Disponible en: Spanish

Share

Abans d’escoltar allò que escoltaran els joves britànics el 1966, convé saber què estan escoltant a les acaballes de 1965.

  1. Keep on Running                     Spencer Davis Group
  2. We Can Work It Out               Beatles 
  3. Day Tripper                              Beatles
  4. My Generation                        Who
  5. The Kids Are All Right             Who 

Amb Keep on Running irrompen el mes de novembre a les llistes britàniques els Spencer Davis Group. El quartet de Birmingham presenta el clàssic esquema de baix, bateria i dues guitarres acompanyant la veu d’un Stevie Winwood de tan sols 17 anys que, en aquest cas, no tecleja l’orgue, el seu instrument habitual. Amb els beneficis que els suposa aquest primer èxit, en Winwood es va comprar el seu propi Hammond B-3.

330px-Hammond_B3,_Museum_of_Making_Music
El mític Hammond B-3, fabricat entre 1954 i 1974. Font: Wikipedia.
We Can Work It Out / Day Tripper
Caràtula original del single We Can Work It Out / Day Tripper de 03.12.65. Font: Wikipedia.

Hauran d’esperar però al 20 de Gener per assolir el número 1 a les llistes britàniques perquè el 3 de desembre els Beatles llancen el seu senzill: We Can Work It Out / Day Tripper que 10 dies més tard se situa al primer lloc per quedar-s’hi 5 setmanes consecutives. És el primer d’una sèrie de singles amb 2 temes principals indicats tots dos com a cara A.

We Can Work It Out és un exemple de col·laboració entre els dos autors de la banda de Liverpool afincada ja a Londres. McCartney va escriure la lletra i música de l’estrofa i la tornada (chorus) amb un to optimista:Ho podem solucionar i la va passar a Lennon, qui hi va afegir la part central (bridge) més pessimista: “La vida és molt curta i no hi ha temps per queixar-se i lluitar, amiga meva”.

George Harrison amb la Gibson ES-345-T
George Harrison con su Gibson ES-345-T. Fuente: Taringa.net.

Va ser George Harrison qui va aportar la idea d’acabar aquesta part amb 4 compassos a ritme de vals. A més de l’acostumada base de baix i bateria, el tema es caracteritza pel seu acompanyament de guitarra acústica -tot i que al vídeo Harrison toca la seva Gibson ES-345-T-, harmònium, tocat per Lennon, i pandereta. No s’hi escolta cap guitarra elèctrica. McCartney posa la veu a l’estrofa i tornada i Lennon a la part central (bridge).

Day Tripper arranca en Mi major amb un dels riffs del pop britànic més coneguts i repetits pels guitarristes novells. El tema és un altre exemple de col·laboració entre els dos autors, que se tornen repartir la part vocal, a partir una idea inicial de Lennon. El títol és un joc de paraules molt de l’estil de Lennon. La “viatjant diürna” és òbviament una aficionada a les drogues. Jimmy Hendrix en va enregistrar una versió.

Riff de guitarra de Day Tripper, en Mi major.
Riff de guitarra de Day Tripper, en Mi major.

 

My Generation (album)
Caràtula de l’àlbum dels Who My Generation. del 3 de desembre de 1965. Font: Wikipedia.

El dia 20, els Who publiquen el seu primer àlbum: My Generation, amb l’emblemàtic tema que li dóna nom a més de The Kids Are All Right, un altre dels temes de culte dels quatre mods londinencs amb un nostàlgic regust beat. Els Who són els primers d’una llarga llista de grups britànics amb l’estructura de power trio (baix, guitarra i bateria) més un potent vocalista. Altres formacions com Led Zeppelin, Queen o U2 repetiran aquest esquema en el que un dels components sol compaginar el seu instrument amb els teclats.

Amb aquest escenari entram al 1966. El segon àlbum de Simon & Garfunkel, Sounds of Silence arriba al número 21 de les llistes americanes i al 13 de les britàniques. A Espanya assolirà la segona posició una mica més endavant, l’any 1970.

El duo vocal novaiorquès aporta al panorama musical una nova forma d’entendre i d’interpretar la música. Els temes composats, acompanyats a la guitarra acústica i cantats senzilla i magistralment per Paul Simon són vertaders poemes musicats, plens d’un lirisme encisador on la delicada veu d’ Art Garfunkel hi aporta el contrapunt perfecte a la melodia principal. L’estil intimista i líric del duo del barri novaiorquès de Queens contrasta amb la banalitat de les lletres dels Beach Boys i dels Beatles, la poesia àcida de Bob Dylan i la desbaratada psicodèlia dels grups que brosten com a bolets per tot arreu de la costa oest americana. Versos com “Hola, Fosca, vella amiga; venc a parlar de bell nou amb tu” (The Sounds of Silence) o “Tenc els meus llibres i la meva poesia per protegir-me” (I Am a Rock) ens donen una idea del caire introspectiu i intel·lectual de les seves cançons. De Sounds of Silence escoltam:

  1. The Sounds of Silence              
  2. April Come She Will               
  3. I Am a Rock               

Tornant a l’altra banda de l’Atlàntic, però aturant-nos ara al nord d’Irlanda, topam amb un altre dels grans ídols dels 70 que comencen aportant el seu geni a un dels molts de grups que cultiven el rhythm and blues a les Illes Britàniques. El lleó de Belfast, Van Morrison, lidera a la capital norirlandesa la banda Them, que presenta una de les formacions més clàssiques i alhora més repetida al llarg de la història del rock: baix, guitarra, bateria, teclats i veu.

Els Them havien debutat al mercat discogràfic pel juliol de 1964 amb el senzill Baby, Please Don’t Go, la cara B del qual resultà ser el major èxit del grup i possiblement el tema més versionat dels composats per Morrison: Gloria, que a l’any següent, en vista de l’èxit, és reeditat com a cara A del seu segon single i com a plat fort del seu primer àlbum: The Angry Young Them.

Them_Again.uk
Caràtula de l’àlbum Them Again, de 21 de gener de 1966.

1966 no és però tan profitós per al quintet de Belfast. El seu segon LP, Them Againno inclou cap gran èxit però si dos temes que, allunyant-se del so R&B que caracteritza la banda, ens atraca com una premonició a l’estil que convertirà Sir George Ivan Morrison en una de les llegendes dels anys 70s. Els escoltam:

  1.  My Lonely Sad Eyes 
  2. Hey Girl

Travessam la Mar d’Irlanda per acomiadar gener i encetar febrer amb dues de les bandes angleses més potents del moment: els Small Faces de Steve Marriott i els Rolling Stones.

Carátula del single Sha-La-La-La-Lee de los Small Faces, de 28 de enero de 1966,
Caràtula del single Sha-La-La-La-Lee dels Small Faces, de 28 de gener de 1966,

Els primers són els principals rivals dels Who dins l’òrbita mod, una denominació que fa més referència a un estil de vida que no a una tendència musical. Darrere una aparença de bons al·lots, el quartet de l’East London aconsegueix un dels sons més contundents i excitants de l’escena britànica que, partint del rhythm and blues i el pop, evolucionarà cap a la psicodèlia per acabar la seva curta carrera l’any 1969 enregistrant qualcuns dels primers temes de hard rock anglès, amb un estil precursor de Led Zeppelin.

Aquest 1966, però, són encara una banda de pop i R&B britànic formada per baix, bateria, teclats i l’aspre veu i la guitarra de Marriott, que aconsegueix el seu primer hit amb Sha-La-La-La-Lee, número 3 al Regne Unit, el primer dels  quatre que publicaran al llarg de l’any.

 

  1. Sha-La-La-La-Lee
  2. 19th Nervous Breakdown
  3. As Tears Go By
Caràtula del single 19th Nervous Breakdown de 4 febrer 1966.
Caràtula del single 19th Nervous Breakdown de 4 de febrer de 1966.

Els segons no han de menester presentació. Amb el seu rhythm and blues groller i salvatge, els Stones (no digueu els Rollings, per favor!) se disputen amb els mateixos Beatles el primer lloc als cors dels joves de tota Europa. Són al seu millor moment. 1965 ha vist néixer el que serà un dels seus temes bandera, amb un dels riffs de guitarra més sonats de tots els temps: (I Can’t Get No) Satisfaction, que encara sona aleshores -i ho seguirà fent fins avui mateix- a les ràdios i als oïdes dels joves de tot el Món.

Enceten l’any 1966 amb un nou èxit: el single 19th Nervous Breakdown / As Tears Go By, número 2 de la llista Billboard i 1 al New Musical Express. La cara A comença, com no podia ser d’altra forma, amb un riff amb les cordes agudes de la guitarra de Keith Richards que dóna pas a l’entrada en tromba de la resta de la banda, amb Brian Jones intercalant com a contrapunt un segon riff amb les cordes greus de la seva, tot i que ambdós es perden dins un enrenou d’acords toscament gratats, marca de la casa. Només cap al final del tema podem distingir clarament els dos riffs tocats a la vegada durant un mutis de la resta de la banda. Una vegada més en Richards ens demostra que no cal ser un gran guitarrista per passar a la història. Basta amb trobar el riff adequat que identifica una cançó i que la fa impossible d’oblidar. L’esquema del so és el sobradament conegut: baix, dues guitarres, bateria i la inconfusible veu de Sir Michael Philip “Mick” Jagger.

La peça escollida per a la cara B, As Tears Go By, havia estat una de les primeres composicions de Jagger i Richards. Conten que el seu manager, Andrew Loog Oldham, va tancar amb clau dins d’una cuina els dos musics dient-los de no sortir fins que no aconseguissin parir qualque cosa semblant a una balada on no es parlàs de sexe, avesats com estaven a tocar només estàndards de rythm and blues. Quan li varen mostrar el resultat pensant, en paraules de Richards, “vaja un tros de butza!”, Oldham va dir: “serà un hit” i la va donar a una dolça Marianne Faithfull de 17 anys, qui l’havia convertit efectivament en èxit a les dues voreres de l’Atlàntic, l’any 1964.

A rel però de l’èxit del Yesterday dels Beatles, acompanyada només per un guitarra acústica i un quartet de corda, a l’any següent, els Stones decidiren reinventar la cançó i, despullant-la de qualsevol casta de percussió, l’editaren només amb la guitarra de 12 cordes de Richards, un acompanyament de corda i la veu de Jagger. Va ser publicada pel desembre de 1965 com a cara A als Estats Units i 2 mesos més tard al Regne Unit, com a cara B de 19th Nervous Breakdown.

Caràtula del single de Bob Dylan One of Us Must Know (Sooner or Later), de 14 de febrer de 1966.
Caràtula del single de Bob Dylan One of Us Must Know (Sooner or Later), de 14 de febrer de 1966.

I tornam travessar l’oceà per tancar el mes de febrer amb el primer single del  Blonde on Blonde, considerat el millor àlbum de Bob Dylan, tot i que jo francament m’estim més Desire. Parl de One of Us Must Know (Sooner or Later), una composició desbordant d’alegria, musicalment xerrant, tot i que parla dels malentesos que feren fracassar una antiga relació amorosa de l’autor i de les conseqüents però infructuoses disculpes. “Quan et vaig veure dir adéu als teus amics i somriure, vaig pensar que quedava ben entès que estaries de tornada en una estoneta. No sabia que estaves dient adéu per sempre”.

Quan encara sonen per tot arreu els acords del seu gran èxit del 65, Like a Rolling Stone, el 25 de gener del 66, Dylan entra als estudis Columbia de Nova York disposat a repetir la fórmula. Sobre la base de la seva guitarra acústica, la bateria de Bobby Gregg, el baix de Rick Danko, i guitarra la elèctrica de Robbie Robertson, que substitueix Mike Bloomfield, sentim els greus acords de piano del mític Paul Griffin. Dylan introdueix aquest cop els primers compassos amb unes notes d’harmònica. “No em pensava haver-te tractat tan malament”, comença a disculpar-se el poeta. “No em pensava haver-te posat tan trista”, continua a l’hora que entra l’orgue d’Al Kooper, completant l’exitosa fórmula de l’àlbum anterior. Si a Like a Rolling Stone és Kooper qui dóna caràcter al tema amb el seu inesperat debut com a teclista, a One of Us Must Know és el piano, gairebé simfònic a la tornada (chorus), de Griffin el que fa que sigui mal d’oblidar aquest nou tema.

  1. One of Us Must Know (Sooner or Later)
  2. Good Lovin’

Sense moure’ns de la costa est americana, assistim aquest mateix mes de febrer al llançament del primer èxit dels Young Rascals, quartet de Garfield, New Jersey, que el mes d’abril arribarà al número 1. Parl de Good Lovin’, una cançó que el teclista i cantant del grup, Felix Cavaliere, havia escoltat per la ràdio i l’havia afegit al seu repertori de concert.

Caràtula del single dels Who Substitute, de 4 de març de 1966.
Caràtula del single dels Who, Substitute, de 4 de març de 1966.

Comença el mes de març amb dues molt bones propostes al Regne Unit: Substitute dels Who, que va encapçalar els seus concerts fins 1971, i Somebody Help Me del Spencer Davis Grup, un altre tema de Jackie Edwards i un altre número 1 per als de Birmingham.

  1. Substitute
  2. Somebody Help Me
  3. Eight Miles High
  4. Why

I per si qualcú encara creu que només saben fer versions de Dylan, com tradicionalment ens han volgut fer creure les emissores de radio espanyoles, acabam la selecció d’aquest trimestre amb un single dels Byrds més psicodèlics: Eight Miles High / Why. La primera amb introducció i solo a càrrec de Roger McGuinn, que supleix la falta de tècnica guitarrística per el so peculiar de la seva Rickenbacker de 12 cordes passada pel compressor i per una mica de barra.


La segona amb el caire més intimista que li dona la veu i la gairebé completa autoria del futur CSN&Y, David Crosby. Tots dos temes estan influenciats per la música de John Coltrane i la de Ravi Shankar que els cinc de Los Angeles havien conegut de la mà de George Harrison durant les seves trobades amb els seus amics els Beatles. Crosby introdueix dins la lletra de Eight Miles High la frase “plujosa grisa ciutat coneguda pel seu so“, en referència a Londres d’on prové la invasió britànica, principal influència de l’avantguarda de la costa oest americana.

  1. Keep on Runnin’        Spencer Davis Group – Single
  2. We Can Work It Out     Beatles Single
  3. Day Tripper     Beatles Single
  4. My Generation     WhoLP My Generation
  5. The Kids Are All Right     Who LPMy Generation
  6. The Sounds of Silence     Simon & GarfunkelLPSounds of Silence
  7. April Come She Will     Simon & Garfunkel – LPSounds of Silence
  8. I Am a Rock     Simon & Garfunkel – LPSounds of Silence
  9. My Lonely Sad Eyes     Van MorrisonLPThem Again
  10. Hey Girl     Van MorrisonLPThem Again
  11. Sha-La-La-La-Lee     Small FacesSingle
  12. 19th Nervous Breakdown     Rolling StonesSingle
  13. As Tears Go By     Rolling StonesSingle
  14. One of Us Must Know (S. or L.)     Bob Dylan – Single
  15. Good Lovin’    Young Rascals – Single
  16. Substitute     Who – Single
  17. Somebody Help Me     Spencer Davis Group – Single
  18. Eight Miles High     Byrds – Single
  19. Why    Byrds Single
Share