Disponible en: Spanish

Share

No espereu veure’m trist per la mort de mumpare. No avui. No encara. Avui és per a mi un dia de consol, d’ alleujament, de pau.

He estat trist aquests darrers mesos, de veure’l apagat, sense forces i encara lluitant contra allò que ja era inevitable. He estat trist de veure com deixava de venir a veure’m de mal que li feia aquesta mala ferida que congriava el seu cos i que l’anava desfent mica a mica per dedins, sense llevar-li, emperò, les ganes de prendre els atapins, d’agafar la barca i sortir a pescar. Encara en feia comptes fa dos dies, al llit de la clínica.

Però no és així com el recordarem, no és ver? Recordau-lo cadascú tal com l’heu conegut: viu i amb ganes de viure; perquè així ha estat fins al darrer moment. Jo el recordaré de moltes maneres: deixant-me manar el timó de l’Atlàntida, desembullant el meu volantí, fent les seves paelles, ballant a les festes del Club però, sobretot, fent-me companyia aquests ja gairebé quatre darrers anys. Cada dia el vaig tenir al meu costat a Sant Joan de Déu. Quina estampa! Dos traqueostomitzats malsofrits -un d’ells, a més, baldat- sense res de nou que contar-se ni gairebé veu per fer-ho. Però no fallava. Devora jo, en silenci fins que deia: “Bé! Aniré una estoneta fins es Club. Vols res?”. “No”, contestava jo i un dia vaig afegir (em va sortir així): “jo quedaré una estoneta més aquí”, i el vaig fer riure, sorprès pel meu sarcasme. Així el vull recordar.

Avui és un dia de consol, d’alleujament i de pau. perquè no l’hem vist patir més d’allò que ha estat inevitable però, sobretot, perquè l’he vist morir, com és llei de vida que un fill enterri son pare i no a la contra; perquè si d’una cosa he tengut por aquests darrers anys que l’he vista tan d’aprop,  la mort, ha estat de partir abans que ell; de fer-lo passar pel mal tràngol d’haver de dir allò que vaig sentir del meu padrí el dia que partí mumare: “Un pare no hauria de veure mai enterrar els seus fills”. No ha estat així. Els tres germans hem dit adéu a mumpare, l’enterrarem i el plorarem, com ha de ser; com és llei de vida.

 Mumpare i jo de petit a la seva butaca de Palma.

 

 

Share