Disponible en: Spanish

Share

Foto de portada: arxiu Kenneth Perdigón.

Aquesta història és la continuació de El meu romanç amb el Zorba.

Com a sentinelles d’una mar immensa… fitàvem la infinita planícia blava. Foto: arxiu Rafel Jaume

La mar estava plana. No com un mirall, com ho havia estat a primera hora, mentre emproàvem la bocana del port de Palma; una lleugera brisa s’havia alçat ara i rissava la líquida superfície, dibuixant pinzellades de blau marí, anyil i safir sobre el metàl·lic llenç grisenc que s’estenia fins l’horitzó, on ja es besllumava subtilment la sinuosa silueta de Cabrera. Per l’aleta de babord, deixàvem enrere la imponent mola del Cap Blanc que bullia efervescent d’activitat. Les escandaloses gavines reclamaven el seu territori. Els seus gemecs ens arribaven furiosos, com un “arruix!” corejat a mil veus, foradant l’atmosfera per damunt del monòton i greu rum-rum del motor. Algunes planejaven a popa. Al rebuf de la vela major, sobre l’estela que anàvem deixant enrere, confiaven poder rapinyar qualque cosa que dur-se al bec. Com podien elles saber que el Zorba no era un pesquer i que teníem vedat tirar res a la mar?

Com a sentinelles d’una mar immensa, escampats arreu de la coberta, fitàvem la infinita planícia blava a l’aguait de qualsevol ombra que torbàs aquella tensa  quietud. Na Magdalena ens havia fet la primera xerrada després del berenar i el xafarranxo. Asseguts a la banyera, havíem conegut les espècies de cetacis que poblen la Mediterrània i quines d’elles teníem més probabilitat de trobar: dofins mulars, llistats i comuns, caps d’olla grisos i negres, amb molta de sort qualque rorqual o qualque catxalot despistats i molt difícilment algun zífid de Cuvier. Gens podíem sospitar la macabra troballa que dies més tard ens depararia Posidó.

La mar començava a arrugar-se amb onades cada pic més altes que engronsaven el Zorba i pertorbaven la navegació. A una ordre del patró, n’Orestes i en Pep, asseguts sobre coberta i acompanyant amb cops de veu el vaivé dels seus cossos com a dos galiots, donaren més drap a la nau caçant l’escota del gènova. El winch grinyolava i, a mesura que la gran vela de proa s’anava desenrotllant i entrava en escena, en Lluis maniobrava la roda del timó per tal de caure a babord, fer cenyir la nau i permetre les dues veles cobrar vent. La major, que fins aleshores s’havia limitat a estabilitzar el vaixell, s’inflava ara majestuosa, empenyent la nau dolçament però amb fermesa. El Zorba s’escorà lleugerament. Li arribà el torn a la mitjana. Amollats els botafions, els dos mariners s’aferraren amb força a la drissa i hissaren la vela de popa. Conclosa la maniobra, silenci; el patró havia fet callar la màquina.

Pau. Qualsevol paraula escrita de més seria supèrflua i embrutaria la bellesa del moment. Foto: arxiu Kenneth Perdigón.

Potser perquè ens allunyàvem de terra, o tal vegada per respecte a la quietud que de cop ens envoltava, les gavines feren mutis per popa i se replegaren cap a la imponent atalaia del penya-segat. Aviat, estols d’endèmiques baldritges i d’elegants virots 1-> prendrien el seu lloc, planejant arran de mar i dibuixant amb el seu vol una invisible línia ondulada a escasses polzades de les ones. Qui no hagi navegat a la vela mar endins no ho podrà copsar mai i als qui ho hagin fet no els caldrà cap descripció. Pau. Qualsevol paraula escrita de més seria supèrflua i embrutaria la bellesa del moment.

Amb l’oratge i el sol a la cara i l’aroma salobre de la mar al nas, seguírem vigilant l’horitzó a la recerca de vida. Procurant no perdre cap detall de tot quant passava dins el meu camp visual, el meu cap feia un repàs de com s’havia escolat el dia… Tot havia anat molt aviat i gairebé no havia tengut temps d’assimilar-ho.

Na Sofia m’havia presentat la tripulació: na Magdalena la monitora, n’Elsa la cuinera, n’Orestes i en Pep, mariners, i els cinc participants d’aquella experiència: un jove i dues al·lotes de Barcelona i dos madrilenys que devien anar cap a la cinquantena. En Lluis m’havia mostrat el meu camarot i, alçant la post que sostenia el matalàs, l’estret enfonyall on, més just que la pell del nas, vaig haver de encofrar la guitarra. Llavors, m’havia enumerat les normes de bord i mostrat el veler per dedins.

L’interior del Zorba, de caoba i sapel·li, delatava l’amplària de la butxaca del seu primer propietari i feia ruboritzar de vergonya i indignació els ecologistes coneixedors de l’origen d’aquestes nobles fustes; més encara quan s’assabentaven que el casc i la coberta estaven construïts amb teca i el folre amb iroko. Però Greenpeace no havia encarregat la fàbrica del vaixell, ni tan sols l’havia comprat; només l’havia rebut en cessió temporal i allò que millor podia fer amb aquell enorme cementiri d’arbres tropicals flotant era donar-li el més digne ús possible. I ho va fer.

… el tambutxo conduïa davallant tres escalons a la cabina. Foto: Rafel Jaume.

Al fons de l’elegant capota de fusta que guaria el pont amb la roda del timó, el tambutxo conduïa, davallant tres escalons, a la cabina. Travessant l’àmplia estança que feia les feines de menjador, sala d’estar i gabinet de lectura i deixant a mà esquerra la taula de cartes, on cada dia el patró calculava el rumb, consultava la previsió meteorològica i ho anotava tot al quadern de bitàcola, davallàvem a un nivell inferior on s’alternaven els camarots, un escusat amb dutxa i la cuina que, baix un aspecte caòtic, amagava un ordre estricte on cada estri ocupava el seu lloc i on no hi havia lloc sense el seu estri.

Al final de l’angost i ombrívol corredor, a babord, el camarot de la marineria, amb dues lliteres minúscules, comunicava amb coberta a través de l’estret tambutxo de proa obert al cel-ras, que facilitava la sortida dels mariners. Al fons, a proa, tancava  el recorregut un diminut escusat amb la tassa encastada dins l’angle, de manera que qui s’hi asseia quedava mirant a popa mentre el vaivé del vaixell l’engronsava de dalt a baix; una experiència única que, segons en Lluis, cap navegant del Zorba s’hauria de perdre perquè, en paraules més o manco seves, et donava una sensació de poder inigualable. A l’esquena de l’audaç ocasional ocupant d’aquella privilegiada trona, una blanca porta estanca oberta a la mampara donava accés al pou d’àncores, que complia també la funció de panyol de proa. Damunt les cadenes que hi descansaven al fons com a letàrgiques serps adormides que esperen el moment de ser alliberades, s’hi estibaven les defenses que protegien el buc de fortuïtes col·lisions quan romania amarrat a port. Als costats, fermament trincats, viatjaven els bidons de reciclatge, on cada dia s’hi abocaven per separat els residus.

… mentre mumpare al timó menava el llaüt cap a la secreta pesquera on calaríem els volantins. Foto: Gori Vicens

Tornant a la sala, a mà dreta de l’escala d’accés a coberta, un segon passadís conduïa a l’ampli camarot de popa amb una gran llitera i la seva pròpia cambra de bany; dissenyat com a suite, havia estat reconvertit per Greenpeace en camarot comunitari. Els tres portells quadrangulars oberts al mirall de popa, donaven a aquell magnífic espai la lluminositat d’una capella gòtica. Abans d’arribar-hi, a mitjan corredor, una porta estanca a mà esquerra donava accés, davallant una escaleta metàl·lica, a la claustrofòbica sala de màquines. L’eteri flaire del gasoil que desprenia m’era ben familiar; m’havia duit a la memòria aquelles matinades de fosca negra, adormissat, ajagut baix coberta a proa de l’Atlàntida, mentre mumpare al timó menava el llaüt cap a la secreta pesquera on calaríem els volantins. Aqueix aroma ens acompanyaria al llarg d’aquells sis dies, inundant l’interior de la nau a cada engegada del motor i amalgamant-se amb l’olor d’humit, de fusta vella amarada, de sentina, d’herbes i espècies de la cuina, de ceba sofregida, all, pa torrat, tomàtiga de ramellet fregada, de cafè acabat de fer…

A l’hora assenyalada, havíem amollat amarres i salpat del port de Palma. N’Elsa havia pres possessió de la cuina i començava a delectar-nos amb suculents i exòtics aromes. El patró i els mariners havien hissat la major i els demés ens havíem replegat al voltant de na Magdalena. Mentre l’escoltava, no havia pogut evitar fer una ullada a la resta del tripulants. Un dels dos madrilenys -crec recordar que de nom Arturo- havia copsat la meva curiositat.

Metge de professió, magre i de poca alçada, lluïa una calba prominent envoltada de cabells negres pels flancs i la rereguarda, que ja començaven a emblanquinar-li les temples. El nas aguilenc i el bigot ben arreglat li donaven un aire gongorí. La mirada penetrant delatava una intel·ligència superior a la de la majoria dels mortals i el seu aspecte acurat i elegant, així com el seu posat calmós i educat convidava a sospitar una procedència aristocràtica. La primera impressió feia pensar en qualcú avorrit, estirat i pretensiós, però les primeres impressions sovint no valen per res.

N’Arturo -li diré així a risc d’equivocar-me- va resultar ser una home culte, generós del seu coneixement i disposat a aprendre coses noves; polifacètic, conversador i participatiu, d’un agut sentit de l’humor i molt més divertit d’allò que el seu aspecte feia presagiar; més tirant a Quevedo que no a Góngora. Un dels personatges més interessants que vaig conèixer a bord del Zorba, i en vaig arribar a conèixer molts. Deixem però ara n’Arturo; més endavant tornaré parlar d’ell i d’una faceta seva que ens va fer passar una estona ben agradosa.

… amarràvem a una boia fondejada al port de Cabrera. Foto: arxiu Kenneth Perdigón.

Al cap d’unes hores i un parell de bornades més tard, sense més novetat que les llunyanes aletes d’un estol de dofins fugissers, amarràvem a una boia fondejada al port de Cabrera.

Què et podria contar de Cabrera que no sàpigues o que no puguis trobar a l’enciclopèdia? Cinc vegades hi vaig fer nit a bord del Zorba i, és curiós però, de totes, la que més sovint em ve a la memòria és una en què no vaig visitar l’illa. Era la meva quarta navegació. Seria poc més o manco dos anys després de la primera, m’estrenava com a mariner i havia hagut de quedar a bord fent tasques de manteniment. L’altre mariner, n’Emili, havia demanat permís al patró per davallar a terra i en Pinxo s’hi havia avingut. Quedàrem a bord en Pinxo i jo.

Coneixia en Pinxo d’abans. Havíem coincidit en qualque experiència musical, ell sonant el saxo tenor i jo el baix i la guitarra. Més endavant, m’havia convidat a compartir l’àtic que havia llogat a Ciutat i jo, que encara vivia amb mumpare i no trobava el moment de partir, havia acceptat. Es podria dir idò que érem col·legues. En Pinxo sempre m’havia semblat un esperit lliure. Corpulent, bon al·lotot, afable, sempre amb un somriure entreobert a la boca i disposat a riure qualsevol ocurrència del seu interlocutor. De parlar educat i correcte, esquitxat però d’alguns barbarismes voluntaris d’argot que delataven la seva afinitat amb la subcultura nocturna dels escassos garitos que Ciutat destinava als anys 90 al blues.

Qualsevol que el volgués descriure amb un únic tret físic hauria de mentar-ne el cabells. Curts com un raspall, quan el vaig conèixer, li envoltaven el cap arrodonit confonent-se amb la barba, generosa i de similar calibre. Només la zona destinada al front, el nas, les orelles i els ulls, foscos i rodons, se salvaven de la pilosa invasió i li estalviaven semblar un eriçó marí. Això, juntament amb el seu llinatge, Espina, l’havia fet mereixedor d’aquell inevitable malnom, Pinxo, amb el que ell mateix es presentava sempre ufanós amb una rialla, conscient de que l’evidència del motiu d’aquella denominació havia de divertir per força la concurrència.

… havia deixat n’Emili encarregat de no deixar-me alenar fins que no m’hagués entrat l’ofici. Foto: arxiu Rafel Jaume

La meva sorpresa en trobar-me’l, amb el pel un peliu més llarg, com a patró del Zorba va ser grossa i vaig considerar una sort poder estrenar-me com a mariner a les ordres d’un amic. En Pinxo, però, patronejant un vaixell, no tenia amics ni anava de rialles i així m’ho havia fet saber abans de pujar a bord. -Quan siguem a terra- m’havia dit –mos anam de birres com a bons col·leguis i, si m’has de dir res, m’ho dius. Però a bord, jo, patró; tu, mariner. Vaig estar a punt de contestar-li amb un tranqui tronqui, però vaig decidir que no era el moment. Quan el primer dia li havia dit que no sabia fer un as de guia se n’havia duit les mans al cap i havia deixat n’Emili encarregat de no deixar-me alenar fins que no m’hagués entrat l’ofici. De tot d’una, en Pinxo me vigilava de prop i amb la corretja curta. Després va afluixar una mica, i això que n’hi vaig fer una de ben grossa. Més endavant potser la contaré.

La feineta que em tenia reservada aquell horabaixa era ben bona de fer, però no gens agradable a priori. Havia de donar pintura al motor. Mai m’ha agradat gaire pintar; però fer-ho assegut dins la sala de màquines d’un vaixell engronsat per la mar no em va semblar cap bon pla per passar l’horabaixa a Cabrera. L’olor de gasoil, greix, pintura i dissolvent, combinada amb la falta de ventilació i el monòton vaivé del buc, era el còctel perfecte per provocar-me una bona neteja d’estómac i afegir una amarga flaire a l’amalgama d’aromes que m’envoltaven. Però no; li vaig agafar el gust a la cosa i vaig perdre la noció del temps donant blau a la màquina. Al cap d’una bona estona, en Pinxo, que de ben segur confiava que no aguantaria ni mitja hora  allà a baix i sortiria aviat a suplicar clemència, va guaitar per comprovar que no hagués perdut el món de vista. -Rafel, estàs bé?- vaig sentir. -Beníssim!- vaig contestar sortint del meu ensomni. -Au idò! Surt d’aquí que hi faràs la pell; i vine a tocar una estona.

En haver sopat, volguérem regalar a la tripulació el fruit del nostre esforç. Foto: Mercedes Alba

Així, mentre els companys desembarcats a Cabrera visitaven el castell, el museu, el monument als francesos i, sobre tot, la cantina, en Pinxo i jo passàrem l’estona, ell amb el saxo soprano i jo amb la guitarra, assajant Stormy Weather, un títol, és ver, no gens apte per a mariners supersticiosos. En haver sopat, volguérem regalar a la tripulació el fruit del nostre esforç, però no ens va quedar massa fina, la performance. N’Emili ens va cosir a sarcasmes i es varen sentir més rialles que mamballetes.

Però tot això va ser molt de temps després de la història que t’estava contant. Perdona si me’n vaig per les bardisses.

Què et podria contar de Cabrera?, deia…


Cabrera és

Cabrera és… una pedra, una fulla, un misteri sagrat; un promontori de pedres, un oceà de fulles, un illot inculte ple d’història i d’històries…

CONTINUA LLEGINT


  1. Tradicionalment, a Mallorca s’ha anomenat virot a l’espècie Calonectris diomedea i baldritja a l’endèmic Puffinus mauretanicus, que únicament cria a les Illes Balears. A Eivissa, en canvi, al primer li han dit sempre baldritja i al segon virot. A Catalunya se’ls coneix com a baldriga cendrosa i baldriga balear.  Per evitar confusions, sembla que actualment a ca nostra la tendència és anomenar-los respectivament virot gros i virot petit en detriment del més musical baldritja, nom que des d’aquí vull reivindicarTorna-›


I com que he parlat abans de Stormy Weather, te deix amb la versió dels meus admirats Ella Fitzgerald i Joe Pass que he tengut la sort de trobar. Res veure amb la nostra versió. O no, Pinxo?

 

Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius; i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et fa talent i, si ho escampes per les xarxes, em faràs content.

I si no n’has tengut prou, també pots llegir:

Salut i bon vent.

Share