Disponible en: Spanish

Share

No podem saber com pensa un grec, però sí de què fa olor la seva cuina.

Entre novembre i desembre de 2015, abans d’emprendre l’aventura d’estudiar Humanitats, me vaig apuntar al seminari organitzat per la UOCGrecia ayer y hoy“, dirigit per Roberto Andrés Soto Ayala. Vaig tenir el plaer d’introduir-me dins la història i el present d’aquesta petita gran nació. I aquí en tens el resultat: el meu treball final, on vaig mirar de sintetitzar tot allò après de les interessants lectures i la molt recomanable pel·lícula1 proposades. Per fer una mica més entenedor el meu escrit, t’explic un poc de què va anar la cosa:

El poble grec ha conservat, tot i haver subsistit sense territori propi durant gairebé 400 anys2, els principals trets del fenomen hel·lè.3 Els grecs han preservat la llengua i la cultura pròpies, habitant com a estrangers la terra dels ancestres, actualment Turquia, la majoria d’ells a l’antiga capital de l’Imperi Romà, Constantinoble, ara anomenada Istanbul.

Com que el seminari va ser en castellà, la versió original és l’espanyola.

1) “Un toque de canela” ; indispensable, si t’agrada el cinema mediterrani o el gastronòmic.
2) Des de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (1453) fins a la seva independència (1830).
3) Llengua i cultura pròpies, sentiment d’heretat de l’Imperi Romà, cristianisme ortodox, tirada a la família, assimilació com a propis d’aspectes d’altres cultures…

Lógos kaí Kouzína

L’art que emana de la boca de l’home i el que hi penetra es troben als camps de Troia.

Príam suplicant Aquiles | Font: Artelenguayliteratura.wordpress.com

 

 

Davall la tenda d’Aquil·les, de la boca de Príam brolla un savi discurs, que serà contestat pel campió grec amb el lliurament del cos inert de son fill Héctor i amb un convit a seure a taula. Λόγος καί κουζίνα;1 verb i cuina. L’art que emana de la boca de l’home i el que hi penetra es troben als camps de Troia, davall la tenda d’Aquil·les, com ho faran al llarg de la història de Grècia fins als nostres dies.

De la llengua dels grecs neixen les arts i les ciències que conformen el saber d’Europa: història, tragèdia, geometria, filosofia, medicina… Heròdot, Èsquil, Pitàgores, Sòcrates, Hipòcrates… Per al pare de la medicina, l’art de combinar aliments n’és el preludi, de la medicina, com l’art de combinar paraules ho és de la tragèdia, la retòrica o la filosofia. Cuina, medicina i paraula. Una de tantes tríades amb les que explicar el fenomen grec.

Tradició grega, vocació romana i religió cristiana conformen la base triangular sobre la qual descansa l’hel·lenisme. El triangle, forma geomètrica perfecta, estudiat i definit fins al més mínim detall per Pitàgores, és adoptat pels pares de l’Església com a símbol de la divinitat, única però encarnada en tres persones.

Nave bizantina aparejada con vela latina
Nau bizantina aparellada amb vela llatina | Font: wikipedia.org

De triangles inunda la mar Egea i més tard la Mediterrània sencera el general Belisari en l’afany per reunificar l’Imperi. La vela triangular permet cenyir, navegar contra vent, i substitueix a poc a poc la quadra, per mor de la seva major velocitat i maniobrabilitat. Gràcies al triangle, la flota bizantina domina el Mare Nostrum i l’arrabassa de les mans dels vàndals. A la vela de tres punys, d’origen incert, però documentada per primer cop a l’Alexandria hel·lenística del segle I a.C. i introduïda a la Mediterrània per Bizanci, curiosament la coneixem com a vela llatina. ¿Paradoxa de l’etimologia, paradigma de la indiscutible llatinitat de l’Imperi Romà d’Orient o simple deformació de “la trina”?

El grec escodrinya l’univers amb la mateixa passió amb què assaboreix el seu sopar i, de la cuina estant, contempla l’esdevenir de la història.

Especias
A Àsia, descobreix el grec les espècies | Font: republica.com

El domini de l’art de navegar facilita el comerç amb Orient a través de la mar Roja i l’oceà Índic. A Àsia, descobreix el grec el sabor i l’olor de les espècies i no dubta, obert sempre a la novetat, a reclamar-les per a si i fer-los un racó al seu rebost. No podem saber com pensa un grec, però sí de què fa olor la seva cuina. Pebre, canyella, nou moscada… tot un univers d’aromes. Diu Vassilis Iakovides a “Un toque de canela” que la paraula gastrònom inclou astrònom i el grec practica amb igual mestratge tots dos oficis. Sabem també de què fa olor la seva terra; no hem de fer altra cosa que ensumar la nostra. Romaní, frígola, menta… La cuina grega compendia, com tota la seva cultura, ingredients autòctons i al·lòctons. A la vinya, l’olivera i el blat, pilars de la seva gastronomia, hi afegeix herbes de la garriga mediterrània, espècies de més enllà de la mar d’Aràbia i la sal de la seva mar, que n’és també la nostra. La sal, que no veim tot i que sabem que hi és, com sabem que ja no existeix l’astre que observam al firmament. El grec escodrinya l’univers amb la mateixa passió amb què assaboreix el seu sopar i, de la cuina estant, contempla l’esdevenir de la història.

La gastronomia fou el setè art molt abans de que ho fos el cinema.

Platos típicos de la cocina tradicional griega
La cultura d’un poble es transmet a les seves cuines | Font: safradebri.blogspot.com.es

La cultura d’un poble es transmet en igual grau a les seves cuines que des de les aules, i s’assimila tant pel paladar com per l’oïda i la vista. La gastronomia fou el setè art molt abans de que ho fos el cinema i s’hauria de estudiar a les escoles per preservar aquesta part consubstancial de l’herència dels pobles que pertoca al sentit del gust. Homer hi estaria d’acord. Fanis Iakovides ho sap i circumscriu el seu univers particular a la cuina familiar. Hereu del saber del seu avi Vassilis, conrea l’hel·lenisme des dels fogons, abraçant els sabors de l’enemic ancestral: el turc invasor que gosa anomenar İstanbul la seva Κωνσταντινούπολη2 natal, de la qual l’obliga a partir. A la cuina dels Iakovides es parla la llengua de Bizanci i la de l’Imperi Otomà, com antany es parlà a Constantinoble la de Roma, sense que això minvi gens ni mica la seva convicció grega.

Constantinoble bé val una llàgrima, però no la fe dels ancestres.

Santa Sofia o Hagia Sophia
Santa Sofia, lstambul | Font: elbuhoentrelibros.blogspot.com.es

Un toque de canela” o “La sal de la vida” -el castellà no admet el joc de paraules de Πολίτικη Κουζίνα3– és un banquet condimentat amb una mostra dels ingredients més representatius de l’hel·lenisme modern. Esser grec no implica habitar l’exigu espai on ha quedat confinat l’estat hel·lè. Savvas, el pare de Fanis, ho defineix perfectament: “no som turcs; som grecs d’Istanbul“. El retorn a la mare pàtria és decebedor per a un grec que ha viscut a la ciutat més bella del món. “La Grècia que nosaltres imaginàvem era més maca que la que trobam quan arribam”. Però hi ha dues coses més importants per a un grec d’Istanbul que la seva ciutat: la família i la religió. Savvas és temptat a romandre-hi, renunciant al seu credo però, com diu la seva dona Soultana, “som grecs ortodoxos“, cosa que no deixa de ser una redundància. Apostatar del cristianisme hauria estat per aquest grec sense pàtria desprendre’s d’una part consubstancial de la seva essència, com renegar de la llengua o renunciar a la família. Constantinoble bé val una llàgrima, però no la fe dels ancestres.

La seva vida s’escola escalfant fogons i fitant estels, on perviuen teixint constel·lacions els seus mites ancestrals.

George Corraface en Un Toque de Canela
Fanis Iakovides passejant per Istambul | Font: maitegarcianieto.com

Fanis ho veu d’una altra manera: “per als turcs som grecs i per als grecs som turcs“. Però li importa poc aqueix estigma. Sense ser un patriota a la usança, és potser el més grec dels grecs. La seva vida s’escola escalfant fogons i fitant estels, on perviuen teixint constel·lacions els seus mites ancestrals. No necessita “saber on han lluitat els grecs per esdevenir un patriota”, com aconsella l’oficial de policia a son pare. No ha de menester “ficar-se al cap els herois grecs” per “desenvolupar el seu sentit de la pàtria i … (el seu) orgull ètnic”, com recomana la seva mestra. En té prou de saber què menjaven i de cuinar-ho per als seus, amb un toc de canyella manllevada d’Orient.

1) Logos Kai kouzína: Paraula i cuina.
2) Konstantinoúpoli: Constantinoble.

3) Politiki Kouzína: Cuina Política / Cuina de la Ciutat.

Un Toque de Canela

 


Pots veure Un Toque de Canela completa prement aquí.

Share