Com a sentinelles d’una mar immensa, fitàvem la infinita planícia blava a l’aguait de qualsevol ombra que torbàs aquella tensa quietud. Asseguts a la banyera, havíem conegut les espècies de cetacis que poblen la Mediterrània. Gens podíem sospitar la macabra troballa que dies més tard ens depararia Neptú.
Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.
Si et vols anar ambientant abans d’endinsar-te en aquesta història, ho pots fer amb la llista de Spotify que he…
Avui fa dos anys que se’n va anar mumpare i ho volia compartir recordant allò que vaig escriure aquell dia. No…
Dit així se diu aviat però, si et faig el favor d’estalviar-te el càlcul -que el teu capet ja sé que…
Un cagalló de boc al moll de l’os Si t’he de dir la veritat, no sé ni com ni per…
Vos vull donar a tots les gràcies pel vostre condol i dir-vos que, finalment, no me veureu al funeral de…
No espereu veure’m trist per la mort de mumpare. No avui. No encara. Avui és per a mi un dia de…
