Disponible en: Spanish

Share

Foto de capçalera: Fragment de l’Atles Català del cartògraf mallorquí Cresques Abraham, s. XIV.
Font: La Velleta Verda. Mediterrani.

 

 

Aquest és, revisat i retocat, lliure del “corsé” dels fatídics 2 fulls, el 4t i darrer dels meus treballs d’Història I del grau d’Humanitats de la UOC, presentats durant el 1r semestre del curs 2016/17. Com els altres 3, se’n dugué també la matrícula. Mira! No me cansa dir-ho. De qualque cosa hem de bravejar i, com de físic ja no puc fer-ho gaire, idò ho faig de mollera. 

Si no has llegit els 3 primers encara,  ja és ben hora. Aquí els tens tots 4 per l’ordre que m’agradaria que els llegissis:

  1. Homo Sapiens: entre el Foc i la Faula
  2. Els Tres Reis d’Orient
  3. Del Mite al Logos i Viceversa
  4. Mare Nostrum, Mare Mythicum, Mare Magnum

Això era el treball de fi de curs i correspon a la unitat 5: Orient i Occident a l’Alta Edat Mitjana.

La cosa està complicada a la Mediterrània, entre els segles VI i XII: L’Imperi Romà esquinçat; els cristians que no es posen d’acord sobre com creure en allò que creuen; els musulmans que diuen que ni jueus ni cristians saben de què van, que l’arcàngel Gabriel li ha contar la veritat al seu profeta i duen entre cella i cella deixar-ho clar a tothom; els bàrbars europeus diuen que ja n’hi ha prou d’imperis i se carreguen el romà de ponent, però llavors troben que no, que l’Imperi estava bé i el volen apedaçar; els romans de llevant, també dits bizantins, que volen refer l’Imperi per la riba africana, però reben de per totes bandes i i els ve just aguantar així com poden les envestides dels otomans, la compostura i les fronteres; el Papa de Roma que li volen treure els ulls per adúlter i demana ajuda al nou emperador franc…

Tots estimen molt a Déu però veuen heretges per tot arreu i enverguen garrotades al veïnat; tothom és molt sant… fins i tot la guerra és santa; i aquesta baralladissa santedat és la pitjor herència que ens ha arribat de tota aquesta història

Res! Que la nostra mar és un vertader maremàgnum, per no dir un merder.

Vist tot això, havía de posar a coure el cervell per contar-ho en només 2 fulls i parlar sobre “concepcions del temps, concepcions del poder, arquetipus, models imaginaris, ideologia dels tres ordres, ideologia de la croada“; i així és com ho vaig fer:

 

Mare Nostrum; Mare Mythicum; Mare Magnum

“La cooperació humana a gran escala es basa en mites; la manera com la gent pot cooperar pot ser alterada si es canvien els mites” 1 Yuval Noah Harari

 

Alexandria, Egipte, s. IV; lloc de trobada entre Europa i Àfrica i punt de topada entre dos savis: Atanasi i Arri; trinitat versus unitat de Déu. La divinitat de Jesús de Natzaret en joc. Però no és això, que interessa aquí, sinó la forma com Atanasi explica la substància divina: 3 persones distintes en un sol déu; la trifuncionalitat, latent a la ment dels indoeuropeus;

“Un medi -diu Georges Dumézil– d’analitzar, d’interpretar les forces que asseguren el curs del món i la vida dels homes”,2

que, devers l’any 1000, dos bisbes francs faran servir per explicar la societat i ordir el seu model polític. Però abans de parlar-ne, facem una volta per la història i al voltant de la Mediterrània.

El retrat més antic conegut d'Agustí d'Hipona
Agustí d’Hipona. Fresc del segle VI, Sant Joan del Laterà, Roma | Wikipedia

Hipona, Numídia, segle V: Agustí nega la perpetuïtat del temps. Déu, únic ens etern, ha creat el temps dotat d’inici i fi; el temps primigeni és mort, es faci la voluntat divina! Aquest erudit aprova la guerra si és justa, sense odi i declarada per l’emperador.

Agustí s’esforçà en trencar (…) l’antic tabú de sang (…) del pacifisme original (dels primers cristians)”.3 

Jeroni d’Estridó escriu:

“La civilització s’esbucava baix els cops dels bàrbars (…) a causa dels pecats dels cristians”; 4 

Agustí d’Hipona pagarà amb la vida per aquests pecats externs, a mans dels vàndals, durant el setge d’Hipona. Justícia divina o cruel paradoxa de la història?

Gàl·lia, segle V: els pobles germànics es parteixen les despulles de Roma. Excepte els francs, gairebé tots són cristians, però arrians: no accepten la divinitat de Jesús. El rei Clodoveu es fa batejar pel bisbe de Reims; en nom de l’Església Catòlica, combat els pagans i els arrians. És la guerra justa autoritzada per Agustí d’Hipona. Als nouvinguts, però, els costa renunciar als arquetips. Necessitats de mites politeistes, aquests catòlics novells veneren els sants, els atorguen poders sobrenaturals específics i creen un nou panteó cristià: el santoral. Sembla que els visitants del nord no acaben d’entendre ben bé això del monoteisme.

L’Església accepta els seus mites, canonitza els seus déus i els bateja; els dóna un nou sentit i els fa un lloc dins la litúrgia catòlica; cal “cristianitzar l’espiritualitat germànica lligada a les armes”. 5  Els bàrbars lloen la guerra. L’espasa, icona per excel·lència de la mitologia nòrdica, pren un nou significat mitjançant el ritual de jurar sobre la creu de l’empunyadura. El guerrer, malvist pels cristians d’ençà que Jesús feu embeinar l’espasa a Pere, és ara un heroi, defensor de la cristiandat contra infidels i heretges. Capellans i monjos per l’oració i cavallers mitjançant les armes preserven i guareixen del mal ara el poble de Déu.

L’Imperi Romà d'Orient o Imperi Bizantí
L’Imperi Romà a la mort de Justinià el Gran | Sàpiens

Constantinoble, Imperi Romà, segle VI: Justinià el Gran derrota els vàndals i restaura en part l’ordre a Occident, immers dins el caos de les invasions bàrbares. L’emperador bizantí és l’autrokrator, el qui governa per sí mateix, el monarca absolut,

 

“el cap de l’estat i de l’exèrcit, el jutge suprem, l’únic legislador i el protector de l’Església i la fe vertaderes, (…) el Βασιλεύς των Ρωμαίων*6 

*Vasiléfs ton Romaíon: Rei dels romans.

No és Déu, però n’és l’herald a la terra i el cap de l’Església. L’emperador és

“hereu de la llengua, les ciències i les arts de la Grècia antiga”. 7 

El seu poder no li ve de nissaga. Qualsevol home, noble o plebeu, local o estranger, pot assolir el tron de Bizanci si és cristià i culte.

Justinià n’és un bon exemple. D’origen humil i llegua llatina, aprèn filosofia, política i dret a Constantinoble. Cap espiritual i legislador de l’Imperi, proclama per llei la creença en la trinitat postulada per Atanasi. Bizanci empra el discurs lògic dels grecs per justificar dos ordres imaginats: l’estat romà i la religió cristiana.

Ostrogorsky explica Bizanci amb base a un esquema trifuncional:

L’estructura romana d’estat, la cultura grega i la fe cristiana (…). La supressió d’un d’aquests tres elements faria inconcebible el fenomen bizantí”. 8

A Occident, en canvi, la reialesa s’afebleix, l’aristocràcia guanya poder i menysprea la cultura, que roman arraconada a claustres i monestirs. A les acaballes del segle VII  el majordom de palau Pépin d’Herstal es fa amb el control del Regne Franc. El seu fill bastard, Charles Martel salvarà Europa de la barbàrie que ve del sud. A prop de Poitiers, aquest príncep de la fe, encarnació arquetípica de l’arcàngel Miquel vencent Llucífer, derrota Abd-ar-Rahman i fa recular els africans fins darrera els Pirineus. Un segle abans, l’arcàngel Gabriel s’apareixia a un nou profeta, mal nomenat Mahoma pels cristians.

Expansió de l'Islam. S. VIII
Expansió de l’Islam. S. VIII | www.socialesarcas2

La Meca, Aràbia, segle VII: Muhàmmad predica l’islam: la submissió a l’Únic Déu. Perseguit pels politeistes, fuig a Medina, on no li calen raonaments lògics per convertir els infidels; l’espasa n’és prou convincent. Sols els monoteistes -jueus, cristians i zoroastristes- que paguen la dhimma -protecció- i els conversos es lliuren de la jihad. A força de ràtzies i tributs, els Omeies estenen el califat des de l’Indus fins l’Atlàntic. La seva no és “una guerra missionera: el seu objectiu no és convertir, sinó conquerir”. 9  El Cristianisme s’havia servit de Roma per escampar-se arreu del món; els àrabs fan servir l’Islam per extendre-hi un imperi. La fe al servei del poder.

L’home crea el mite i l’empra per satisfer l’instint animal de lluita pel territori.

“En les circumstàncies apropiades els mites poden canviar ràpidament”.10 

Aquestes circumstàncies es donen als territoris ocupats pels àrabs: mantenir-se fidel a la pròpia fe surt més car que convertir-se a l’Islam… i és més insegur, també. Però, com una tribu de mercaders pot forjar un imperi tan immens? Com ho fan aquests comerciants del desert per dominar pobles tan diversos, més avesats que ells a la guerra? Fent allò que millor saben fer: negociar.

Els àrabs mercadegen, pacten; donen per tal de rebre -el win-win, que diuen ara-, però no tenen una organització apta per a un imperi i la manlleven dels estats conquerits, deixant el poder polític i administratiu en mans de nobles locals, sempre que paguin religiosament i facin la khutba -sermó del divendres- en nom del califa, qui conserva el poder espiritual. Separació de poders i economia de recursos. Si tens un exèrcit poderós enfront, abans de sortir-ne malparat, arriba-hi a un acord. Així, les hordes turques eixamplen l’imperi per llevant mentre els braus visigots, conversos -convençuts o per conveniència- els uns i els altres a l’Islam, ho fan per ponent. Els àrabs s’estalvien el cost de l’exèrcit i s’estableixen arreu del nou territori com a l’elit conqueridora. “Francs, bizantins i indis aturaran les tropes musulmanes, que acabaran, a mitjan segle VIII, abandonant la política expansiva”. 11 

Imperis bizantí, islàmic i carolingi a la Mediterrània del segle IX
Imperis bizantí, islàmic i carolingi al segle IX

Roma, dia de Nadal de 800: El papa Lleó III corona Carlemany segons el ritual bizantí, donant al regne dels francs l’estatus d’imperi. En agenollar-se davant el nou emperador, lluny d’humiliar-se, el prelat pretén situar el bàcul papal per damunt del ceptre imperial. Ara el rei és Carolus Imperator gratia Dei… i gràcies al papa, també. El Mare Nostrum és cosa ja de 3 imperis.

La cerimònia, però, no és del gust de Carles. Ell, avesat a coronar-se a sí mateix a cada conquesta; vingut a Roma per salvar el sant pare dels qui l’acusen d’adúlter i volen treure-li els ulls; ell, que restitueix el pontífex al setial papal, s’ha de veure coronat pel seu súbdit? Carlemany és el nou David, elegit per Déu per “protegir i dirigir cap a la salvació l’Imperi, l’Església, la cristiandat“. 12 No ha de menester el vist i plau d’un capellà. La lluita entre els dos poders està encetada i es perllongarà per molts d’anys. El poble en patirà les pitjors conseqüències.

Els 3 ordres de la societat medieval: clergat, noblesa i plebs, a una miniatura del s, XIII | Wikimedia Commons

Europa, albors de l’any 1000: dos bisbes francs, Adalbéron de Laon i Gerard de Cambrai fan servir la trifuncionalitat indoeuropea per explicar la societat i ordir el seu model polític en favor del clergat.

3 ordres: uns, ungits de santedat i sapiència, oren, altres guerregen i els demés llavoren. El clergat parla la llengua antiga i màgica dels evangelis; predica la fi dels temps i té el poder de perdonar els pecats, exorcitzar els dimonis i excomunicar els impius. La noblesa, inculta i guerrera, té la força de les armes i la por d’allò que ignora i que només coneixen els clergues: la voluntat de Déu. Els uns i els altres s’emparen i es temen alhora. El 3r ordre, la plebs, els sustenta tots dos amb la suor i els delmes i de tots dos en té por.

Europa és un maremàgnum de regnes, ducats i comtats on “l’Església es veié privada de la protecció reial; (…) només disposava (…) de l’arma ideològica de l’ensenyament i la predicació, (…) i la transmissió dels sagraments”; 13  al caos feudal oposa el mite de la pau de Déu.

Dos segles més tard, l’Islam toca a les portes de Constantinoble, el papa Urbà II convoca la 1ª croada i promet el paradís als morts en combat. És la guerra santa, que ha arribat a aquesta mar mítica per romandre-hi pels segles dels segles…

Al regne animal, dos individus lluiten pel control d’uns recursos: aliment, aparellament, territori… El vençut es sotmet, migra o mor; no comparteix el botí del vencedor. L’home, en tant que animal, sotmet els pobles vençuts.

Cristianisme i Islam postulen la igualtat dels homes davant Déu, un mite imaginat contra natura. Els Imperis Bizantí, Islàmic i Carolingi, creixen en base a aquest mite, senyorejant els vençuts i predicant alhora la igualtat. Tard o d’hora els sotmesos reclamen el dret a compartir l’estatus de l’invasor; apareixen faccions, sectes i pretendents al tron. L’imperi creix però es debilita i es desfà, víctima del seu propi ideari; a llarg termini, l’un i l’altre són incompatibles per definició. Religió o imperi; arquetip o llei natural; mite o logos: un dels dos hi és de més. Cristianisme i Islam sobreviuen als imperis que els emparen. La 3ª fe en joc, la judaica, privada de territori propi, també perdura malgrat la diàspora i el seu caràcter no ecumènic, o tal vegada per mor d’això mateix. 3 persones, 3 imperis, 3 credos, 3 ordres, 3 poders.

Som indoeuropeus i ens cal reduir-ho tot a la tríada per tal d’explicar el món.

Louis Leakey | Wikipedia

Avui, pretenem emprar un discurs lògic quan parlam d’igualtat, drets humans o pau mundial. El discurs lògic està basat en veritats immanents. ¿Són la igualtat, els drets humans i la pau realitats immanents o models imaginats basats en la repetició arquetípica dels valors del Cristianisme?

Tal vegada, parafrasejant Louis Leakey*,

“ara hauríem de redefinir mite, redefinir logos o acceptar que el discurs lògic és un mite“…

però que, sense els mites, l’Homo sapiens està abocat a l’extinció.

 

*Louis Leakey: paleontòleg, antropòleg i arqueòleg kenyà, mentor de Jane Goodall. En resposta a un telegrama en el que Goodall afirmava haver observat ximpanzés fabricant eines, Leakey va contestar:

“Ara hem de redefinir eina, redefinir home o acceptar els ximpanzés com a humans”.14

I ja està! Ara, si no n’estàs tip de tanta història, macerat de tanta Mediterrània i embafat de tanta humanitat, encara pots llegir Paraula i Cuina, que vaig redactar per al seminari Grecia, ayer y hoy, de la UOC,  y que completa aquesta pentalogia de buidades de cervell que em va fer passar un grapat de bones estones de lectura, reflexió i escriptura… i també unes bones nerviades per tal d’entregar-los d’hora.

 

 Notes 

  1. Yuval Noah Harari (2013). De animales a dioses: Breve historia de la humanidad. (pàg. 34) Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. Torna al text
  2. Georges Duby  (1978) Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo. (pàg. 4) Barcelona: Argot, 1983. Torna al text
  3. Jean Flori  (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzada: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (pàg. 21) Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13). Torna al text
  4. Jean Flori  (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzad: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (pàg. 19) Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13). Torna al text
  5. Jean Flori (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzad: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (pàg. 25) Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13). Torna al text
  6. Roberto Andrés Soto Ayala  Introducción a la Grecia bizantina. (pàg. 3) Materials didàctics de la UOC. Torna al text
  7. Roberto Andrés Soto Ayala  Introducción a la Grecia bizantina. (pàg. 4) Materials didàctics de la UOC. Torna al text
  8. Roberto Andrés Soto Ayala  Introducción a la Grecia bizantina. (pàg. 4) Materials didàctics de la UOC. De: Ostrogorsky, Georg (1984) Historia del Estado Bizantino. Madrid: Akal Torna al text
  9. Jean Flori  (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzad: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (pàg. 36) Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13). Torna al text
  10. Yuval Noah Harari (2013). De animales a dioses: Breve historia de la humanidad. (pàg. 34) Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. Torna al text
  11. Carles Vela Aulesa  Les perifèries de l’Occident medieval. (pàg. 36) Materials didàctics de la UOC. Torna al text
  12. Jean Flori  (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzad: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (pàg. 70) Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13). Torna al text
  13. Jean Flori  (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzad: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (pàg. 78) Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13). Torna al text
  14. Jiménez Conejo, A.M.  Las herramientas de los animales. [article en línia]. Fieras, alimañas y sabandijas. Revista de divulgación zoológica.  [Data de consulta: 26 de març de 2016].
    < http://www.galeon.com/fierasysabandijas/arcart/herramien.htm> Torna al text

 

Bibliografia

Cervelló Autuori, Josep; Núria Torras Benezet; Palet Martínez, Josep Maria Civilitzacions europees antigues. Materials didàctics de la UOC.

Duby, Georges (1978) Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo Barcelona: Argot, 1983

Flori, Jean (2004) Guerra Santa, Yihad, Cruzad: Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. Universidad de Granada / Universitat de València (“Biblioteca de Bolsillo”, 13)

Harari, Yuval Noah (2013). De animales a dioses: Breve historia de la humanidad (Sapiens). Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2014.

Ostrogorsky, Georg (1984) Historia del Estado Bizantino. Madrid: Akal

Pili, Roberto “L’època de les croades” Història política de l’Occident medieval. Materials didàctics de la UOC.

Salicrú Lluch, Roser Institucions medievals. Materials didàctics de la UOC.

Soto Ayala, Roberto Andrés Introducción a la Grecia bizantina. Materials didàctics de la UOC.

Vela Aulesa, Carles Les perifèries de l’Occident medieval Materials didàctics de la UOC.

Share