Disponible en: Spanish

Share

El primer semestre del curs 2016-17, vaig cursar l’assignatura Llengua, cultura i societat a la UOC. El primer treball consistia en una petita redacció, de no més de 400 paraules, relacionant la meva experiència com a escriptor amb la idea que suggereix aquest text:

Les paraules són sempre mig d’algú altre. Esdevenen “nostres” només quan el parlant les omple amb la seva intenció, amb el seu propi accent; és a dir, quan les fa seves. Abans d’aquest moment d’apropiació, les paraules no existeixen en un llenguatge neutre i impersonal, sinó en les boques de l’altra gent, en els contextos concrets de les altres persones, al servei de les seves intencions: és d’aquí que hem d’agafar les paraules i fer-les nostres.”

La coincidència dins una mateixa frase de “màxim 400 paraules” i “les teves pròpies experiències com a escriptor” ja suposava per a mi un entrebanc mal d’envestir. Me vaig torbar més a esborrar paraules i frases que a escriure’n. Així, vaig aconseguir deixar-ne just 399. Si les comptes, però, te’n sortiran un bon grapat de demés; les hi he afegit jo ara, perquè les he trobades a faltar per tal d’acabar de polir-ne el sentit. Com que no m’hi has de posar tu la nota, supòs que no et vendrà d’això.

Mentre filava la feina, una cosa va dur a l’altra i vaig tenir l’ocurrència d’erigir-me en inventor de paraules, de manera que en vaig amollar un parell (mallorquí) d’invenció pròpia. Com a carta de presentació per a una assignatura universitària de llengua, no deixa de ser una idea d’il·luminat, però no em va sortir malament del tot, la jugada. Aquí en tens el resultat:

 

 

M’agrada manllevar paraules

 Ciutat de Mallorca, 2 d’octubre de 2016

Manllevar paraules
© Marta Anguera, 2010 per a Remeno paraules a www.puntiacap.blogspot.com.es

M’agrada manllevar paraules d’altres per tal de fer-les meves. És una cosa que solc fer, no tan sovint com voldria, però vet!, si ho faig. Sembla mentida, però després de gairebé 53 anys sentint parlar la meva llengua i 30 i busques llegint-la, encara descobresc termes nous que, per mor de l’atzar, la manca de lectura o la poca atenció, havien romàs amagats lluny de l’abast del meu enteniment. És aleshores, que un encisador i novell aplec de signes o fonemes, capgirats com mai abans els havia vist ni escoltat, fa que un senyal d’alarma s’encengui a qualque racó del cervell i em digui: vet aquí un nou mot.

Vaig llegir ja fa estona que una llengua és viva quan els seus parlants saben derivar-ne nous vocables. També vaig fer meva aquesta frase, que esper no haver citat textualment per una malifeta de la memòria, perquè, no recordant-ne l’autor1, no el puc citar i res no voldria manco que incórrer en plagi.

Així és com els poetes, contadors d’històries i demés lletraferits fan medrar la llengua, nodrint-la de paraules noves  a l’aguait que altres parlants, oients o escrivents les facin seves.

D’un poeta, articulista i bon amic, en Biel Florit, en vaig prendre una que faig servir tant com puc. No dic que en sigui ell l’artífex, però d’ell la vaig llegir per primer pic i, de llavors ençà, l’he feta meva. No la solc dir de paraula, però més d’una vegada l’he vesada arreu del llenç del meu editor de textos. La paraula és estimera. No record com ni dins quin context la feu servir en Biel i no l’he trobada a cap diccionari.

Jo, per estimera, entenc: desig o necessitat d’estimar. Així, tal com en deim xerrera de les ganes de xerrar o l’olor d’un bon menjar ens fa cobrar mengera, quan he de mester estimar, jo dic que tenc estimera.Estimera de les paraules

Però també entenc, en sentit figurat, per estimera aquell racó imaginari, no sé si del cor, del cervell o del fetge -diguem-ne del disc dur- on hi servam aquest desig; just allà on ens fa mal quan estimam i no ens estimen.

M’agrada manllevar paraules; com m’agrada també fer cas dels nostres savis i de tant en tant derivar-les, fer-ne de noves. M’agrada pensar que qualcú les llegirà, li agradaran i les farà seves. Te’n deix un grapadet, d’aquestes paraulones per si en vols ser tu el manllevaire. No dic ser-ne jo l’artífex ni tampoc el primer empraire; tan sols un escrivent desnortat2 que troba que, de fer nostres les paraules, bé en podem dir: nostrar-les.

Notes

1. Corregeix-me si m’equivoc, però crec que ho vaig llegir de Francesc de Borja Moll.

2. No he trobat desnortar a cap diccionari català, però sí, curiosament al de la RAE. Tot i això, no la consider un castellanisme. Si d’orient derivam desorientat, de perdre el nord, be en pot dir anar desnortat.

I això és tot per avui.

Salut i que tenguis un bon dia.

Rafel Jaume, Biel Florit i Damià Pons
Amb en Biel Florit i en Damià Pons, presentant el poemari Diàstole i quatre poemes d’amor,  a la llibreria Sagitari d’en Xavier Abraham, al Tereno, Palma. Desembre 1994. Foto: Francesc Amengual.
Share