Disponible en: Spanish

Share

Pel desembre de 1989 vaig visitar la “gran poma”. Nova York em va semblar una ciutat plena de contrasts, viva i electritzant. Caminant tot sol per carrers i avingudes, semblava que m’haguessin endollat a 220 voltis. No em podia aturar de moure’m, tal vegada pel fred que hi fotia o potser pel fet de que ningú semblava poder aturar-se, llevat d’uns quants que et solies trobar a les cantonades en grupets de tres o quatre que es quedaven immòbils cercant-te els ulls amb la mirada. Jo feia com ja m’havien dit que fes: “no miris a la gent als ulls i sobretot no t’aturis“.

Aquí tens un petit testimoni de l’únic dia que vaig optar pel blanc i negre.

Share