Share

“Recordar, del llatí re-cordis: tornar a passar pel cor.”
Eduardo Galeano

En Toni Estades. president del Club, fa la seva presentació, en Bernat se’l mira i jo paresc un capellà dient missa .

Divendres dia 8 de novembre va tenir lloc al Club Nàutic Cala Gamba la presentació de Ca la Infància, el darrer llibre del meu amic Bernat Oliver. Vaig ser convidat per l’autor a dir-ne unes paraules i, després de la introducció den Toni Estades, també amic nostre i president del Club, més o manco vaig dir això:

Bon vespre,

Jo, lo meu, ho hauré de llegir. Sa meva memòria no és sa que era. I perdonau-me, si me perd. Sa meva vista tampoc fa llarg. Si no fos per això estaria beníssim. (Això ho vaig improvisar mentre escoltava la introducció d’en Toni.)

 

“… no en sabíem res encara del món de veres, vivíem dins una bombolla de felicitat i gairebé no ens plantejàvem seriosament res més enllà de la infantesa, més enllà del paradís.”

Això no és meu. És d’un llibre que se diu Ca la Infància. El podeu trobar aquí defora, en es replà, si no el teniu encara.

Quan en Bernat me va dir de fer una petita presentació de Ca la Infància, vaig estar a un no-res de dir-li que no, perquè no me veia capaç… de fer una presentació petita. Quan me va dir que me posarien un micròfon davant vaig dir que sí tot d’una.

Del porxo de ca meva, a Puigpunyent, no hi veien la mar…

Vaig començar a llegir Ca la Infància, ara deu fer poc més de deu anys, quan en Bernat me’n va passar un primer esborrany. El vaig llegir d’una tirada al porxo de ca meva, a Puigpunyent. D’allà dalt no hi veuen la mar, ni la senten, ni l’ensumen, ni la poden tocar ni tastar; però llegint les històries que havia escrit en Bernat, vaig fer aquestes cinc coses. Perquè Ca la Infància no és un recull de contes, encara que el protagonista tengui nom d’heroi de rondalla; és un aplec de memòries, i la memòria s’alimenta de sensacions.

Mentre llegia aquells folis impresos, allà dalt, més a prop del cel que de la mar, arran del Galatzó i enfora de Cala Gamba, m’envestiren una catefa de visions, sons, olors, sabors i sensacions tàctils, que me feren davallar de les altures i estampar-me de nassos contra la meva… la nostra infància. En tornar veure en Bernat, li vaig demanar quan feia contes publicar-ho. Me va dir que no ho pensava fer, que ho havia escrit pel simple plaer de recordar i que no creia que els seus records poguessin interessar a cap editor. Li vaig dir que anava errat, que allò que havia escrit no s’ho podia guardar per a ell tot sol, que aquelles històries no eren només seves i que seria una llàstima que no les poguessiu llegir tots els qui les havieu compartides. Deu anys i busques més tard, m’ha fet cas.

Portada del llibre Ca la Infància, de Bernat Oliver. 2019.
Portada de Ca la Infància, de Bernat Oliver. 2019.

Aquesta primavera passada, me va donar la bona nova de la publicació del llibre i me va passar un arxiu informàtic amb la versió definitiva. Me va agafar ocupat amb altres lectures i amb coses meves i el vaig estotjar a l’escriptori de l’ordinador. Reconec que em feia una mica de por reprendre el viatge a Ca la Infància perquè sabia què m’hi trobaria. Els records, els bon records, de vegades fan més mal que bé, sobretot quan te transporten a paradisos perduts, i, de paradisos perduts, n’està ple Ca la Infància. Ben entrat ja l’estiu, em vaig decidir a tornar-lo llegir. La primera sensació que em va venir aquesta vegada va ser de vergonya; vergonya perquè, sols començar-lo, vaig veure que en Bernat m’havia dedicat el llibre i jo, amb l’arxiu guardat a l’escriptori, encara no li havia donat les gràcies. Vaig quedar ben retratat.

Festa a cals germans Oliver, un dia del Carme dels anys 70, 

Llegint Ca la Infància de bell nou, he tornat a la casa de persianes vermelles envoltada de balustrada de marès; a la terrasseta de davant, on s’hi feien les festes; a aquell primera festa, on en Tomeu i jo vàrem ser acceptats com a membres de sa pandilla (record perfectament en Bernat intentant convèncer en Nando Antolí, que se feia el ronsero); he tornat al jardí on hi construíem cabanyes, a la cotxeria plena de trastos, a la portassa vermella que feia de porteria de futbol per la banda del carrer, a l’escala que pujava al terrat; al porxo de dalt, aquell enfonyall minúscul on ens hi ficàvem, no sé com, un fotimer d’infants per jugar a dir veritats i escoltar cançons dels Beatles. Cals Olivers era un pati de jocs immens, ple de racons i recursos; o potser érem nosaltres qui teníem aqueix recurs únic, preciós, màgic, la imaginació, que, almanco quan som nins, és la clau de la felicitat. Escriu en Bernat que “érem tan eficaços, dúiem tan poca dolentia llavors que… és per aquí per on ens ha sabut més greu haver crescut.”

Ara som jo qui xerra. En Toni i en Bernat escolten.

Llegint Ca la Infància els meus peus descalços han tornat trepitjar les tenaces flonges, entapissades d’algues i anemones, de davant can Reus, m’he tornat tirar de bomba dins es Riu (jo, des Peu des Gegant, no m’hi vaig atrevir mai), he tornat deixar-me arrossegar per les ones del Penyon, quan encara era el Penyon i no aqueixa platja postissa que va enterrar per sempre més un dels nostres paradisos més enyorats; m’he amagat dins les atapides mates de Torre den Pau, he colcat amb bicicleta fins els búnquers des Carnatge, he tornat sentir les veus de persones estimades que ja no hi són: el padrí i les ties d’en Bernat, don Jaume Riera, en Sinto Antolí, en Brad i na Isabel, el capità Charlie…

Cala Gamba, Mallorca, anys 70.
Cala Gamba, entre Torre d’en Pau, es Coll d’en Rabassa i es Carnatge, als anys 70.

De les pàgines de Ca la Infància vessen sensacions de moltes castes, sobretot olors. L’olor salobre de la mar, la de l’alga podrint-se a la platgeta, la de les primeres pluges d’agost i els temporals de setembre, “aquella flaire de iode i sals que mai hauríem d’oblidar”, diu en Bernat; l’olor de les barques, d’oli de lli, de pintura, de fibra de vidre… però també la veu de les ones, del vent, la picor de la saladina aferrada a la pell, la coïssor de l’aigua salada dins el nas, “el silenci de l’absència humana” a l’hivern… (Això darrer també és d’en Bernat).

Una altra sensació que he tengut mentre llegia ha estat un sentiment d’enveja. Perquè jo no vivia a Cala Gamba; jo vivia en es Coll d’en Rabassa. Cada dia d’estiu, a mitjan dematí agafava la bicicleta i baixava al Club, però me perdia moltes coses: les primeres hores del dia, les escapades nocturnes, que en Bernat, en Toni i en Pep me contaven amb pèls i senyals, però, sobretot, el caps de setmana d’hivern. L’hivern, jo vivia a Palma. Compartesc amb en Bernat la tristor del dia que carregàvem de senalles el cotxe per tornar a Ciutat, quan el fred feia impossible viure en aquella planta baixa de marès, gelada i humida, que era ca nostra; però, a diferència d’ell, jo no baixava a Cala Gamba el caps de setmana d’hivern.

En Jaime Riera, en Toni i en Pep Oliver juguen al carrer de darrera la casa de persianes vermelles i balustrada de marès, un dia d’hivern. Foto: Àngels Riera.

Moltes de les històries que conta Ca la Infància pertanyen a aquest racó no compartit de la memòria d’en Bernat i, llegint-les, m’ha revengut aquella enveja que sentia quan qualque diumenge dematí mumpare me duia a Cala Gamba. El germans Oliver hi eren des de dissabte i me contaven tooot lo què hi havien fet. L’hivern, la cala era gairebé buida i, per tant, com diu en Bernat, molt més seva. Comprovar que hi havia vida a Cala Gamba més enllà de l’estiu i que jo me l’estava perdent me feia fer-me mala sang.

Record el dia que en Bernat i el seus germans me mostraren la fortalesa que havien construït amb els amics a Torre d’en Pau, excavant túnels dins les mates. Vaig flipar i vaig desitjar haver-hi estat per ajudar a construir-los. Sempre que me contaven les seves aventures d’hivern, l’enveja i una sensació de no pertànyer del tot a sa pandilla me consumien. Llegint Ca la Infància m’ha tornat aquesta enveja, perquè sent que em vaig perdre moltes coses d’aquell paradís i que la meva memòria és incapaç de reviure’l en tota la seva plenitud, com sí pot fer, i fa, la memòria d’en Bernat.

Festes de Cala Gamba, 22 d'agost de 1975. Foto: Pascual Coll.
Festes de Cala Gamba, 22 d’agost de 1975. Foto: Pascual Coll.

Per acabar, vos he de confessar que, havent acabat de llegir Ca la Infància, m’ha envestit una altra sensació: una certa decepció. Perquè el llibre se’m fa curt, perquè en vull més, perquè segur que en Bernat en té moltes més per contar. A mi me’n venen un parell al cap i a cada un de vosaltres vos en vendran d’altres, i segur que més d’un direu: “Ostres, Bernat! No has contat allò d’aquell dia que vàrem…”; o “has contat això, però no has dit res d’allò altre”. Però és que aquest és el llibre d’en Bernat, de qualcuns del seus records. No hi son tots ni, el que hi són, hi són sempre tal com varen passar, sinó, com ell mateix diu, tal com ell els recorda. Podrem discutir-li com recordam nosaltres qualcuns fets, però no li podem negar el dret d’escriure’ls, tal com li varen quedar a ell gravats a la memòria.

Sí podem, però, demanar-li que comenci ja a redactar un segon aplec d’aquestes històries, que són també nostres i una part important de la història de Ca la Infància… perdó… de Cala Gamba.

Confii que llegireu el llibre i esper que vos agradi almanco la meitat de com m’ha agradat a mi. Però no val dir: “en haver-lo acabat ja me’l deixaràs”. No. Aquest és un llibre per tenir, llegir-lo, estotjar-lo, deixar-lo covar i, al cap d’un temps, tornar-lo agafar i rellegir-lo. Perquè, tard o prest, tots volem tornar a Ca la Infància.

Si no vares poder venir divendres, en Bernat et convida a assistir a la presentació que farà en Tomeu Homar, dijous 28 d’aquest mes de novembre, a la llibreria Quart Creixent, al carrer d’en Rubí, 5 de Palma.

Share