La mar, enfurismada, és un vòmit que et vol treure la freixura per la boca. El vent, quan s’emprenya, fa tap i no la deixa sortir. Assegut sobre coberta, aferrat al guardamà de sotavent, mentre em passen pel cap aquests coverbos sense caps ni peus, mir de veure si una mica d’oratge fresc a la cara em farà espassar el me-meu que he aplegat. És humiliant, però ho he de reconèixer: m’he marejat. Jo. A la mar.
Tres pams tibats de cadena lligaven el coll de l’animal a l’entreforc d’un ametler. Tota la seva llargària no li bastava per ajeure’s en terra sense que les baules de ferro li escanyassin el coll. Així, potes tortes, costelles marcades, cara poruga, el vaig veure per primer pic, l’hivern de 2008…
Cala Pi és la desembocadura del torrent homònim que flueix entre dos espadats a la banda de llevant del Migjorn mallorquí. La cala no està urbanitzada més que dalt del promontori que dona a nord. Una escala de pedra comunica la urbanització on era l’hotel amb la platja. Pujar-hi la brutor devia sortir prou més car i feixuc que traginar-la torrent endins. Greenpeace volia aprofitar les càmeres per denunciar aquest atemptat contra el medi natural i contra el paisatge. I per fer-ho, m’havien designat a mi.
Divendres dia 8 de novembre va tenir lloc al Club Nàutic Cala Gamba la presentació de Ca la Infància, el darrer llibre del meu amic Bernat Oliver. Vaig ser convidat per l’autor a dir-ne unes paraules i, després de la introducció den Toni Estades, també amic nostre i president del Club, més o manco vaig dir això:
Com a sentinelles d’una mar immensa, fitàvem la infinita planícia blava a l’aguait de qualsevol ombra que torbàs aquella tensa quietud. Asseguts a la banyera, havíem conegut les espècies de cetacis que poblen la Mediterrània. Gens podíem sospitar la macabra troballa que dies més tard ens depararia Neptú.
Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.
Si et vols anar ambientant abans d’endinsar-te en aquesta història, ho pots fer amb la llista de Spotify que he…
Avui fa dos anys que se’n va anar mumpare i ho volia compartir recordant allò que vaig escriure aquell dia. No…
Dit així se diu aviat però, si et faig el favor d’estalviar-te el càlcul -que el teu capet ja sé que…
Un cagalló de boc al moll de l’os Si t’he de dir la veritat, no sé ni com ni per…
Vos vull donar a tots les gràcies pel vostre condol i dir-vos que, finalment, no me veureu al funeral de…
No espereu veure’m trist per la mort de mumpare. No avui. No encara. Avui és per a mi un dia de…
