural, 11. Material d’estudi del seminari Grècia ahir i avui: apogeu i crisi d’una cultura mil·lenària: UOC.

Soto, R.A. Introducción a la Grecia Antigua. Material d’estudi del seminari Grècia ahir i avui: apogeu i crisi d’una cultura mil·lenària: UOC.

Soto, R.A. Introducción a la Grecia Bizantina. Material d’estudi del seminari Grècia ahir i avui: apogeu i crisi d’una cultura mil·lenària: UOC.

Tsatos, K. Grecia y Europa. Material d’estudi del seminari Grècia ahir i avui: apogeu i crisi d’una cultura mil·lenària: UOC.

Tuson, J. (1994) El llenguatge. “Les llengues”; “Les llengües i les cultures”. Barcelona: Empúries.

 

Documentació en línia

Abati, R. (2016) [Article en línia]. Social media and the English Language. The Guardian. http://guardian.ng/opinion/social-media-and-the-english-language [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Aunión, J.A. (2006) [Article en línia]. El método Lennon de inglés El País. http://elpais.com/diario/2006/07/19/cultura/1153260004_850215.html [Consulta: 10 de gener de 2016].

Ávila, R. (2004) [pdf en línia]. La unidad de la lengua española y los medios de comunicación masiva. Actas del XIV Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas. Nueva York, 16-21 de julio de 2001. (Vol. I). Web del Centro Virtual Cervantes. http://cvc.cervantes.es/literatura/aih/pdf/14/aih_14_1_019.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Ávila, R. (2001) [Article en línia]. Los medios de comunicación masiva y el español internacional. Web del Centro Virtual Cervantes. http://congresosdelalengua.es/valladolid/ponencias/unidad_diversidad_del_espanol/1_la_norma_hispanica/avila_r.htm [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Barcia, P.L. (2005) [pdf en línia]. La lengua en los medios orales de comunicación. Congresos internacionales de la lengua española. Madrid. http://www.rae.es/sites/default/files/Conferencia_IV_Curso_de_la_Escuela_de_Lexicografia_Hispanica_Pedro_Luis_Barcia_2005.pdf  [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Bermejo, A.; Cervera, Á. (2016) [pdf en línia]. Evolución de las palabras del latín al castellano. http://www.teatrogrecolatinosegobriga.com/wp-content/uploads/2016/06/EVOLUCI%C3%93N-DE-LAS-PALABRAS-DEL-LAT%C3%8DN-AL-CASTELLANO.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Cabansag, J. (2011) [pdf en línia].  The Role of Mass Media in the Development of English Language Skills among AB English Students of Isabela State University. The 3rd International Conference on Language and Communication. Academia.com https://www.academia.edu/1809941/The_Role_of_Mass_Media_in_the_Development_of_English_Language_Skills_among_AB_English_Students_of_Isabela_State_University [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Castells, S., A. Corbatera i L. Fabregat (2012) [Article en línia]. T’estime, t’estimo, t’estim. Vilaweb.cat. http://www.vilaweb.cat/noticia/4004033/20120419/testimo-testime-testim.html [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Castillo, C. et alt. (2011) [pdf en línia].  Llibre d’estil per als mitjans de comunicació en valencià.  Colecció Manuals, 2. Acadèmia valenciana de la llengua. http://www.avl.gva.es/data/colleccions/Col-lecci—Manuals-/Llibre-d-estil-per-als-mitjans-audiovisuals-en-valenci-/contentDocument/MANUALS_02.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Fabregat., L, S. Castells i A. Corbatera (2012) [Article en línia]. El català, llengua multidialectal. Vilaweb.cat. http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Fabregat, L; S. Castells; A. Corbatera (2012) [Article en línia]. Els mitjans divulguen l’estàndard del català central. Vilaweb.cat. http://www.vilaweb.cat/noticia/4004032/20120419/mitjans-divulguen-lestandard-catala-central.html [Consulta: 17 de desembre de 2016].

McCarthy, N. [Article en línia]. Is the internet contributing to the death of languages? Statista. https://www.statista.com/chart/4006/is-the-internet-contributing-to-the-death-of-languages [Consulta: 10 de gener de 2016].

Melià J. [pdf en línia]. La llengua catalana en els mitjans de comunicació audiovisual de les Illes Balears. Quaderns del CAC: Número 28. https://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/Q28_Melia.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Owolabi , D; C.I. Nnaji (2013) [pdf en línia]. The English language and the mass media as tools for sustainable development in multilingual nations. International Journal of Language and Linguistics, Vol. 1, No. 4.  Web de Science Publishing Group. http://article.sciencepublishinggroup.com/pdf/10.11648.j.ijll.20130104.16.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Reed, J. (2015) [Article en línia]. How social media is changing language. Blog d’Oxford Dictionaries. http://blog.oxforddictionaries.com/2014/06/social-media-changing-language/ [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Ruiz A.M. (2003) [pdf en línia]. Norma y usos en el español de los medios de comunicación social: en el caso concreto de la radio española. XIV Congreso Internacional de ASELE. Burgos. http://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/asele/pdf/14/14_0997.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Strubell, M. (1982) [pdf en línia]. El català estàndard als mitjans de comunicació en llengua catalana.  Anàlisi: Quaderns de comunicació i cultura, nº 5.  https://www.researchgate.net/publication/36732271_El_catala_estandard_als_mitjans_de_comunicacio_en_llengua_catalana [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Wikipedia [Enciclopèdia en línia]. Grec. https://ca.wikipedia.org/wiki/Grec; Hebreu. https://ca.wikipedia.org/wiki/Hebreu#cite_ref-gechebreu_9-0; Llatí. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llat%C3%AD; Contemporary Latin. https://en.wikipedia.org/wiki/Contemporary_Latin; Àrab. https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80rab; Etiqueta (societat de la informació). https://ca.wikipedia.org/wiki/Etiqueta_(societat_de_la_informaci%C3%B3);  Ars magna. https://ca.wikipedia.org/wiki/Ars_magna. [Consulta: 10 de gener de 2016].

Woolard, K.A. (2008) [Article en línia].  Les ideologies lingüístiques: Una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística. Revista de Llengua i Dret Núm. 49. Web de vLex. http://libros-revistas-derecho.vlex.es/vid/ideologies-uuml-camp-antropologia-66902752 [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Zayani, M. (editor) (2005) [pdf en línia] The Al Jazeera Phenomenon: Critical Perspectives on New Arab Media http://www.med-media.eu/wp-content/uploads/2014/07/Aljazeera-Phenomenon2.pdf [Consulta: 17 de desembre de 2016].

Share