Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.
La pitjor cosa per a un tetraplègic no és, com podria semblar, la immobilitat, beneït repòs. Hi ha coses pitjors.…
Com anar tirant quan no hi ha esperança? La resposta és ben simple. Basta acceptar que, per dolent que sigui l’avui i per més que desitgis no despertar pus mai més, el demà és inevitable i ningú et pot prometre que no serà pitjor. Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
Haurem d’esperar els tetraplègics que els paraplègics caminin per poder rentar-nos les mans i oferir-li la dreta a un amic? Clica sobre la imatge i continua llegint >>>
Un cagalló de boc al moll de l’os Si t’he de dir la veritat, no sé ni com ni per…
