Disponible en: Spanish

Share

Carles Puyol no va ser només el cor de la Roja; va ser també el seu cervell. El defensa català ordenava com ningú la defensa posant a cadascú al seu lloc i mantenint la concentració fins al final. No va voler celebrar el seu gol a Sud-àfrica -fins per això va fer servir el cap- més d’allò que fou just i necessari. Va baixar a defensar cridant als seus que allò encara no havia acabat. Ni tan sols a la roda de premsa, quan va assegurar que el seu gol no passaria a la història perquè hi hauria un gol al partit següent que sí que ho faria, es va deixar endur per l’eufòria. Mentre els altres festejaven el triomf, ell ja era a la final. Amb la seva marxa, la selecció espanyola pateix dels mateixos mals que el Barça. Tots els gols han caigut pel centre de l’àrea o a pilota aturada. No és casualitat.

No faré llenya de l’arbre caigut. L’aficionat mitjà espanyol gaudeix crucificant els seus ídols. No en va, els compara el toro brau, desafortunada bèstia que sempre surt vençuda, dessagnada i humiliada de la plaça. Espanya tria molt malament els seus símbols. Tampoc la “ñ” hauria de representar a una esquadra l’espina dorsal de la qual  escriu Espanya. Aquesta generació de futbolistes mereix abans l’aplaudiment i les gràcies pels serveis prestats que el càstig, la burla i l’escarni que se’ls ve a sobre. No cal buscar culpables, va dir del Bosque, però va castigar Xavi i Piqué, confiant en l’eix Íker-Ramos-Alonso. Escapçada la saga per lesió, descervellà la mitja asseient la seva neurona més lúcida i ubiqua. Alba, Iniesta, Busquets i Pedro cercaven desesperadament el seu capità. La Catalonian connection reduïda a quatre.

Puyol y Xavi en Sudafrica
Puyol i Xavi a Sud-àfrica

Sense posar en dubte la canonització de Casillas, Espanya hauria almenys de beatificar Puyol i no demonitzar Hernández, però mai se’ls perdonarà haver enarborat la Senyera a Johannesburg. Qualcú dubte que la millor selecció de tots els temps ha estat la que millor ha parlat català i ha coincidit amb el millor Barça de la història? Finalitzada l’era Guardiola, Espanya torna a la pre-aragonesiana. Descartada la via catalana caldrà refugiar-se de nou a la fúria i justificar-se en la mala sort. Potser Pep acceptaria liderar la renovació. No seria el primer seleccionador espanyol estranger. Ah, no! Que és català. Millor cercar dins el mercat hispanoamericà. “Que sea uno de los nuestros”.

Carles Puyol i Xavier Hernández no han rebut botes ni pilotes d’or, guardons destinats gairebé en exclusiva als culminadors de jugades i xutadors de faltes màximes i mai o gairebé mai als fabricants de bon futbol ni als herois a l’ombra. No cal fer llenya, he dit, però sí cal posar a cadascú al seu lloc. No cerquem culpables però, de fer-ho, no tallem la testa equivocada. Va faltar Puyol i, en absència seva, ningú en va prendre el relleu. Xavi i companyia varen fer a la primera part davant Holanda, l’única que va jugar la Roja, allò mateix que havien fet fins aleshores: marejar el rival amb toc i control esperant el seu error per conformar-se amb un u a zero agònic. No va arribar aquest error tot i que sí l’arbitral. Gol de penal i a esperar un final que no semblava arribar mai. Espanya va fallar davant com sempre i enrere com mai, des que Carles cobria aquest lloc, però no al mig del camp mentre va jugar l’omnipresent migcampista català.

La bona notícia la tenim en els milers d’euros que no engreixaran aquest cop els comptes de basars orientals a canvi de banderes pàtries o els més de 16 milions destinats a primes que la federació podrà destinar ara al futbol base per tal de que aquesta història no acabi així.

Share